Arxiu de la categoria: Monuments

Colera, monestir de

9 Respostes

(Rabós d’Empordà, Alt Empordà)

Abadia benedictina (Sant Quirc de Colera), al vessant meridional de la serra de l’Albera. És esmentada ja el 844; el 927 l’abat Manuel redreçà el monestir i inicià una nova església, en terrenys cedits pel comte Gausbert d’Empúries, consagrada el 935, ampliada el segle XI sobre un pla basilical i renovada entorn del 1123 (any que fou consagrada a sant Quirze, sant Andreu i sant Benet).

La vida del monestir fou pròspera fins al segle XV, mentre formà part de la Congregació Claustral Tarraconense. A més de la jurisdicció sobre Colera, Rabós i les Baussitges, els seus béns s’estenien a diversos llocs de l’Empordà i del Rosselló, i tenia el dret exclusiu de pesca a les cales de Portbou, les Portes, Freixe i Freixenet. Amb els abats comendataris inicià una ràpida davallada i, el 1592, fou unit a Sant Pere de Besalú.

En resta l’església, modernament restaurada, notable edifici de tres naus, la central amb volta de canó i les laterals de quart de cercle, amb tres absis amb decoracions llombardes d’època molt evolucionada; resta un tros de claustre, molt primitiu, i unes altres edificacions veïnes, aprofitades com a masia el segle XIX.

Prop del monestir hi ha l’església de Santa Maria, consagrada el 1135 com a parròquia dels súbdits del cenobi.

Castell dels Tres Dragons, el

3 Respostes

(Barcelona, 1887)

Nom amb què és conegut el restaurant de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, al parc de la Ciutadella, obra de Lluís Domènech i Montaner. El nom prové d’una obra còmica de Pitarra estrenada el 1865, paròdia de la vida cavalleresca medieval.

És un edifici prismàtic de maó vist amb decoració ceràmica. A l’interior bona part de l’estructura metàl·lica és vista. És una obra primerenca de l’arquitectura modernista internacional.

Després de l’Exposició, ha tingut diverses finalitats: taller de realitzacions d’arts aplicades -portat pel mateix Domènech i per Antoni M. Gallissà-, seu del Museu d’Història, del Conservatori de Música i, actualment, del Museu d’Història Natural.

Casserres, monestir de

5 Respostes

(les Masies de Roda, Osona)

Antic monestir benedictí (Sant Pere de Casserres), situat al límit entre la plana de Vic i les Guilleries, enlairat a la vora d’un meandre del Ter, a un km de la carretera de Roda de Ter a Santa Maria de Corcó.

Fou fundat pel vescomte d’Osona-Cardona, Bremond I, vers 1006, i consagrada la seva església el 1050. El priorat fou unit a Cluny el 1080 i secularitzat el 1572; passà als jesuïtes fins que aquests foren expulsats el 1762, i, a partir d’aquesta data, a mans privades.

L’església, de tres naus en principi, fou malmesa pels terratrèmols de 1427-28, que també van enfonsar el claustre i bona part de les dependències conventuals. A causa de l’abandonament secular, ha desaparegut tot allò que era susceptible de trasllat: capitells, retaules, sarcòfags, etc, però en els anys 1990 ha estat objecte d’un pla de restauració.

Enllaç web: Sant Pere de Casserres

Casa de l’Ardiaca

11 Respostes

(Barcelona, segle XV)

Vella mansió al barri gòtic, que fou l’antiga residència dels canonges de la seu de Barcelona, edificada damunt l’antiga muralla romana i reconstruïda, a la fi del segle XV, per l’ardiaca Lluís Desplà.

L’estil general és gòtic flamíger i alguns detalls ornamentals pertanyen al Renaixement. Fou molt modificada per les restauracions que s’hi feren als segles XIX i XX (claustre).

Després d’haver estat mansió de diferents famílies i seu del Col·legi d’Advocats, més tard (1919), fou adquirida per l’ajuntament i actualment és seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat, convertit aviat en Institut Municipal d’Història.

Casa de la Ciutat de Barcelona

49 Respostes

(Barcelona, 1370)

Edifici seu de la corporació municipal de la ciutat. Situat a l’antic decumanus romà. El mestre d’obres Pere Llobet construí primerament la gran sala dels Cent Jurats, de sostre enteixinat, amb decoració pictòrica deguda a Jaume Canalias, Berenguer Llopart i Francesc Jordi, inaugurada el 1373.

