Arxiu d'etiquetes: 1839

Jordana i Morera, Ramon

2 Respostes

(Cervera, Segarra, 18 octubre 1839 – Madrid, 15 març 1900)

Enginyer forestal, germà de Josep.

Ocupà elevats càrrecs en l’administració de l’estat, entre d’altres el d’inspector a les Filipines. Col·laborà a la “Revista Forestal Económica y Agrícola” i a la “Revista de Montes”.

Publicà nombroses memòries sobre la producció dels monts públics a les Filipines entre els anys 1871 i 1875. És autor de Guía del viajero de Barcelona a Manila por el canal de Suez (1886), La immigración china en Filipinas (1888) i un Estudio forestal de la India inglesa (1891).

Ibáñez i Ubach, Manuel

Deixa un comentari

(Copons ?, Anoia, vers 1800 – Berga ?, Berguedà, 1839)

“el Llarg de Copons“  Guerriller. Capitost carlí. Participà en l’alçament dels Malcontents (1826-27).

Empresonat, fou enviat pel comte d’Espanya a un presidi de Ceuta. Amnistiat (1832), tornà a Catalunya i participà en la primera guerra carlina.

El 1837 obtingué un triomf important contra els voluntaris liberals de Reus.

Guergué y Yáñiz, Juan Antonio

1 Resposta

(Aguilar de Codés, Navarra, 26 juny 1789 – Estella, Navarra, 18 febrer 1839)

Militar. Cap carlí, fou comandant general de Catalunya i Aragó el 1835, any en que dirigí (agost-novembre) l’anomenada expedició de Guergué, per tal d’organitzar militarment les partides catalanes i provocar un aixecament general aprofitant la reacció davant la crema de convents (juliol).

Amb una divisió de 2.500 infants i 100 cavalls, entrà a Catalunya per la Ribagorça i marxà des de la conca de Tremp fins a Guissona. Davant les dificultats, intentà de tornar, però, en no poder travessar el Cinca, s’endinsà de nou a Catalunya per Sant Joan de l’Erm.

Victoriós a Calaf i a Guissona i en una incursió per l’Empordà, fracassà davant Solsona, Olot i Tàrrega.

Fou cap de l’estat major i general en cap de l’exèrcit carlí (1838). Moroto, el seu successor, el féu afusellar perquè havia desarticulat el sector del partit partidari de continuar la guerra.

Godó i Pié, Bartomeu

5 Respostes

(Igualada, Anoia, 21 febrer 1839 – Barcelona, 22 gener 1894)

Industrial. Germà de Carles, amb el qual decidiren instal·lar-se a Barcelona, on fundaren una fàbrica de filats de jute.

Membre del partit liberal, fou alcalde d’Igualada, regidor de Barcelona i diputat.

Per ajudar a la propaganda del partit, el 1881 fundà, junt amb el seu germà, el diari “La Vanguardia”.

Girbal i Nadal, Enric Claudi

4 Respostes

(Girona, 16 novembre 1839 – 22 gener 1896)

Escriptor i historiador. Fundà i dirigí diversos periòdics locals (“La Espingarda”, 1861; “El Eco de Gerona”, 1864; “La Crónica de Gerona”, 1864; “Revista de Gerona”, 1876). Fou conservador del Museu d’Antiguitats de Girona i cronista de la ciutat; participà en la creació de l’Associació Literària de Girona, que presidí (1875).

És autor d’Escritores gerundenses (1867), Memorias literarias de Gerona (1873), El sitio de Gerona (1881), Obispos de Gerona (1889), Epistolario del cardenal gerundense fray Benito de Sala y de Caramany (1889), etc, i també de Tossa, noticias históricas… (1883).

Com a poeta, concorregué assíduament als jocs florals de Barcelona (dels quals fou mantenidor el 1876), amb el pseudònim de Lo Trobador de l’Onyar publicà un volum de Poesies catalanes (1862-67) i Follies (1868).

