(Barcelona, 1812 ? – 1884)
Torner. Probablement fill de Pelegrí Forès i Madaula. Executà notables treballs de torneria.
Escriví diversos estudis de l’especialitat per a l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts, a la qual pertanyia.
(Barcelona, 1812 – 1877)
Jurista. Fill de Santiago Ferrater i Boada. Es llicencià en dret el 1837. Fou revisor i censor d’obres teatrals i professor de dret civil a la Universitat de Barcelona.
El 1842 fou un dels organitzadors de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació. El 1844 fou relator interí de l’audiència de Catalunya, i el 1845, jutge de primera instància de Terrassa. El 1850 ascendí a relator titular de l’audiència, i el 1872 n’esdevingué relator secretari.
Amb Pau Ferigle, publicà una recopilació de les lleis i disposicions reials promulgades en 1833-41. Col·laborà amb Josep Antoni Elias i d’Aloy, amb el qual publicà Manual de derecho civil vigente en Cataluña (1845), reeditat el 1864 i el 1885.
Deixà una Memoria de impugnación de la soberanía independiente de Andorra (1845), un Código de Derecho internacional (1846), traduccions, etc.
(Barcelona, 29 juny 1827 – 1881)
Fill i successor de Josep Maria Despujol i Ferrer de Sant Jordi. Marquès de Palmerola i comte del Fonollar.
Fou un dels fundadors (1851) i president (1862-66) de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.
Fou germà seu Josep Maria Despujol i Dusay (Barcelona, 1812 – gener 1880) Escriptor i polític. Fou regidor de Barcelona i diputat per Tortosa. És autor de la traducció castellana, en vers, del poema L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer.
(Barcelona, 1593 – 1812)
Institució d’ensenyament. Creada amb privilegi de l’emperador, amb el nom de Reial Col·legi de Santa Maria i Sant Jaume, pel jurista Miquel de Cordelles segons les disposicions testamentàries del seu oncle, el canonge de Barcelona Jaume de Cordelles, que n’havia redactat els estatuts.
Oferta la direcció als jesuïtes, esdevingué el centre d’estudis de les classes nobles i benestants de Catalunya, enfrontat sovint a l’estudi general; tingué càtedres d’història i geografia, llengua francesa, gramàtica i retòrica, filosofia moral, filosofia escolàstica i matemàtiques.
L’expulsió dels jesuïtes (1767) suposà l’inici de la decadència del col·legi, tancat definitivament durant la guerra del Francès, posteriorment fou enderrocat.
Aquest col·legi fou la seu de la Conferència Fisico-Matemàtica Experimental.
(Barcelona, juliol 1812)
(o de les Metzines) Temptativa ordida contra l’exèrcit napoleònic que ocupava la ciutat durant la guerra del Francès, per un capellà, Jaume Coret, d’acord amb el capità general del Principat, Luis de Lacy, a fi d’emmetzinar el pa de la Ciutadella de Barcelona, l’aiguardent de Tarragona i les cisternes d’Hostalric i de Mataró.
Malgrat que la policia napoleònica descobrí la conspiració, els resultats de la qual ja havien fet estralls en la guarnició francesa, Coret pogué fugir de la capital, però Lacy l’empresonà després a Cardona, culpant-lo d’impostor.
El 1811 ja hi havia hagut un altre intent d’emmetzinar la guarnició francesa de Barcelona.
(Vic, Osona, 13 novembre 1751 – Madrid, 31 desembre 1812)
Dramaturg. Escriví, a Madrid, drames històrics a l’estil de Calderón: Federico II (1788), Cristobal Colón (1789), El barón de Trenk (1807). També fou autor del text de tonadillas, sarsueles: El puerto de Flandes (1781, amb música de Pau Esteve), melòlegs, oratoris: Ester (1807) i òperes: Los esclavos felices (1793, musicada el 1820 per Arriaga).
Fou atacat pels neoclàssics, com Leandro Fernández de Moratín, que el satiritzà a La derrota de los pedantes (1789) i a La comedia nueva o El café (1792).
Del 1806 al 1808 dirigí, a Barcelona, la companyia de teatre castellà; hi estrenà (1807) les obres del seu rival Moratín: El barón i El sí de las niñas.
Amb la invasió napoleònica tornà a Madrid arruïnat.
(l’Havana, Cuba, 22 març 1812 – Mataró, Maresme, 6 desembre 1882)
Religiós escolapi. El 1857 es traslladà a Cuba per promoure-hi l’establiment del seu orde.
Des d’aquest any fins al 1866 fou rector del nou col·legi de San Antonio de Guanabacoa, que exercí a l’illa una funció pedagògica important.
Tornat a Catalunya, hi fou provincial de les Escoles Pies. Visità novament Cuba el 1871.
Era conegut per la seva vasta cultura i pel seu esperit d’iniciativa.
(Gombrèn, Ripollès, 18 maig 1812 – Vic, Osona, 2 abril 1875)
Eclesiàstic. Frare dominicà.
El 1856 fundà, a Vic, les dominicanes de l’Anunciata, un orde femení que assolí gran importància pel que fa a l’ensenyament religiós, així com per la seva cura d’hospitals i altres establiments benèfics.
(Catalunya, 1716 – 1812)
Demarcació administrativa, creada pel decret de Nova Planta.
Comprenia les antigues vegueria de Cervera i d’Agramunt i sots-vegueria dels Prats de Rei. Tenia dues alcaldies majors, a Agramunt i a Cervera mateix.
El primer corregidor designat (1718) fou el lletrat castellà Francisco Haro Agüero.
(Barcelona, 1770 – 1812)
Compositor. Fou mestre de capella a Santa Maria del Mar (1792-1812).
Compongué música sacra de remarcable interès, entre les quals destaca la misa Pastoril (1802), els oratoris San Julián (1790), San Miguel de los Santos (1791), Casta Susana (1799), Las dos sillas de San Eloy (1799) i Beato Oriol (1807), estrenat amb motiu de les festes de la beatificació de Josep Oriol.
Morí molt jove.
Dades dels Països Catalans 