(Ciutadella, Menorca, 1774 – Illes Balears, 1834)
Llatinista. És autor de diversos escrits llatins.
Cabrisas, Josep
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: 1834
Bauzà i Cañas, Felip
(Palma de Mallorca, 17 octubre 1764 – Londres, Anglaterra, 3 març 1834)
Cartògraf, capità de navili i polític. De família obrera, es formà a l’Armada, on participà en diverses accions navals, entre les quals la presa de Menorca (1781). Inicià els seus treballs científics, a les ordres de Vicente Tofiño, amb la confecció de l’atles marítim de les costes hispàniques.
Anà a l’expedició dirigida per A. Malaspina al voltant del món (1789-94) i, com a resultat del viatge, es dedicà (1795) a la publicació de diversos treballs cartogràfics sobre les costes americanes del Pacífic. Durant la guerra del Francès estigué adscrit a l’estat major de l’exèrcit anglès a Cadis.
Fou director del Depósito Hidrográfico de Madrid i col·laborà de manera decisiva en l’Atlas marítimo de España. El 1820, per encàrrec del govern, projectà la divisió provincial de l’estat espanyol, imposada el 1822 i restablerta amb modificacions el 1833.
El 1822 fou elegit diputat a corts per Mallorca i es veié obligat a exiliar-se en restaurar-se l’absolutisme de Ferran VII de Borbó. A Londres instal·là una secció del Depósito Hidrográfico i continuà treballant en col·laboració amb científics anglesos.
El 1826 fou condemnat a mort en rebel·lia i els seus béns foren confiscats pel fet d’haver votat (1823) l’impediment moral del rei. Fou amnistiat el 1833.
Fou membre de la Royal Society (1819) i la seva correspondència i els seus treballs són al British Museum (Bauzà Collection).
Asenjo i Arozarena, Sal·lustià
(Pamplona, Navarra, 1834 – València, 7 desembre 1897)
Pintor i escriptor. Format a València, on féu estudis a la universitat i a l’Acadèmia de Sant Carles.
Conreà la pintura d’història (Mort de Sòcrates, 1855) i el retrat (Sarasate, al conservatori de València, El comte de Ripalda, al Museu de Belles Arts de València), però destacà més per la seva tasca pedagògica: fou catedràtic i després director (1871) de l’Escola de Belles Arts de l’Acadèmia.
Per la seva humanitat i el seu fi humorisme gaudí de bona reputació entre els seus deixebles, entre els quals sobresurt Emili Sala.
Esporàdicament es dedicà al periodisme (sobre temes artístics), a la poesia satírica i a la caricatura.
Artigues i Ferragut, Joan
(Sineu, Mallorca, 8 desembre 1803 – Madrid, 17 juliol 1834)
Arabista i jesuïta (1817). Traslladat a Madrid, fou professor d’àrab al Colegio Imperial des del 1824 i hi tingué cura de la biblioteca (1830).
Destacà com a arabista (fou deixeble seu, entre d’altres, Pascual Gayangos) i a Mallorca desxifrà inscripcions d’Alfàbia, traduí part del Llibre de repartiment, i féu interpretacions de monedes àrabs, reproduïdes per erudits.
Autor de les Observaciones sobre varias antigüedades árabes en España, que restà inèdit.
Alcover, Josep Lluís
(Palma de Mallorca, 1810 – 1834)
Novel·lista i poeta. Fou professor de filosofia a Palma (1831) i nomenat membre de la Real Academia Greco-Latina de Madrid (1832).
Deixà inèdita una novel·la, Alejandro y Salicio o la felicidad i diverses poesies (Poesías fugitivas).
Góngora i Joanicó, Lluís
(Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 6 octubre 1834 – Barcelona, 8 maig 1901)
Metge. Fou especialista destacat de les vies respiratòries. Entre 1874 i 1894 fou el director del balneari La Puda de Montserrat (Esparreguera).
Donà un impuls decisiu a la creació de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques (de la qual fou el primer president, 14 gener 1891 – 2 octubre 1896) i de la Societat Espanyola d’Hidrologia. També fou president de l’Ateneu Barcelonès (1882-84).
Autor de diversos llibres i manuals sobre medicina, va traduir al castellà obres mèdiques d’autors alemanys.
Coromina i Faralt, Josep
(Barcelona, 1756 – 1834)
Gravador. Excel·lí en el gravat al coure.
Fou professor de l’Escola de Nobles Arts i sots-director de l’Escola de Pintura a la capital. Era acadèmic de San Fernando.
Benavent i Rocamora, Gaietà
(Reus, Baix Camp, 1 novembre 1834 – Barcelona, 10 novembre 1910)
Pintor. Excel·lí com a retratista, per bé que conreà bastant la pintura religiosa, el paisatge i la natura morta.
Barraquer i Rovira, Joaquim
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Emporda, 8 desembre 1834 – Madrid, 4 març 1906)
Militar i geodesista. Germà de Carles. Col·laborà en l’aixecament de la xarxa geodèsica d’Espanya i del mapa topogràfic corresponent.
Escriví diversos tractats tècnics i fou membre de l’Associació Geodèsica Internacional.
Milans del Bosch i Arquer, Francesc
(Sant Vicenç de Montalt, Maresme, 28 febrer 1769 – 2 desembre 1834)
Guerriller i general. Durant la guerra del Francès, al capdavant de sometents catalans, obtingué diverses victòries, com les d’Hostalric (1808) i l’acció de Sabadell (1810), sobre les tropes napoleòniques. Pels seus mèrits com a guerriller fou ascendit a general.
D’idees liberals, lluità per aconseguir el triomf de la causa constitucional. Intentà un pronunciament antiabsolutista a Catalunya (1817), però fou descobert i s’exilià.
Tornà el 1820, però hagué de tornar-se a refugiar a França després de la restauració absolutista (1823).
Morí en intentar una invasió liberal des de França.
Dades dels Països Catalans 