Arxiu de la categoria: Monuments

Estany, monestir de l’

12 Respostes

(l’Estany, Moianès)

Antiga abadia agustiniana (Santa Maria de l’Estany) d’estil romànic, avui parròquia del municipi. Fou un dels centres clericals més actius del país impulsada per la reforma gregoriana.

Rebé en el segle XII nombroses dotacions, que permeteren al monestir de reedificar l’església i iniciar la important obra del claustre. El 1395 l’incendi de l’abadia feu que restés abandonada 41 anys. El 1448 un terratrèmol enderrocà les voltes de l’església, i la recuperació fou lenta i mai total.

El 1775 la comunitat era totalment extingida. En 1966-71 es restaurà l’església actual, d’una sola nau i creuer amb tres absis, que substitueix un temple del segle X, fou consagrada l’any 1133 per Oleguer i els bisbes de Vic i de Girona.

El seu claustre, gairebé quadrat, té 72 columnes, corresponent-ne 18 a cada ala, posades de dues en dues. Els magnífics capitells no conserven el primitiu ordre; presenten esculpits temes del Nou Testament, costums, flors i fauna del país, heràldica i motius fantàstics.

L’església conserva la imatge de la Mare de Déu de l’Estany alletant el Nen, en alabastre, i cinc sarcòfags del segle XIV. A l’actual rectoria hom ha instal·lat un petit museu de peces antigues, documents i records.

Escornalbou, monestir d’

17 Respostes

(Riudecanyes, Baix Camp)

Antiga canònica agustiniana (Sant Miquel d’Escornalbou), situada a la muntanya de la Mola. L’any 1165 Alfons I el Cast féu donació del lloc d’Escornalbou a Joan de Sant Boi, canonge de Tarragona, tot imposant-li l’obligació de bastir-hi un temple dedicat a Sant Miquel i un monestir de canonges, fortificat per tal de protegir-lo dels sarraïns.

L’església, consagrada el 1240, és encara romànica; consta d’una sola nau sense creuer i dues capelles a cada banda. A la façana hi ha dues finestres i una rosassa. El claustre que li feia costat fou reconstruït arran del precipici.

El conjunt monumental, és a dir, les parts esmentades, la casa del priorat i altres dependències foren adquirides i restaurades per Eduard Toda i Güell.

Enllaç web: monestir d’Escornalbou

cartoixa d'Escaladei (Priorat)

Escaladei

43 Respostes

(la Morera de Montsant, Priorat)

Cartoixa, creada el 1163 (Santa Maria d’Escaladei, llatí: Scala Dei), situada al vessant sud del Montsant, prop del nucli actual dit la Conreria d’Escaladei.

Fou la primera cartoixa de la península Ibèrica, de la qual sorgiren les altres cartoixes catalanes. Fou fundada a petició d’Alfons I el Cast en terres cedides per Arbert de Castellvell. Els primers monjos, comandats per Pere de Montsant i Ramon de Sant Esteve, als quals s’uniren alguns eremites del Montsant, s’instal·laren a Poboleda, fins que vers el 1203, amb l’ajuda de Pere I, s’establiren al lloc definitiu.

El 1218 posseïen els pobles que foren l’origen del nom aplicat modernament a tota la comarca del Priorat. El 1228 ja era enllestida la primitiva església romànica i el primitiu claustre amb el cementiri, entorn del qual foren edificades les 12 primitives cel·les. La conreria fou bastida a uns 2 km del monestir.

cartoixa d'Escaladei (Priorat)

Vers el 1333 s’acabà el segon claustre amb 12 cel·les més, costejat per l’infant Joan d’Aragó, arquebisbe de Toledo i després de Tarragona. El 1403 Berenguer Gallard, de Lleida, féu edificar un tercer claustre amb 6 cel·les i la cartoixa assolí el nombre màxim de 30 monjos i 15 llecs.

El segle XVII hi sorgí una notable escola de pintura religiosa al voltant dels cartoixans Joaquim Juncosa i Lluís Pascual i Gaudí. El segle XVIII hom revestí de marbres i jaspis l’església, es feren noves sagristies i capelles, l’arc, encara en peu, d’entrada al monestir i el gran santuari darrera l’absis, notable pels seus marbres, estàtues i relleus. en gran part obra d’artistes de la cartoixa.

Abandonat a partir de l’exclaustració del 1835 i de la subsegüent desamortització, actualment es troba en estat completament ruïnós; només es conserven alguns objectes de parament i imatges, escampats per diversos llocs.

També es dispersà la biblioteca (la famosa Bíblia Sacra, regalada per Joan d’Aragó, és al seminari de Tarragona). Una bona part dels documents són a l’Archivo Histórico Nacional de Madrid.