El 1400 fou enllestit l’enfront del carrer de la Ciutat amb la imatge de l’arcàngel sant Rafael damunt el portal, i els escuts de la ciutat i del rei, que contribuí econòmicament a l’obra. Hi treballaren el mestre d’obres Arnau Bargués i els escultors Jordi Joan i Pere Sanglada. Seguí la construcció de la sala del Trentenari i l’antiga capella presidida pel retaule de la Mare de Déu dels Consellers, de Lluís Dalmau (1443).

L’escrivania i algunes altres sales amb enteixinats policroms, el pati dels tarongers i el claustre superior completaven la casa en la seva primera estructura. L’art barroc hi introduí només reformes decoratives, especialment al Saló de Cent (que desaparegueren el segle XIX).

La primera reforma important de l’edifici fou la construcció d’una nova façana, encarada amb la del palau de la Generalitat a la nova plaça de Sant Jaume. És d’estil neoclàssic, obra de Josep Mas (1832-44). D’una segona reforma dirigida per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, corresponent a l’Exposició Universal del 1888, en resta la sala del Consistori Nou.

L’Exposició Internacional del 1929 obligà a importants mutacions estructurals i decoratives al Saló de Cent, per Enric Monserdà, i en altres departaments: l’escala amb escultures de Josep Llimona i Josep Viladomat i pintures de Miquel Viladrich, el despatx de l’alcaldia amb pintures de Xavier Nogués, la sala de Comissions amb plafó de Ricard Canals, i la sala de les Cròniques i la galeria amb decoració de Josep M. Sert.

Encara una nova reforma (des del 1950) portà a la construcció d’altres sales amb decoració pictòrica de Francesc Galí, Ramon Rogent, Josep Obiols, Antoni Vila i Arrufat i Antoni Tàpies, i una composició de marqueteria d’Ernest Mora i Enric Clusellas. Una nova capella ha donat lloc a una decoració escultòrica d’Enric Monjo.

El 1970 fou inaugurat un edifici annex, de 15 plantes, destinat a oficines i a serveis municipals, d’estructura moderna, obra de Llorenç Garcia-Borbón i Enric Giralt i Ortet i amb relleus de l’escultor Josep M. Subirachs.

Cardona, monestir de

18 Respostes

(Cardona, Bages)

Antiga abadia canonical (Sant Vicenç de Cardona), situada dins el clos del castell de Cardona. Les primeres notícies de l’església són del 980; aleshores ja hi vivien diversos clergues comunitàriament. Les intromissions dels vescomtes d’Osona–Cardona en desbarataren la primitiva organització religiosa, que fou refeta el 1018 pel vescomte Bremond I de Cardona, aconsellat per l’abat Oliba. Bremond inicià la construcció de la gran basílica, consagrada el 1040.

La comunitat canonical hi vivia ja el 1029, i prosperà notablement els segles següents amb les donacions fetes pel mateix Bremond i els seus successors. Vers el 1090 hi fou introduïda la reforma augustiniana. La comunitat era composta d’un abat i de dotze canonges i diversos sacerdots beneficiats i porcioners; en depenia el priorat de Sant Jaume de Calaf. Fou secularitzada el 1592, que restà convertida en col·legiata secular regida per un abat. La comunitat de Sant Vicenç es traslladà a la vila de Cardona al segle XVIII, on subsistí fins al 1851. El monestir i l’església foren convertits en caserna a partir del 1794.

Les dependències canonicals i el claustre gòtic són en restauració. La basílica, restaurada recentment, és un dels monuments més importants de l’art romànic; té tres naus i tres absis amb un transsepte sobremuntat d’una cúpula. L’edifici és precedit d’un atri o nàrtex que s’estén al llarg de la façana de ponent, cobert, com les naus laterals, amb volta d’aresta decorada, amb unes pintures de tema religiós del segle XII, dins l’estil del Mestre de Polinyà, i unes altres del 1300, amb escenes del setge de Girona del 1285, recentment restaurades. La nau central és coberta amb volta de canó. Sota el presbiteri hi ha una àmplia cripta de tres naus, coberta amb voltes d’aresta sostingudes amb columnes. L’església fa 49 m de llargada i 17,5 d’amplada al creuer, i la nau central fa 8 m d’amplada i 19 d’alçada.

Besalú, monestir de

13 Respostes

(Besalú, Garrotxa)

Abadia benedictina (Sant Pere de Besalú), fundada el 977 pel comte-bisbe Miró III Bonfill, que la posà sota el patrocini de la Santa Seu. El comte Bernat I Tallaferro féu renovar l’església, consagrada el 1003, i li donà les relíquies dels sants Prim i Felicià, que foren centre de devoció i de pelegrinatge comarcal.

Amb l’intent de reformar-la, el comte Bernat II, el 1070, la uní a Sant Víctor de Marsella. El 1086 recuperà la dignitat abadial. Tingué un priorat prop dels murs de Tarragona, el de Santa Magdalena, i, a més, el de Santa Maria del Collell.

