(Cartagena, Múrcia, 8 febrer 1774 – Palma de Mallorca, 14 febrer 1847)
Frare carmelità. Nascut accidentalment a Cartagena. Fou predicador de gran prestigi i ensenyà filosofia i teologia.
A més de sermons, discursos i obres de pietat en castellà i en llatí, és autor d’una sèrie d’obres per a ensenyar de traduir del llatí al castellà.
(Llíria, Camp de Túria, segle XVIII – 1774)
Religiós franciscà. Tingué gran fama com a orador sagrat i deixà escrits molts dels seus sermons.
(València, 1774 – ? , 1860)
Militar. Brigadier, nomenat cap de l’estat major de l’exèrcit de La Mancha per la Junta Central Suprema durant la guerra contra Napoleó. El 1808 es destacà al costat del general Reding durant la batalla de Bailén.
L’any següent, tal com feren d’altres caps militars i polítics de la insurrecció, es negà a pactar amb els negociadors napoleònics. Retirat a Cadis, fou nomenat mariscal de camp i ocupà durant alguns dies el ministeri de la Guerra. El 1812 organitzà l’exèrcit de Galícia.
A la tornada de Ferran VII de Borbó al poder, el 1814, fou nomenat tinent general i inspector de les tropes destinades a reprimir la insurrecció americana.
Atanasi Garcia (València, 1574 – 1627) Frare carmelità. És autor de sermons, publicats en 1615 i 1622, i de diversos escrits inèdits de caràcter teològic i filosòfic en general.
Eliseu Garcia (Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 1652 – València, 1719) Religiós carmelità. Excel·lí com a teòleg i predicador. Deixà diversos escrits, entre ells nombrosos sermons.
Ferran Garcia (Girona, segle XIX – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 1877) Miniaturista. Són remarcables els seus treballs sobre vori.
Francesc Garcia (València, 1728 – Itàlia, 1774) Religiós jesuïta. És autor d’escrits religiosos. Morí exiliat.
Gabriel Garcia (Tarragona, segle XV) Poeta. Traduí en vers llatí el poema Crist pacient de sant Gregori Nacianzè.
Ignasi Garcia (País Valencià, segle XIX) Escultor. És autor de relleus notables, com un, de gust acadèmic, que hi ha al Museu de València.
Jeroni Garcia (Palma de Mallorca, segle XVI – 1589) Prelat. Professà a l’orde dels trinitaris, del qual fou provincial. Escriví unes constitucions de l’orde i uns projectes de reforma per a la província d’Aragó (1563), en els quals s’anticipà de dos anys a les directrius reformadores del concili de Trento. Fou bisbe de Bosa.
Joan Anton Garcia (Catalunya, segle XVI) Escriptor. Participà amb un poema català al concurs literari del monestir de Jerusalem de Barcelona, el 1580.
Josep Garcia (Sagunt, Camp de Morvedre, segle XVII – Madrid, segle XVIII) Pintor. Estudià a Roma, on fou deixeble de Baldi. S’establí a Madrid. Era pintor de cambra de Felip V de Borbó. Es dedicà també al gravat. Publicà un opuscle sobre els principis i la tècnica de l’aiguafort.
Josep Lluís Garcia (Catalunya, 1935 – ) Pintor. Ha destacat entre els cultivadors de l’art abstracte.
Lluís Garcia (València, segle XV – abans 1515) Poeta. El 1486 era notari; fou conseller de la ciutat de València el 1486 i el 1509. Participà amb composicions en català en els certàmens poètics del 1474 i el 1498 celebrats a València.
Manuel Garcia (Xàtiva, Costera, segle XVII – País Valencià, segle XVIII) Frare trinitari calçat. Ocupà càrrecs diversos, com els de definidor dels bisbats d’Oriola i Cartagena. És autor de bon nombre d’obres religioses.
Martí Garcia (País Valencià ?, segle XV) Escuder i poeta. És autor de deu composicions amoroses en català, dins l’estil de Jordi de Sant Jordi, correctes i d’un llenguatge elegant, però sense cap característica personal. Tingué un cert prestigi a la seva època, car és citat per Pere de Torroella.
Miquel Garcia (Torís, Ribera Alta, segle XVIII – Itàlia, segle XVIII) Religiós jesuïta. És autor d’obres diverses, entre elles traduccions llatines de Plutarc i d’Aristòfanes. Morí a l’exili.
Pere Garcia (Catalunya, segle XV) Escriptor i religiós. Autor d’un Cronicó.
