(Reus, Baix Camp, 1834 – Segua La Grande, Mèxic, 1917)
Religiós jesuïta. Fou missioner a les illes Filipines, on assolí un gran prestigi.
Fruit de les seves observacions foren unes Cartas edificantes de las Misiones de la Compañía de Jesús en la isla de Mindanao (1879-82).
El 1879 fou destinat a Mèxic.
(Martorell, Baix Llobregat, 1834 – 18 gener 1909)
“el Xic de les Barraquetes“ Revolucionari i republicà.
L’assassinat del seu germà Vicenç “el Noi de les Barraquetes“, decidí la seva dedicació a la política.
Fou un dels homes d’acció del partit republicà, i el 1873 comanda un batalló en la lluita contra els carlins.
Arran del cop d’estat de Manuel Pavía, s’aixecà a favor de la República a Sarrià (Barcelona), al capdavant de vuit-cents homes, però al cap de dos dies fou vençut (1874).
(Catalunya, segle XIX – Castellterçol, Moianès, 1834)
Capitost carlí. Desertà de l’exèrcit per unir-se a les partides d’insurrectes, arran del primer aixecament dels carlins.
Operà al Berguedà i al Vallès, principalment. Arribà a comandar 600 homes.
El 1834, traït per un dels seus seguidors, fou pres i dut a Castellterçol, on seria afusellat.
(Barcelona, 1775 – 1834)
(o Maiol) Pintor. Estudià a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona.
Deixeble de Josep Flaugier, no seguí el rígid neoclassicisme del seu mestre, s’inclinà cap a un estil molt més popular i se’l pot considerar com un precursor del romanticisme.
Va fer molts retrats, entre els quals un autoretrat, i també obres històriques i de gènere, en aquestes darreres féu palès un instint irònic i caricaturesc que ha motivat que se’l compari amb Goya, bé que en el traç plàstic n’està molt allunyat.
Són obres seves A cal capeller, A cal sastre i Un cafè per Carnaval.
També decorà un dels sostres del nou edifici de Llotja, d’on va ésser professor.
(Maials, Segrià, 10 abril 1834)
Batalla de la Primera Guerra Carlina. Entre les tropes carlines de Manuel Carnicer, que intentava d’unir els grups del Maestrat i els del Principat, i les liberals dels generals Josep Manuel Carratalà i Manuel Bretón, que guanyaren la batalla.
En el bàndol carlí es distingí Ramon Cabrera.
(Igualada, Anoia, 1834 – 1897)
Frare caputxí. Prengué l’hàbit el 1863.
Destinat a Guatemala, restà en aquest país fins a l’exclaustració que hi fou decretada el 1872. Visqué aleshores a d’altres estats de l’Amèrica Central.
Hi organitzà diversos establiments de l’orde, la qual el considera un dels seus missioners més abnegats i alhora més efectius dels que ha tingut en terres americanes.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1834 – Barcelona, 1896)
Pintor. Deixeble de Pau Milà a Llotja, del qual seguí la seva línia purista. Estudià després a Madrid.
Fou un típic pintor d’història (Translació de Jaume el Conqueridor a Poblet) i, a l’adveniment d’Amadeu de Savoia, esdevingué retratista seu.
(Agramunt, Urgell, 22 gener 1834 – Granada, Andalusia, 7 juliol 1918)
Eclesiàstic i publicista. Féu estudis eclesiàstics al seminari de Barcelona.
El 1861 fou empresonat pels seus escrits de temàtica religiosa, molt polèmics.
Traslladat a Granada, hi fixà la seva residència. Allí es llicencià en teologia (1886) i obtingué una canongia al Sacromonte.
Fundà associacions piadoses i algun col·legi.
(Barcelona, 1834 – 31 desembre 1889)
Mestre d’obres. Titulat el 1854, director de camins veïnals (1855) i pintor decorador. Fill de Jeroni Granell i Barrera.
Entre les seves construccions, la majoria seguint un corrent eclèctic, cal citar alguns panteons familiars, el nucli primitiu de l’hospital del Sagrat Cor de Barcelona (1885), la Biblioteca Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú (1882-84), etc.
S’encarregà del trasllat (1871-88) de l’església i el claustre de Santa Maria de Jonqueres (avui església de la Concepció).
Fou president del Centre de Mestres d’Obres (1879-82).
Fou el pare de Jeroni Ferran Granell i Manresa.
(Igualada, Anoia, 20 juny 1834 – Teià, Maresme, 9 juliol 1897)
Industrial. Fill de Ramon Godó i Llucià i germà de Bartomeu, amb el qual decidiren instal·lar-se a Barcelona, on Carles es dedicà a la indústria dels tints. Poc després es traslladaren a Bilbao, on establiren una casa de comissió.
Arran de la guerra civil carlina, tornaren a Barcelona i n’hi crearen una de similar. Després, amb Pere Milà i Pi, fundaren Godó Germans i Companyia i compraren una fàbrica de filats de jute, la qual funcionà fins a la desfeta colonial del 1898.
Membre del partit liberal de Sagasta, fou alcalde d’Igualada i diputat. Per ajudar a la propaganda del partit, el 1881 fundà, junt amb el seu germà, el diari “La Vanguardia”.
Fou el pare de Ramon Godó i Lallana.
Dades dels Països Catalans 