Arxiu d'etiquetes: 1445

Vinyoles, Narcís

4 Respostes

(València, vers 1445 – 1517)

Escriptor. Ciutadà de València. Fou conseller i jurat de la ciutat, administrador de llotja i comptador de la generalitat, entre el 1468 i el 1516. Concursà i intervingué en diversos certàmens poètics amb poesies de caràcter religiós; en aquest aspecte, publicà, en prosa i vers, una Homelia sobre lo psalm del Miserere mei Deus (1499).

Les seves poesies amoroses són retòriques, i se centren en casos d’elemental casuística sentimental, però d’una manera evidentment deliberada tendeix a donar al decasíl·lab català un ritme de tipus italià. És també autor de poesies en “llengua toscana”.

A instàncies de Lluís Carròs i Pere Boïl traduí del llatí al castellà el Supplementum cronicarum de Felippo Foresto (Suma de todas las crónicas del mundo, una de les primeres edicions en llengua castellana a València, 1510).

Potser allò més curiós de la seva producció literària és la seva intervenció en els Escacs d’amor, en col·laboració amb Francí de Castellví i Bernat Fenollar. Vinyoles expressa amb gràcia, elegància i gran enginy el moviment de cada jugada. És també autor d’una de les poesies que clouen Lo procés de les olives (1497).

Villena, ducat de

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XV)

Títol concedit el 1420, per Joan II el Sense Fe, a l’infant Enric d’Aragó, comte d’Empúries, a qui el confiscà el 1445, després de la batalla d’Olmedo.

Rosalmonte, marquesat de

Deixa un comentari

(Nàpols, Itàlia, segle XV)

Títol concedit el 1445 a Albert Cao de Benós, militar que intervingué en la conquesta de Nàpols. Germà del baró de Lés.

Enric d’Aragó i d’Alburquerque

13 Respostes

(Medina del Campo, Castella, vers 1400 – Calataiud, Aragó, 15 juny 1445)

Infant d’Aragó. Tercer fill de Ferran I de Catalunya i d’Elionor d’Alburquerque. El 1420 esdevingué tutor del rei Joan II de Catalunya i creà un partit proaragonès dintre de Castella, i en alguns moments arribà a ésser el veritable monarca (1420-22; 1428-30).

Aquest fet l’enfrontà amb Álvaro de Luna, a qui féu empresonar (1423) i desterrar (1427), però aviat retornà i aconseguí de bandejar a Enric i el partit proaragonès. Declarada la guerra entre la corona catalano-aragonesa i Castella (1429), Alfons IV el Magnànim (germà seu) hagué de claudicar, en no trobar el suport de les Corts (1430), i l’infant Enric fou desposseït dels seus béns a Castella.

Es traslladà a Sicília i prengué part en l’ofensiva d’Alfons el Magnànim sobre Itàlia. Fou empresonat juntament amb ell a la batalla de Ponça (1435).

Havent tornat a la Península, encara intervingué en la política castellana, adherint-se a la Lliga de Castella, alçada contra Álvaro de Luna. Fou derrotat i malferit en la decisiva batalla d’Olmedo (1445). Retirat a Aragó, morí uns quants mesos després.

Fou el pare d’Enric “Fortuna”.

Blancafort, baronia de

Deixa un comentari

(Os de Balaguer, Noguera, segle XV – )

Jurisdicció senyorial que comprenia el lloc de Blancafort, comprada el 1445 per Bertran de Santgenís a la família Sanui.

El 1772 fou confirmada com a títol del regne a favor de Francesc de Santgenís i Pocorull (mort el 1786).

Ferrer de Blanes, Jaume

Deixa un comentari

(Vidreres, Selva, 1445 – Blanes, Selva, 1523)

Cosmògraf, escriptor i mercader. Es traslladà de molt jove a Nàpols i del 1466 al 1474 visqué a la cort de Ferran I de Nàpols, on estigué al servei de la comtessa Caracciolo. Possiblement va realitzar estudis a la Universitat de Nàpols i a la de Palerm i s’interessà per la mineralogia.

A partir del 1474 realitzà un sèrie de viatges pel Mediterrani oriental, visità diverses ports i comercià amb pedres precioses. Vers el 1480 tornà a Catalunya, d’on solament s’absentà per a un nou viatge a Nàpols (1488) i per a diverses missions a Castella.

En aquesta època gaudia d’un gran prestigi com a cosmògraf; els Reis Catòlics li consultaren el projecte colombí, i després de la firma del tractat de Tordesillas (1494) fou cridat a la cort. El 1495 féu un informe del tractat acompanyat d’un mapa on hi havia traçada la línia de demarcació.

L’any següent fixa la seva residència a Blanes, on visqué fins a la mort.

La seva correspondència amb els Reis Catòlics, amb Cristòfol Colom i amb Ferran I de Nàpols fou publicada a Barcelona el 1544.

Interessat també per la literatura i per la mística, escriví Sentències catòliques del diví poeta Dant.

Enric “Fortuna”

14 Respostes

(Calataiud, Aragó, 25 juliol 1445 – Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 2 juliol 1522)

(Enric d’Aragó i Pimentel)  Fill d’Enric d’Aragó i de Caterina de Castella.

