Arxiu d'etiquetes: 1445

Corbera, Romeu de

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XIV – València, 1445)

Almirall de l’armada de Martí I l’Humà a Sardenya (1410) i mestre de Montesa.

El 1412 fou designat com un dels quatre vice-regents enviats pel nou rei Ferran I d’Antequera a Sicília per pacificar l’illa; el papa li concedí la facultat de poder proveir-hi els càrrecs eclesiàstics.

Defensà i pacificà Sicília àdhuc a compte de l’orde (1413). El 1420 acompanyà Alfons IV el Magnànim a Còrsega i a Sardenya; hagué de lluitar contra l’armada genovesa i la vencé prop de Pisa (1421).

Del setge de Marsella (1423) s’endugué com a trofeus, a València, les relíquies de sant Lluís, bisbe de Tolosa, i les cadenes que barraven el port, actualment encara a la seu de València.

El 1429 fou nomenat lloctinent general del Regne de València, i el rei li’n confià la defensa davant les hostilitats del rei de Castella; vencé el mestre de Calatrava Luis de Guzmán a Antella i a Gavarda.

El 1436 formava part del consell reial valencià.

Castre-Pinós i d’Anglesola, Jofre de

Deixa un comentari

(Ribagorça, segle XV – Catalunya, 1463)

Castlà de Cervera i senyor de Lasquarri i Llaguarres. Fill de Felip (V) Galceran de Castre-Pinós.

Formà part de la comissió encarregada dels afers de la guerra contra Castella del 1444. Intervingué activament tant a les corts d’Aragó com a les de Catalunya, especialment quan hom tractà de l’alliberament del príncep de Viana (1460).

La seva actitud favorable al príncep provocà l’atac a les seves possessions per part dels Rebolledo i d’altres nobles fidels a Joan II el Sense Fe, vells enemics dels Castre. Les demandes d’indemnització per a ell foren una de les qüestions que enverinaren les relacions entre Joan II i la generalitat de Catalunya; en començar el conflicte lluità per la causa de la generalitat.

Caigué presoner a la batalla de Rubinat (1462), i fou mort a la presó.

Fou el pare de Joan de Castre-Pinós  (Ribagorça, vers 1445 – abans 1509)  Figurà, com el seu pare, en el bàndol de la generalitat en la guerra contra Joan II. Es casà vers el 1481 amb Joana Estefania de Pinós-Fenollet, vídua de Bertran d’Armendaris, hereva de la branca dels Pinós de Vallfogona-Milany. Fou una de les parts que reclamaren l’herència dels vescomtat d’Illa i de Canet, la possessió dels quals, en un primer moment, li havia estat reconeguda.

Cardona-Anglesola i de Perellós, Hug de

7 Respostes

(Catalunya, vers 1445 – 1511)

Senyor de les baronies de l’Albi i de Cervià. Fill gran d’Hug de Cardona-Anglesola i de Centelles i d’Elfa de Perellós, senyora de les mencionades baronies.

Era molt jove quan la desgràcia caigué sobre la seva família el 1463. Foragitat, amb la seva mare i el seu germà Acard, de les baronies paternes per Joan II el Sense Fe, visqué en terra addicta, on fou fet patge del rei-conestable Pere IV.

El 1490 es casà amb Joana de Ballester. Acabada la guerra, pladejà inútilment a les corts de 1473-79 pel retorn de les baronies que Joan II havia donat al seu oncle Antoni de Cardona-Anglesola.

Cardona, Pere de -eclesiàstic, v1445/1530-

10 Respostes

(Tarragona, vers 1445 – Alcover, Alt Camp, 11 abril 1530)

Bisbe d’Urgell (1472-1515), arquebisbe de Tarragona (1515-30), president de la Generalitat (1482-85) i lloctinent de Catalunya (1521-23). Era fill del comte Joan Ramon Folc III de Cardona. Ingressà a l’orde benedictí. Hi exercí càrrecs diversos, com el d’abat de la Portella i el de prior de Gualter.

En 1472 fou nomenat bisbe d’Urgell. En 1497 col·laborà activament a la defensa contra els francesos de les fronteres de la seva diòcesi. Ferran II el Catòlic el féu conseller seu i governador del Principat. En 1515 obtingué l’arquebisbat de Tarragona. En 1517 hi convocà un concili provincial.

En 1521 fou nomenat, per l’emperador Carles V, primer lloctinent del Principat de Catalunya, nomenament que havia estat sol·licitat per les autoritats catalanes, sobretot pel Consell de Cent de Barcelona.

La seva governació fou inquietada per les falconades piràtiques a la costa catalana i per la guerra contra França. En 1522 rebé a Tarragona el papa Urbà VI, que hi embarcà cap a Itàlia. Cessà en el virregnat en 1523, i fou substituït per Antonio de Zúñiga, prior santjoanista de Castella.

En 1525 rebé a Tarragona el rei Francesc I de França, que havia caigut presoner a la batalla de Pavia. En aquella ocasió hagué de pagar dels seus cabals els sous endarrerits de la tropa d’escorta, que s’havia avalotat per les mesades pendents i amenaçava de posar en llibertat el captiu.

El mateix any de la seva mort es publicà, a Barcelona, el seu Ordinarium sacramentorum.

Boïl, Bernat de

1 Resposta

(Tarassona, Aragó, vers 1445 – Cuixà, Conflent, 1505/07)

Diplomàtic i eclesiàstic. Secretari de Ferran II de Catalunya, es va fer eremita de Montserrat i fou superior dels ermitans montserratins (1482); traduí per a ells del llatí a l’aragonès el tractat De religione (1489).

Interessat pel lul·lisme, es relacionà amb Arnau Descós i Pere Daguí. En un viatge diplomàtic a França, enviat per Ferran II per gestionar la devolució dels comtats de Rosselló i Cerdanya, conegué Francesc de Paula, es féu mínim (1491) i introduí l’orde a la Península.

Nomenat pel papa Alexandre VI vicari apostòlic de les Índies Occidentals (1493), acompanyà Colom en el segon viatge. Morí essent abat comendatari de Cuixà.

Indegudament li ha estat atribuïda la paternitat del Llibre d’amoretes, versió catalana d’un opuscle anònim francès de sabor franciscà.

Consellers, retaule dels

4 Respostes

(Barcelona, 1443 – 1445)

(o de la Mare de Déu dels Consellers)  Retaule de Lluís Dalmau, que pintà per a la capella de la Casa de la Ciutat de Barcelona. Fou contractat, el 1443, pels consellers, i signat i datat el 1445.

Se’n conserva la taula central, amb la Mare de Déu amb el nen Jesús a la falda, asseguda en ric serial, entre finestres amb claraboies; a banda i banda, imatges de santa Eulàlia i sant Andreu, amb grups d’àngels cantors, i als peus, els consellers agenollats, vestits de cerimònia i amb la semblança individual exigida en el contracte.

L’obra reflecteix les influències de la pintura flamenca: tècnica a l’oli, exactitud dels retrats, supressió del fons daurat del retaule, substituït per un paisatge. El bancal, amb figures i escuts, és perdut.

Figura, des del 1902, com una de les millors pintures del Museu Nacional d’Art de Catalunya.