(València, 1754 – segle XIX)
Jurista. Estudià dret i filosofia. Fou advocat del Suprem Consell de Castella (1779) i alcalde major de diverses poblacions.
És autor d’escrits de caràcter històric i moral i de diverses traduccions del francès.
(Maó, Menorca, 17 novembre 1754 – Madrid, 12 març 1809)
Diplomàtic i erudit. Advocat de professió, formà part de la delegació que negocià la pau entre Trípoli (1784) i el 1792 fou cònsol general a l’imperi otomà.
Participà en la fundació de la Societat Maonesa (1778), en una sessió de la qual llegí el llarg poema català en alexandrins Safira, versificació d’una narració de Richard Steele. Fou publicat a la “Revista de Menorca” (1931).
(Elda, Vinalopó Mitjà, 8 abril 1754 – 18 octubre 1830)
Il·lustrat i jurista. Fou fiscal de la cancelleria de Granada des del 1790 fins al 1810, en què Josep I el nomenà membre del Tribunal Suprem de Madrid. Les seves idees econòmiques entronquen amb les de Campomanes.
Autor de moltes obres, entre les quals cal esmentar Ensayos de una biblioteca española de los mejores escritores del reinado de Carlos III (1785-89), Historia del lujo y de las leyes santuarias en España (1788) i Historia de los vínculos y mayorazgos (1805).
(València ?, segle XVII – València, segle XVIII)
Pintor. Gendre i deixeble de Jeroni Jacint Espinosa.
Excel·lí en les natures mortes.
Fou el pare de Joaquim Eiximeno i Espinosa (València, 1674 – 1754) Pintor. Com el seu pare excel·lí en la pintura de natures mortes.
(València, 17 març 1675 – 17 gener 1754)
Segon marquès de Vilatorques. Fill i successor de Josep de Castellví Coloma d’Alagó i Borja. Fou governador de València i virrei de Nàpols.
Pel seu matrimoni (1702) amb la comtessa de Cervelló incorporà aquest comtat, però la branca s’extingí amb llur filla (1799), que aportà l’herència als Osorio.
(Coves de Vinromà, Plana Alta, 1693 – Madrid, 2 febrer 1754)
Arquitecte. Autor de la façana de la catedral de Múrcia (començada en 1741-42 i acabada pels seus deixebles el 1754), d’estil derivat del rococó francès.
(Catalunya, segle XVIII – 1754)
Senyor de Fonolleres, la quadra del Llor (Segarra) i Corbella (Urgell). Fill de Vicenç Duran i Móra.
Obtingué els privilegis de cavaller (1727) i de noble (1739) del Principat i el càrrec de regidor perpetu hereditari de Barcelona (1739).
Fou el pare de:
Maria Josepa de Duran i de Brassó (Catalunya, segle XVIII) Es casà amb Josep Francesc de Duran i de Puig (Catalunya, segle XVIII) Director de la Companyia de Comerç.
Josep de Duran i de Brassó, Josep de (Catalunya, segle XVIII) Fou el pare de:
Guillem de Castelló (Eivissa, segle XIII – Illes Balears, segle XIII) Corsari. El 1282 anà a Alcoll amb l’expedició de Pere II de Catalunya. Tres anys després, envaïda Catalunya pels croats de França, atacava eficaçment el tràfic naval francès, embarcat al lleny armat del famós corsari Albesa.
Joan Castelló (Catalunya, segle XV – segle XVI) Músic. Mestre de capella de la catedral de Barcelona; tingué molt de renom. Sembla que fou mestre de Mateu Fletxa el Vell. És conegut també amb el nom de Castells.
Joan Castelló (Pollença, Mallorca, 1673 – Palma de Mallorca, 1754) Religiós observant. És autor d’escrits de caràcter religiós.
Pere Castelló (Gandia, Safor, segle XVII – Castella ?, segle XVII) Frare jerònim. Excel·lí pels seus coneixements teològics, lingüístics i musicals. Fou visitador general de l’orde a Castella. És autor d’una Apología en defensa de la doctrina de San Jerónimo, doctor de la Iglesia.
(el Vendrell, Baix Penedès, 1754 – Santes Creus, Alt Camp, 1825)
Eclesiàstic i escriptor. Vicari general de la congregació cistercenca d’Aragó i Navarra i definidor de l’orde per Catalunya.
Fou catedràtic a Osca i abat de Santes Creus.
És autor de diversos escrits anti-liberals.
(Cornellà del Terri, Pla de l’Estany, 20 novembre 1754 – Madrid, 30 desembre 1822)
Eclesiàstic. El 1807 fou nomenat arquebisbe de Caracas (Veneçuela), i en prengué possessió el 1880.
En esclatar la revolució per la independència del país, el capità general, creient que simpatitzava amb el moviment, li manà el retorn cap a la Península perquè es presentés a Madrid, on fou acusat d’haver fomentat la insurrecció i fou privat de tornar a Amèrica.
Dades dels Països Catalans 