A les paus d’Agreda i d’Almazan (1454), on trobaven punt final les guerres entre Aragó i Castella, hom estipulava que aquesta es quedava el gran patrimoni de la branca aragonesa dels Trastàmara a canvi d’unes indemnitzacions en forma de pensió anual, 500.000 maravedisos l’any correspondrien a Enric.

Rebé el títol de comte d’Empúries. Es casà amb Guiomar de Portugal. Durant la guerra de Joan II contra el Principat fou partidari del primer. Les autoritats catalanes el declaraven enemic de la terra en 1462.

Tres anys després manava una ala de l’avantguarda joanista a la batalla de Calaf. En 1467 resultà ferit assetjant Roses, a les ordres de l’infant Ferran, el futur rei Catòlic, i la reina Joana Enríquez.

En 1472-73, emparat pel marquès de Villena, tractà de convenir el seu matrimoni amb Joana de Castella, dita “la Beltraneja”, però triomfà al país veí la tendència pro-aragonesa basada a l’enllaç entre Isabel i Ferran, aquest cosí germà d’Enric. Els dos cosins, després d’un distanciament, es reconciliaren.

Ja regnant Ferran i consumada la unió de les dues corones, Enric fou nomenat lloctinent general al Principat (1481). Tractà amb mà dura els remences, que s’acabaren rebel·lant en una veritable guerra. Tot i el triomf final de les armes reials, Ferran aconsellà severament Enric perquè prengués amb els remences una actitud més diplomàtica.

D’altres fets sobresortints de la seva lloctinència foren: l’entrada de l’Inquisició a Barcelona (1487), el nomenament de consellers de la capital per designació reial (1490-91) i l’expulsió dels jueus (1492). Fou substituït com a lloctinent per Joan d’Aragó, comte de Ribagorça.

En 1516 restà vidu. En 1522 morí ell, deixant hereu principal el seu fill Alfons. Fou enterrat, com la seva muller, al monestir de Poblet.

Tot i haver-se format a Castella, l’infant Enric es vinculà totalment a la vida catalana, fins al punt que en el seu testament disposà que els seus descendents visquessin a Catalunya i que el comtat no fos “regit ni governat per castellans”.

Elionor d’Aragó i d’Alburquerque

Deixa un comentari

(Medina del Campo, Castella, 2 maig 1402 – Toledo, Castella, 19 febrer 1445)

Reina de Portugal. Filla de Ferran I d’Antequera i d’Elionor d’Alburquerque.

Fou reina en casar-se (1428) amb el futur Eduard I de Portugal. Restà vídua el 1438, i fou regent del seu fill Alfons V.

Corbera, Romeu de

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XIV – València, 1445)

Almirall de l’armada de Martí I l’Humà a Sardenya (1410) i mestre de Montesa.

El 1412 fou designat com un dels quatre vice-regents enviats pel nou rei Ferran I d’Antequera a Sicília per pacificar l’illa; el papa li concedí la facultat de poder proveir-hi els càrrecs eclesiàstics.

Defensà i pacificà Sicília àdhuc a compte de l’orde (1413). El 1420 acompanyà Alfons IV el Magnànim a Còrsega i a Sardenya; hagué de lluitar contra l’armada genovesa i la vencé prop de Pisa (1421).

Del setge de Marsella (1423) s’endugué com a trofeus, a València, les relíquies de sant Lluís, bisbe de Tolosa, i les cadenes que barraven el port, actualment encara a la seu de València.

El 1429 fou nomenat lloctinent general del Regne de València, i el rei li’n confià la defensa davant les hostilitats del rei de Castella; vencé el mestre de Calatrava Luis de Guzmán a Antella i a Gavarda.

El 1436 formava part del consell reial valencià.

Castre-Pinós i d’Anglesola, Jofre de

Deixa un comentari

(Ribagorça, segle XV – Catalunya, 1463)

Castlà de Cervera i senyor de Lasquarri i Llaguarres. Fill de Felip (V) Galceran de Castre-Pinós.

Formà part de la comissió encarregada dels afers de la guerra contra Castella del 1444. Intervingué activament tant a les corts d’Aragó com a les de Catalunya, especialment quan hom tractà de l’alliberament del príncep de Viana (1460).

La seva actitud favorable al príncep provocà l’atac a les seves possessions per part dels Rebolledo i d’altres nobles fidels a Joan II el Sense Fe, vells enemics dels Castre. Les demandes d’indemnització per a ell foren una de les qüestions que enverinaren les relacions entre Joan II i la generalitat de Catalunya; en començar el conflicte lluità per la causa de la generalitat.

Caigué presoner a la batalla de Rubinat (1462), i fou mort a la presó.

Fou el pare de Joan de Castre-Pinós  (Ribagorça, vers 1445 – abans 1509)  Figurà, com el seu pare, en el bàndol de la generalitat en la guerra contra Joan II. Es casà vers el 1481 amb Joana Estefania de Pinós-Fenollet, vídua de Bertran d’Armendaris, hereva de la branca dels Pinós de Vallfogona-Milany. Fou una de les parts que reclamaren l’herència dels vescomtat d’Illa i de Canet, la possessió dels quals, en un primer moment, li havia estat reconeguda.