(Badalona, Barcelonès, 1775 – Barcelona, juny 1849)
Compositor i frare mercenari.
De formació autodidàctica, fou mestre de capella de l’església de la Mercè de Barcelona el 1814, on fundà un cor infantil que havia de formar músics excel·lents.
Entre les seves obres destaquen els drames musicals bíblics El sacrifici d’Isaac i El fill pròdig.
(castell de Ramefort, Foix, França, 15 agost 1775 – Organyà, Alt Urgell, 2 novembre 1839)
(o d’Espagne) Militar i comte d’Espanya. El 1827 dirigí la repressió contra els Malcontents i fou nomenat capità general de Catalunya per consell de F.T. Calomarde. Durant el seu govern (1827-32) portà a terme una política sistemàtica de terror contra els reialistes purs i contra els liberals, la qual cosa li guanyà l’odi d’ambdós sectors.
Substituït pel general Llauder (1832), fugí a Mallorca i després a França. Detingut a Perpinyà (1833), fou confinat a la ciutadella de Lilla. Fugí el 1838 i, d’acord amb el pretendent Carles V, prengué el comandament de la junta carlina de Berga.
La seva intransigència i la seva crueltat provocaren que fos destituït i detingut per la junta (1839), que decidí desterrar-lo a Andorra.
En trobar-se prop del pont de l’Espia, prop d’Organyà, fou assassinat i llançat al Segre.
(Lleida, 1775 – Barcelona, 23 desembre 1835)
Arquitecte. Estudia pensionat per la Junta de Comerç de Barcelona a l’Academia de San Fernando de Madrid (1790), de la qual fou després membre, i a Roma (1803-14) per estudiar-hi l’art monumental.
L’any 1817 inaugurà les lliçons gratuïtes d’arquitectura organitzades per la Junta de Comerç de Barcelona, i dos anys més tard inicià les classes regulars.
Autor del palau neoclàssic d’Alòs i de Dou (vers el 1818) de Barcelona, intervingué en la restauració de Montserrat. Estudià, amb el seu deixeble Josep Oriol Mestres, les restes del temple romà de Barcelona: deduí que les columnes i els arquitraus del carrer de Paradís eren de l’antic temple d’Hèrcules, en una interessant memòria, inèdita.
Publicà un opuscle sobre la utilització de les roques volcàniques de la comarca d’Olot (1829).
(Solsona, Solsonès, 17 juliol 1775 – Barcelona, 4 abril 1842)
Polític liberal i arqueòleg. Germà de Francesc Xavier. Exercí d’advocat de Barcelona, alcalde constitucional de la ciutat (1821-22 i 1835-36) i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.
Tingué un paper destacat en la Junta de Sanitat durant l’epidèmia de febre groga del 1821, i en la Junta d’Armament i de Recursos del 1835. Fou també senador per Lleida.
D’entre les seves obres destaquen: Sobre la importancia de la Numismática (1816), Memorias sobre los vestidos, armas y monedas que se usaron en Cataluña antes de los romanos (1817), Disertación sobre las 800 monedas de oro godas halladas el año 1816 en la Grassa, parroquia de Constantí (1818), Memorias sobre el templo de Hércules existente en Barcelona (1838), Memoria relativa a la iglesia de Santa Maria del Pino de Barcelona (1840).
Posseïa una col·lecció de monedes molt extensa.
(Barcelona, 5 desembre 1775 – 27 octubre 1821)
Impressor i periodista. Durant la invasió napoleònica seguí les tropes antifranceses i edità “Gaceta Militar y Política del Principado de Cataluña” -que imprimí a Barcelona, a Tarragona i a Palma de Mallorca, successivament-, servei que, el 28 d’octubre de 1809, la Junta Suprema de Gobierno del Reino recompensà atorgant-li l’edició del “Diario de Barcelona”, afrancesat durant la dominació, i que ell edità des del 1814.
A Palma de Mallorca havia publicat “Diario Mercantil de Palma” i, havent ja tornat a Barcelona, Kalendario y guía de forasteros, en diverses edicions.