El 1990 els seus propietaris la van entregar a la Generalitat, per tal de rehabilitar-la i consolidar les restes, i fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.

Enllaços web: cartoixa d’Escaladei

Cova de Sant Ignasi, la

6 Respostes

(Manresa, Bages)

Casa de la Companyia de Jesús i centre de devoció ignasiana. Establert en una de les balmes formades per l’erosió de les aigües del Cardener, on es recollia Ignasi de Loiola a pregar i fer penitència durant el seu sojorn a la ciutat el 1523 i on escriví les parts essencials dels Ejercicios espirituales.

El 1603 la marquesa d’Aitona donà a la Companyia els terrenys de la cova, damunt la qual, ampliada, fou construïda una capella. La creença d’haver suat sang el 1627 el Crist de la Creu del Tort, venerat a la cova, n’augmentà la devoció dels fidels.

Del 1660 al 1678 hi fou edificada una torre per a casa d’exercicis espirituals. Després fou enriquit l’interior de la cova: els manresans Joan i Francesc Grau (pare i fill) i llur deixeble Josep Sunyer esculpiren el retaule en marbre blanc i negre. El 1720 foren col·locats uns originals estucs del germà Sesé.

L’arquitecte vigatà Josep Moretó en construí la nova església (1759-63), que no fou decorada fins després de la restauració de la Companyia (1860-64). Aleshores hom dedicà el lloc a segon noviciat dels jesuïtes. L’any 1894 hi fou iniciada la construcció d’un gran edifici (el vestíbul de la cova és decorat amb àngels de Josep Llimona).

Enllaç web: Cova de Sant Ignasi

Consellers, retaule dels

4 Respostes

(Barcelona, 1443 – 1445)

(o de la Mare de Déu dels Consellers)  Retaule de Lluís Dalmau, que pintà per a la capella de la Casa de la Ciutat de Barcelona. Fou contractat, el 1443, pels consellers, i signat i datat el 1445.

Se’n conserva la taula central, amb la Mare de Déu amb el nen Jesús a la falda, asseguda en ric serial, entre finestres amb claraboies; a banda i banda, imatges de santa Eulàlia i sant Andreu, amb grups d’àngels cantors, i als peus, els consellers agenollats, vestits de cerimònia i amb la semblança individual exigida en el contracte.

L’obra reflecteix les influències de la pintura flamenca: tècnica a l’oli, exactitud dels retrats, supressió del fons daurat del retaule, substituït per un paisatge. El bancal, amb figures i escuts, és perdut.

Figura, des del 1902, com una de les millors pintures del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Colera, monestir de

9 Respostes

(Rabós d’Empordà, Alt Empordà)

Abadia benedictina (Sant Quirc de Colera), al vessant meridional de la serra de l’Albera. És esmentada ja el 844; el 927 l’abat Manuel redreçà el monestir i inicià una nova església, en terrenys cedits pel comte Gausbert d’Empúries, consagrada el 935, ampliada el segle XI sobre un pla basilical i renovada entorn del 1123 (any que fou consagrada a sant Quirze, sant Andreu i sant Benet).

La vida del monestir fou pròspera fins al segle XV, mentre formà part de la Congregació Claustral Tarraconense. A més de la jurisdicció sobre Colera, Rabós i les Baussitges, els seus béns s’estenien a diversos llocs de l’Empordà i del Rosselló, i tenia el dret exclusiu de pesca a les cales de Portbou, les Portes, Freixe i Freixenet. Amb els abats comendataris inicià una ràpida davallada i, el 1592, fou unit a Sant Pere de Besalú.

En resta l’església, modernament restaurada, notable edifici de tres naus, la central amb volta de canó i les laterals de quart de cercle, amb tres absis amb decoracions llombardes d’època molt evolucionada; resta un tros de claustre, molt primitiu, i unes altres edificacions veïnes, aprofitades com a masia el segle XIX.

Prop del monestir hi ha l’església de Santa Maria, consagrada el 1135 com a parròquia dels súbdits del cenobi.

Castell dels Tres Dragons, el

3 Respostes

(Barcelona, 1887)

Nom amb què és conegut el restaurant de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, al parc de la Ciutadella, obra de Lluís Domènech i Montaner. El nom prové d’una obra còmica de Pitarra estrenada el 1865, paròdia de la vida cavalleresca medieval.

És un edifici prismàtic de maó vist amb decoració ceràmica. A l’interior bona part de l’estructura metàl·lica és vista. És una obra primerenca de l’arquitectura modernista internacional.