Sebastià Garcia (Alacant, segle XVI – 1633) Frare agustí. Excel·lí com a mestre de teologia. Fou prior dels convents del Socors i de Sant Agustí, i provincial de l’orde. Ocupà altres càrrecs. És autor d’obres religioses i escrits filosòfics en llatí i en castellà.
Vicent Garcia (València o Alcoi, 1593 – Toledo, Castella, 1650) Músic. Mestre de capella de les catedrals d’Oriola i a partir del 1618 de la de València, com a successor de Joan Baptista Comes. Fou autor d’Hymnus in festo Sancti Jacobi, a tres veus, lletanies, motets i nadales, de tres a dotze veus. Escriví el Discurso en alabanza de la música (vers 1636).
(Barcelona ?, segle XVIII – Catalunya, segle XVIII)
Gravador de l’escola barcelonina. Treballà amb els germans Tremulles. Conjuminà l’estil barroc amb l’acadèmic.
Autor de Sant Francesc de Paula (1757), Santa Tecla (1766), Sant Miquel dels Sants (1779).
Probablement fou el pare d’Esteve Boix i Viscompta (Barcelona, 1774 – Madrid, 1829) Gravador. Estudià a Madrid amb Manuel Salvador Carmona, sota la direcció del qual gravà pintures de Murillo, com el Diví Pastor (1800) i la Verge amb l’infant Jesús (1806).
(Madrid, 14 abril 1774 – Bordeus, França, 13 desembre 1843)
Bisbe d’Urgell (1817-25). Qualificador del Sant Ofici.
Durant el seu pontificat urgellenc es mostrà refractari al moviment constitucional, s’adherí a la Junta de Regència (1821), a la qual cedí part del palau episcopal, i cooperà econòmicament en la fortificació de la Seu d’Urgell.
En ésser restablert l’absolutisme (1823), aplegà en un volum els seus escrits antiliberals, i el 1825 fou recompensat amb la seu arquebisbal de Saragossa.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1774 – Barcelona, 1842)
Escultor. Després d’estudiar a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona, vers el 1804 obrí taller en aquesta ciutat. L’any 1809, fugint de l’ocupació francesa, s’instal·là a Palma de Mallorca.
En principi es dedicà exclusivament a la imatgeria, però més endavant construí també mobiliari d’una gran qualitat.
Malgrat el prestigi que assolí a les Illes, el 1822 era novament a Barcelona, on arribà arruïnat i portà una existència precària fins que va morir foll a l’hospital.
Entre les moltes obres que realitzà per a les esglésies mallorquines sobresurten una Pietat, un joc de canelobres de set braços per a Sant Jaume i un Sant Bru per a la cartoixa de Valldemossa i que ara figura a la catedral de Mallorca, també féu un llit de gran parada per al palau del marquès de Solleric.
A Barcelona esculpí imatges per al convent de Santa Caterina i un Neptú per a una font pública.
Tingué un fill que, en principi, l’ajudava al taller i que possiblement fou August Ferran i Andrés.
(el Poal, Pla d’Urgell, 1674 – Viena, Àustria, 1774)
Militar i polític austriacista. Germà d’Antoni, amb el qual col·laborà en la guerra de Successió.
Fou un dels responsables del front de Lleida i fou governador de la plaça el 1707. Cap al 1710 fou nomenat governador de Cardona, on resistí el setge del general Vendôme i un altre atac el 1713.
Els darrers mesos de la resistència col·laborà activament des de Cardona a les campanyes de sosteniment de la resistència que duia el seu germà per les comarques.
Capitulà el 17 de setembre i fugí a Mallorca. Posat a les ordres del virrei, marquès de Rubí, aquest el nomenà governador d’Eivissa, càrrec que exercí fins a la capitulació de Mallorca (1715).
S’exilià a Viena i es posà al servei de l’emperador Carles VI.
(Barcelona, 1774 – 1818)
Poeta i dramaturg. Era pintor i fou sots-director de l’Escola de Nobles Arts de Llotja des del 1803.
Autor de poemes neoclàssics en castellà, i de patriòtics -en castellà i en català- durant la guerra contra Napoleó. Escriví el sainet popular L’avarícia castigada per l’astúcia d’en Tinyeta.
Fou el pare del pintor Josep Arrau i Barba.
(Barcelona, 6 novembre 1774 – Pamplona, Navarra, 24 setembre 1861)
Prelat. Germà de Lluís Maria. Fou canonge de la seu de Girona, rector de la universitat d’Osca, senador del regne i bisbe de Pamplona des del 1830.
Fou home de vasta cultura i autor d’alguns escrits.
Dades dels Països Catalans 