L’any 1819, amb l’ajuda de Francesc Salvà i Campillo, establí un obrador de fosa de tipus a la seva impremta, i el 1820 introduí industrialment la litografia a l’estat espanyol per privilegi per a cinc anys d’Aloys Senefelder, inventor d’aquest procediment d’impressió.
Fou el pare d’Antoni Brusi i Ferrer.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 3 octubre 1775 – 15 setembre 1851)
Prelat. Abat del monestir de Montserrat (1824-28 i 1835-51). Desplegà una activitat extraordinàriament meritòria en pro de la restauració del cenobi i del santuari montserratí.
A conseqüència de la supressió dels ordes religiosos el 1835, es traslladà a Salern (Itàlia).
L’any 1844 fou cridat pel bisbe de Barcelona i retornà a Montserrat, on succeí Beda Pérez com a abad general de la congregació de sant Benet de Valladolid, càrrec que conserva fins a la mort i del qual fou l’últim titular.
(Blanes, Selva, 23 abril 1775 – Barcelona, 24 novembre 1841)
Metge i botànic. Estudià a la Universitat de Cervera i fou professor de botànica a l’Escola de Botànica i Agricultura creada per la Junta de Comerç el 1807.
Va dirigir la secció d’agricultura de les “Memorias de Agricultura y Artes”. És un dels homes que més va treballar per a la racionalització de l’agricultura.
Durant l’epidèmia de febre groga del 1821 a Barcelona, defensà la teoria del contagi de la malaltia, que provocà una aferrissada polèmica.
El 1816 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres i fou president de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona (1833). Entre altres treballs i traduccions publicà una Disertación sobre los prados artificiales.
Fou el pare de Joan Isidor Bahí i Fabrícias.
(la Selva del Camp, Baix Camp, 1775 – Lleida, 1818)
Militar. Escrivà de professió. Coronel dels terços de voluntaris de Lleida, lluità en la segona batalla del Bruc (14 juny 1808) i defensà la línia de la dreta del Llobregat (1808-09). Intervingué en l’expedició que aconseguí d’aixecar el setge de Girona (16 agost 1808).
Retornat a Lleida (maig 1809), Baget derrotà novament els francesos al Cinca. A la fi del mateix 1809 fou fet presoner quan intentava de contenir les forces del comte d’Hébert, a Torres de Segre.
(Girona, 12 maig 1775 – Saragossa, Aragó, 23 desembre 1814)
Comtessa de Bureta. Aristòcrata de família aragonesa, nascuda a Catalunya quan el seu pare, Manuel de Azlor y de Urries-Gurrea de Aragón, era governador de Girona.
En la guerra contra Napoleó es distingí en els dos setges de Saragossa (1808 i 1809) assistint els combatents i els ferits. Se n’anà més endavant a València i s’hagué de refugiar finalment a Cadis.
Retornà a Saragossa (1813), on fou rebuda com una heroïna, i el mateix Ferran VII de Borbó acudí a visitar-la (1814).
(Barcelona, 1775 – )
(o Escola de Llotja) Institució destinada a l’ensenyament de l’art. Va ser establerta per la Junta de Comerç a l’edifici de Llotja amb el nom d’Escola de Nobles Arts. Posteriorment amplià el pla d’estudis amb la secció d’arquitectura (1817) i la d’ornamentació tèxtil (1834).
L’any 1901 l’escola prengué la denominació d’Escola Superior d’Arts, Indústries i Belles Arts, per un decret que donava aquest nom a les escoles de belles arts refoses amb les d’arts i oficis, i el 1924 passà a anomenar-se Escola d’Arts i Oficis Artístics i Belles Arts.
A partir del 1940 l’Escola s’organitzà en dues branques: l’Escola d’Arts i Oficis Artístics, posteriorment dita d’Arts Aplicades i Oficis Artístics, i l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi, que el curs 1977-78 esdevingué la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona.
Enllaç web: Escola de Llotja
Dades dels Països Catalans 