Fou el pare de Ferran i d’Eduard Girbal i Jaume.

Ferran, Ignasi Manuel de

Deixa un comentari

(Barcelona, 1839 – desembre 1880)

Jurisconsult, sociòleg i filòsof. Fou catedràtic d’economia política i d’estadística a la Universitat d’Oviedo i, més tard, de dret polític i administratiu a la Universitat de Barcelona.

Fou secretari del Foment de la Producció Nacional i de l’Institut de Foment, i president (1877) de l’Ateneu Barcelonès.

Col·laborà a “La Defensa de la Sociedad”, “Eco de la Producción”, “Revista Agrícola”, etc.

Va escriure, entre altres obres, Extracto metódico de un curso completo de derecho político y administrativo (1873) i La cuestión social (1878).

Fabra i Soldevila, Francesc

Deixa un comentari

(Llívia, Baixa Cerdanya, 23 abril 1778 – Madrid, 11 gener 1839)

Metge, antropòleg i filòsof. Format a Barcelona i Montpeller. Fixà la residència a Madrid, on promogué la creació de l’Academia de Ciencias (1855).

Escriví un llibre intitulat La filosofía de la legislación natural fundada en la antropología o en el conocimiento de la naturaleza del hombre (1838), en la qual desenvolupà el seu ideari rousseaunià i liberal amb influències de la frenologia alemanya.

Era de l’opinió que l’educació progressiva havia d’ésser la base damunt la qual se sustentaria una nova societat.

Espagnac, Charles d’

22 Respostes

(castell de Ramefort, Foix, França, 15 agost 1775 – Organyà, Alt Urgell, 2 novembre 1839)

(o d’Espagne)  Militar i comte d’Espanya. El 1827 dirigí la repressió contra els Malcontents i fou nomenat capità general de Catalunya per consell de F.T. Calomarde. Durant el seu govern (1827-32) portà a terme una política sistemàtica de terror contra els reialistes purs i contra els liberals, la qual cosa li guanyà l’odi d’ambdós sectors.

Substituït pel general Llauder (1832), fugí a Mallorca i després a França. Detingut a Perpinyà (1833), fou confinat a la ciutadella de Lilla. Fugí el 1838 i, d’acord amb el pretendent Carles V, prengué el comandament de la junta carlina de Berga.

La seva intransigència i la seva crueltat provocaren que fos destituït i detingut per la junta (1839), que decidí desterrar-lo a Andorra.

En trobar-se prop del pont de l’Espia, prop d’Organyà, fou assassinat i llançat al Segre.

Cuyàs i Borés, Vicenç

1 Resposta

(Palma de Mallorca, 6 febrer 1816 – Barcelona, 7 març 1839)

Compositor. Fill de barcelonins, estudià a Barcelona amb Ramon Vilanova.

Escriví tres òperes: Ugo, conte di Parigi (1837), Il sonnambulo (1838), que deixà sense acabar, i La fattuchiera (1838), amb la qual obtingué un gran èxit al Teatre Principal de Barcelona (1838).

És també autor d’una simfonia (1835), dedicada a l’actriu Matilde Díez, un himne, alguns duets, com el Duetto fra un Sabino e un Romano (1837), àries, cors, etc.

Fou el primer compositor del país d’estil plenament romàntic -fou anomenat el Bellini català-, fet que li valgué l’entusiasme de la generació jove d’aleshores.

Una tuberculosi, que el conduí a la mort, però, estroncà la seva carrera.

Cortils i Vieta, Josep

Deixa un comentari

(Blanes, Selva, 7 febrer 1839 – 6 octubre 1898)

Publicista i historiador.

És autor de nombroses obres d’història local de Blanes, entre les quals cal esmentar Etnologia de Blanes (1886), Ressenya històrica de la vila de Blanes (1882) i Història de Blanes des del segle XIV fins als nostres dies.