Després de l’Exposició, ha tingut diverses finalitats: taller de realitzacions d’arts aplicades -portat pel mateix Domènech i per Antoni M. Gallissà-, seu del Museu d’Història, del Conservatori de Música i, actualment, del Museu d’Història Natural.

Casserres, monestir de

5 Respostes

(les Masies de Roda, Osona)

Antic monestir benedictí (Sant Pere de Casserres), situat al límit entre la plana de Vic i les Guilleries, enlairat a la vora d’un meandre del Ter, a un km de la carretera de Roda de Ter a Santa Maria de Corcó.

Fou fundat pel vescomte d’Osona-Cardona, Bremond I, vers 1006, i consagrada la seva església el 1050. El priorat fou unit a Cluny el 1080 i secularitzat el 1572; passà als jesuïtes fins que aquests foren expulsats el 1762, i, a partir d’aquesta data, a mans privades.

L’església, de tres naus en principi, fou malmesa pels terratrèmols de 1427-28, que també van enfonsar el claustre i bona part de les dependències conventuals. A causa de l’abandonament secular, ha desaparegut tot allò que era susceptible de trasllat: capitells, retaules, sarcòfags, etc, però en els anys 1990 ha estat objecte d’un pla de restauració.

Enllaç web: Sant Pere de Casserres

Casa de l’Ardiaca

10 Respostes

(Barcelona, segle XV)

Vella mansió al barri gòtic, que fou l’antiga residència dels canonges de la seu de Barcelona, edificada damunt l’antiga muralla romana i reconstruïda, a la fi del segle XV, per l’ardiaca Lluís Desplà.

L’estil general és gòtic flamíger i alguns detalls ornamentals pertanyen al Renaixement. Fou molt modificada per les restauracions que s’hi feren als segles XIX i XX (claustre).

Després d’haver estat mansió de diferents famílies i seu del Col·legi d’Advocats, més tard (1919), fou adquirida per l’ajuntament i actualment és seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat, convertit aviat en Institut Municipal d’Història.

Casa de la Ciutat de Barcelona

39 Respostes

(Barcelona, 1370)

Edifici seu de la corporació municipal de la ciutat. Situat a l’antic decumanus romà. El mestre d’obres Pere Llobet construí primerament la gran sala dels Cent Jurats, de sostre enteixinat, amb decoració pictòrica deguda a Jaume Canalias, Berenguer Llopart i Francesc Jordi, inaugurada el 1373.

El 1400 fou enllestit l’enfront del carrer de la Ciutat amb la imatge de l’arcàngel sant Rafael damunt el portal, i els escuts de la ciutat i del rei, que contribuí econòmicament a l’obra. Hi treballaren el mestre d’obres Arnau Bargués i els escultors Jordi Joan i Pere Sanglada. Seguí la construcció de la sala del Trentenari i l’antiga capella presidida pel retaule de la Mare de Déu dels Consellers, de Lluís Dalmau (1443).

L’escrivania i algunes altres sales amb enteixinats policroms, el pati dels tarongers i el claustre superior completaven la casa en la seva primera estructura. L’art barroc hi introduí només reformes decoratives, especialment al Saló de Cent (que desaparegueren el segle XIX).

La primera reforma important de l’edifici fou la construcció d’una nova façana, encarada amb la del palau de la Generalitat a la nova plaça de Sant Jaume. És d’estil neoclàssic, obra de Josep Mas (1832-44). D’una segona reforma dirigida per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, corresponent a l’Exposició Universal del 1888, en resta la sala del Consistori Nou.

L’Exposició Internacional del 1929 obligà a importants mutacions estructurals i decoratives al Saló de Cent, per Enric Monserdà, i en altres departaments: l’escala amb escultures de Josep Llimona i Josep Viladomat i pintures de Miquel Viladrich, el despatx de l’alcaldia amb pintures de Xavier Nogués, la sala de Comissions amb plafó de Ricard Canals, i la sala de les Cròniques i la galeria amb decoració de Josep M. Sert.

Encara una nova reforma (des del 1950) portà a la construcció d’altres sales amb decoració pictòrica de Francesc Galí, Ramon Rogent, Josep Obiols, Antoni Vila i Arrufat i Antoni Tàpies, i una composició de marqueteria d’Ernest Mora i Enric Clusellas. Una nova capella ha donat lloc a una decoració escultòrica d’Enric Monjo.

El 1970 fou inaugurat un edifici annex, de 15 plantes, destinat a oficines i a serveis municipals, d’estructura moderna, obra de Llorenç Garcia-Borbón i Enric Giralt i Ortet i amb relleus de l’escultor Josep M. Subirachs.