(Villapedre, Astúries, 26 agost 1751 – Santa Maria de Sisla, Toledo, 15 setembre 1825)
Eclesiàstic. El 1820 va ser nomenat bisbe de Tortosa, però quatre anys després va ser reclòs al convent de Santa Maria de Sisla, on morí.
(Barcelona, 1825 – 5 agost 1887)
Pintor. Conreà sobretot el paisatge (Inspiracions de Catalunya, Entrada d’un poble, etc).
Durant uns quants anys consecutius, fins al 1878, les seves obres figuraren a les exposicions de Barcelona.
Nombroses de les seves aquarel·les d’aspectes urbans de la ciutat comtal es conserven al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona.
(Barcelona, 26 juny 1825 – 6 març 1890)
Polític. Tenia el títol de marquès de Monistrol d’Anoia i de Sant Dionís, baró de Beniparrell i de Prullans. Fill de Joaquim Escrivà de Romaní i de Taverner. Estudià a Friburg (Suïssa).
Fou regidor i tinent d’alcalde a Barcelona. Anà a residir a Madrid, on fou president de la comissió permanent de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Fou senador (1862) i el 1867 ingressà a l’Academia de San Fernando.
Publicà algunes monografies sobre temes artístics.
Fou el pare de Joaquim Escrivà de Romaní i Fernández de Córdoba.
Foren germans de Josep Maria:
(Barcelona, 1758 – 5 octubre 1825)
Químic. Baró de Bestracà i primer marquès de Monistrol d’Anoia. Era fill de Francesc Fèlix de Dusai i de Fiveller.
Regidor de Barcelona (1796), fou secretari general (1789-1804) i vice-president (1820-24) de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona.
Havia presentat memòries sobre la metal·lúrgia (1787), sobre el platí (1788), sobre l’art de fer el vidre (1792) i sobre l’acadèmic artista Joan González (1800).
Fou el pare de Maria Francesca de Dusai i de Fiveller (Barcelona, 1802 – 12 agost 1854) Segona marquesa de Monistrol i baronessa de Bestracà. Es casà amb Joaquim Escrivà de Romaní i de Taverner, marquès de Sant Dionís. Amb ella s’extingí la línia principal del llinatge.
(Palma de Mallorca, 7 agost 1782 – Peralada, Alt Empordà, 7 juny 1825)
Marquès de Bellpuig i, pel seu matrimoni amb Joana de Boixadors i de Cotonet (1801), marquès d’Anglesola, comte de Peralada i de Savallà i vescomte de Rocabertí. Era fill de Francesc Xavier Dameto i Despuig.
Fou gentilhome de cambra de Ferran VII de Borbó. Lluità en la Guerra del Francès i fou ambaixador prop de Lluís XVIII de França (1814). Fou cavaller de l’orde del Toisó d’Or (1817).
Es cognomenà, després de casat, de Rocabertí-Dameto i Crespí de Valldaura.
Fou el pare de Josep Dameto i de Rocabertí (Palma de Mallorca, 1810 – 1864) Poeta. Es doctorà a Roma en teologia. Escriví composicions poètiques en italià, castellà i català (un poema sobre les Germanies) i un llibret d’òpera italiana.
(Mataró, Maresme, 20 juny 1760 – Tarragona, 17 setembre 1825)
Eclesiàstic i polític. En produir-se la invasió napoleònica (1808), esdevingué canonge de la Seu d’Urgell, i poc després fou nomenat president de la Junta Provincial. Fou un dels diputats catalans a les corts constituents de Cadis (1812), on prengué posició contra les innovacions.
El 1815 fou nomenat bisbe de Menorca.
La seva actitud conservadora el dugué, durant el Trienni Constitucional, a adherir-se a la insurrecció reialista i, essent arquebisbe electe de Tarragona, passà a formar part de la Regència d’Urgell (1822), al costat del baró d’Eroles i del marquès de Mataflorida.
L’any següent, ja dissolta la Regència, i amb la restauració de l’absolutisme, prengué possessió de la seu arquebisbal de Tarragona.
(Lleida, 27 maig 1825 – Madrid, 20 desembre 1898)
Periodista i polític. Exercí diversos càrrecs a Madrid, on dirigí la “Gaceta de Madrid” fins a l’any 1868.
Membre del partit conservador, fou ministre de Finances (1890), de Gràcia i Justícia (1891) i de Governació (1895).
Les seves obres principals són: Historia de la administración pública en España (1851), Historia jurídica del patrimonio real (1881) i La cuestión obrera y el socialismo (1890).
(Barcelona, 4 agost 1823 – Girona, 29 desembre 1876)
Escriptor i crític. Fou catedràtic de retòrica i poètica a Madrid i més tard passà a la Universitat de Barcelona.
Amb el pseudònim Garibay col·laborà a “El Genio” i “El Ángel Exterminador” (1844-45) i, a partir del 1854, al “Diario de Barcelona”.
Va deixar publicades, entre altres, obres com Compendio de retórica y poética (1862), Modelos de poesías castellanas (1871) i Los refranes del Quijote, ordenados y glosados (1874).
El seu germà fou Narcís Coll i Vehí (Palamós, Baix Empordà, 1825 – Camprodon, Ripollès, 1851) Músic. És autor de la música de l’obra escènica El doctor burlado (1846), de Víctor Balaguer, i d’una memòria sobre moral mèdica (1849).
(Manresa, Bages, vers 1825 – San Antonio Calpulalpam, Mèxic, 1861)
Guerriller. Vers el 1845 anà a Mèxic, on participà en la guerra contra els EUA (1846-48) i en la guerra civil entre liberals i conservadors (1857-60).
Cometé un gran nombre de crueltats al servei d’aquests darrers; acabada la guerra, fou executat pels liberals vencedors.
(Barcelona, 1825 – 11 octubre 1896)
Actor dramàtic. Fou un dels actors més populars del teatre català renaixentista.
Actuà de galant a l’Odeón (des del 1850) i, posteriorment, al Romea. Representà moltes obres de Frederic Soler Pitarra, de qui estrenà Les heures del mar (1869).
Fou el pare de Rosa Cazurro i Marco.
Dades dels Països Catalans 