(Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 24 març 1727 – el Puig de Santa Maria, Horta, 22 gener 1799)
Historiador. Frare mercenari. Fou arxiver del monestir del Puig i historiador infatigable del seu orde.
Els seus manuscrits formen quaranta volums. La majoria són estudis històrics referents a la Mercè.
(Palma de Mallorca, 1799 – 1866)
Historiador. Fou un dels fundadors de la Diputació Arqueològica de les Illes Balears.
Compilà una miscel·lània d’història i d’arqueologia de Mallorca, i redactà uns interessants Apuntes cronológicos, que van del 1808 al 1865, publicats el 1945.
El 1854 fou creat marquès de la Fontsanta de Palma.
(Palma de Mallorca, 23 maig 1720 – 13 agost 1799)
Poeta líric i dramàtic en castellà.
Escriví poesies i les comèdies històriques Don Jaime I conde de Barcelona i La conquista de Mallorca (Barcelona, 1792), aquesta darrera amb el llenguatge i tots els elements del teatre de l’època.
Antoni Coll (Catalunya, segle XV – segle XVI) Argenter. Juntament amb el seu fill Joan Coll realitzà (1507), seguint el disseny de Pere Joan Palau, la creu d’or, esmalts i perles, d’estil gòtic florit, de la seu de Girona, contractada el 1503.
Antoni Martí Coll (Reus, Baix Camp, segle XVII – segle XVIII) Musicòleg i frare franciscà. Sojornà a Madrid, on publicà el seu Arte de canto llano (1714). El reedità el 1719, amb l’afegitó d’un Arte del canto de órgano. Escriví encara d’altres obres.
Francesc Coll (Petra, Mallorca, segle XVIII – Amèrica del Sud, 1799) Frare dominicà. Durant tretze anys es dedicà a una intensa tasca evangelitzadora a l’Amèrica del Sud. Escriví una relació dels seus viatges, que ha restat inèdita.
Gaspar Coll (Palma de Mallorca, 1757 – 1826) Jurista. Publicà diverses obres de caràcter jurídic.
Gaspar Ferran Coll (Palma de Mallorca, 1826 – 1855) Escriptor. És autor de poemes i obres teatrals en castellà.
Josep Sebastià Coll (Catalunya, segle XIX – Madrid ?, segle XIX) Metge. Ensenyà a l’Escola de Medicina de Madrid. Publicà tres estudis professionals, dos d’ells de caràcter didàctic.
Lluís Coll (Palma de Mallorca, 1656 – 1694) Lul·lista franciscà. És autor de poesies i escrits de caràcter religiós, així com traductor al llatí de l’obra catalana de Ramon Llull.
Martí Coll (Illes Balears, segle XVIII – Madrid ?, 1760) Botànic i jesuïta. Publicà diversos estudis. Assolí gran fama a Madrid pels seus coneixements mèdics, que determinaren la concessió al seu favor del grau de doctor en medicina. Fou membre de la Real Academia Médica de Madrid. Ingressà als jesuïtes com a llec, per bé que més tard fou ordenat sacerdot.
Pere Coll (Barcelona, 1595 – Catalunya, segle XVII) Músic. Fou organista a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona i a la catedral de Tarragona.
Vicent Coll (Quart de Poblet, Horta, segle XVIII – València, 1805) Escriptor i religiós agustí. Era professor de filosofia i teologia. Fou prior del convent de Rocafort i rector del de Sant Fulgenci, del seu orde. És autor de sermons i de traduccions de clàssics llatins. També escriví poesia. El 1790 li fou editada a València l’obra titulada El héroe de piedad.
(Manresa, Bages, 5 octubre 1799 – Madrid, 21 agost 1836)
Escriptor i periodista en castellà. Formà part de la Societat Filosòfica de Barcelona i fundà, amb Aribau, la revista “El Europeo” (1823), portadora de les idees romàntiques a Espanya.
Sota l’absolutisme, emigrà a França a causa de les seves idees liberals.
Conreà la novel·la històrica, dins la línia de Walter Scott, a Los bandos de Castilla o El Caballero del Cisne (1830), amb un pròleg en que manifestava les seves idees sobre la novel·la romàntica. Altres novel·les seves foren Kar-Osman (1832), El primogénito de Alburquerque (1833) i La catedral de Sevilla (1834).
Cridat per l’editor Antoni Bergnes de les Cases, dirigí la revista “El Vapor” (1833), la qual rebé d’aquest autor un fort esperit romàntic i constituí una base per a la Renaixença catalana.
(Barcelona, 31 maig 1799 – Alacant, 6 desembre 1861)
Científic i historiador. Membre de la Societat Filosòfica, durant el període 1824-32 s’hagué d’exiliar a França per les seves idees liberals. En tornar-ne, contribuí a la introducció del pensament científic modern a Catalunya.
Ultra la seva activitat d’erudit, fou un dels organitzadors del Museu Arqueològic de Barcelona i presidí l’Acadèmia de Ciències.
Obres seves són: De los pozos artesianos en general y de su aplicación a la Cataluña (1834), Descripción de un Atlas catalán (1839), Elementos de geología (1842, en col·laboració), Cataluña antigua y moderna, en que se trata del comercio de los catalanes en la edad media en el Levante y del porvenir de Barcelona (1866), etc.
(Dieppe, França, 21 setembre 1799 – Martigny, França, 14 desembre 1877)
Industrial. El 1841 obtingué la concessió durant quinze anys del forniment de gas públic a Barcelona.
El 1843 es constituí la Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas, a la qual Lebon transmeté la concessió (la societat fou popularment coneguda per Gas Lebon).
El 1883 l’empresa Eugène Lebon comprà una fàbrica a Gràcia i uns terrenys a Sant Martí de Provençals en previsió que l’ajuntament exercís el dret de rescat.
El 1923 fou absorbida per Catalana de Gas i Electricitat.
(Granada, Andalusia, 2 octubre 1799 – Barcelona, 9 desembre 1888)
Metge. Fill de Jaume Folch i Costa.
El 1832 viatjà per Europa formant part d’una comissió per a l’estudi del còlera.
En 1830-80 fou catedràtic de patologia general i anatomia patològica (el 1845 publicà un tractat d’aquestes disciplines) a la facultat de medicina de Barcelona, de la qual fou degà.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 20 abril 1799 – Barcelona, 13 agost 1880)
Advocat i polític liberal. El 1836 fou deportat a les Canàries, arran del contracop reaccionari que, dirigit pel general Espoz y Mina, destituí la junta liberal de Barcelona.
Tornat a la ciutat, fou regidor de l’ajuntament i afavorí els moviments progressistes (1837). El 1843 era element actiu de les iniciatives que provocaren la caiguda d’Espartero.
Fou president de la Junta Suprema de Govern de la província de Barcelona, dominada finalment pel govern de Madrid després de llançar 13.000 bombes sobre la ciutat.
(Barcelona, 1799 – 1800)
Associació. Creada privadament, com a successora de la Companyia de Filats de Cotó, fundada el 1772 i que un any després prengué el nom de Cos de Filats de Cotó.
Tingué una vida efímera.
Fou la precedent de la Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Cotó.
Dades dels Països Catalans 