El 1592 el papa Climent VIII li adjuntà els monestirs de Sant Quirc de Colera i de Sant Llorenç del Mont (o de Sous).

S’extinguí amb l’exclaustració del 1835. Entre el 1908 i el 1914 serví d’estatge als monjos francesos d’Encalcat, expulsats de França per la llei de Combes (1904).

L’església abacial, renovada vers el 1160, és ara l’església parroquial de Besalú. Té tres naus i tres absis, el central amb un deambulatori, els capitells del qual demostren la mà d’un artista del nord d’Itàlia. La resta del treball esculpit s’assembla al treball de les escoles rosselloneses. El massís campanar que li fa costat és obra del 1697.

Berà, arc de

6 Respostes

(Roda de Berà, Tarragonès)

Arc de triomf romà. Construït sobre el promontori de Bera, a la Via Augusta.

És d’un sol arc, harmònicament proporcionat, emmarcat per dues pilastres corínties que sostenen l’entaulament. El total del monument fa 12,28 m d’alçària per 12 m d’amplada.

Erigit en època d’August (darreria del segle I aC), fou restaurat o reformat al segle II per L. Licini Sura. Restaurat diverses vegades des del segle XVIII, li manca l’àtic o coronament originari, l’enteulament és modern i només quatre dels vuit capitells són romans (segle I aC).

Es troba a uns 20 km. de Tarragona. El voreja la carretera que uneix aquesta ciutat amb Barcelona.

Bellpuig de les Avellanes

28 Respostes

(Os de Balaguer, Noguera)

Antiga abadia de canonges premonstratencs (Santa Maria de Bellpuig), la primera i la més important que tingueren a Catalunya.

Fou fundat pel comte Ermengol VII d’Urgell, l’any 1166 i esplèndidament dotat pels seus successors, que s’hi feren enterrar. En la segona meitat del segle XVIII hi va florir una important escola d’erudició i investigació històrica. Hi destacaren l’abat Daniel Finestres, germà petit de J. Finestres, i els abats Jaume Caresmar, Jaume Pasqual i Josep Martí.

L’aplec de documents sobre esglésies i monestirs catalans, conservat gairebé sencer en còpies manuscrites, forma una sèrie impressionant de volums.

Arran de la desamortització passà a mans privades, i foren venuts (1894) els sepulcres dels comtes d’Urgell al museu The Cloisters, de Nova York. Des del 1910 és seminari i noviciat dels germans maristes.

S’hi conserven el claustre romànic i part dels edificis gòtics, dels segles XV i XVI. L’església, iniciada al començament del segle XIV i deixada incompleta, ha estat recentment restaurada.

Barcelona, catedral de

252 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Temple principal de la diòcesi de Barcelona. Té com a titulars la santa Creu i santa Eulàlia, des del 1867 té el títol de basílica menor. La primera catedral de Barcelona fou una basílica paleocristiana del segle IV, excavada a partir del 1945 i que es conserva en part al subsòl a tocar de la catedral. Malmesa per les incursions musulmanes, el 1045 Ramon Berenguer I de Barcelona i Almodis de la Marca iniciaren la construcció d’una nova catedral, romànica, que fou consagrada el 1058 per l’arquebisbe Guifred de Narbona.

L’actual edifici gòtic fou començat a construir el 1298 per les dues portes laterals, amb escultures arcaiques de factura italiana. És de planta de tres naus d’igual altura i un sol absis, amb deambulatori i capelles radials, continuades a les col·laterals, amb galeria superior en disposició que aparenta altres dues naus i que dóna al temple una amplitud i una il·luminació característiques. En són coneguts els noms dels arquitectes Jaume Fabre, Bernat Roca, Arnau Bargués, Jaume Solà, Bartomeu Gual i Andreu Escuder, dels segles XIV i XV.

Les crugies finals, obra del segle XV, comporten un cimbori en situació infreqüent acabat el segle XIX, igualment com el parament extern de la façana i de les dues torres laterals, obra de l’arquitecte Josep O. Mestres, segons un projecte del 1408 del mestre Carlí i finançada per l’industrial barceloní Manuel Girona, els hereus del qual feren possible l’acabament del cimbori.

barcelona_catEl claustre té capelles en tres costats; el quart és reservat a les sales capitulars, antiga i moderna, i d’administració, així com una antiga capella episcopal (segle XIII), dita actualment de Santa Llúcia, fundada pel bisbe Arnau de Gurb.

L’escultura gòtica és representada principalment a la cripta pels sepulcres de santa Eulàlia (obra italiana del segle XIV), dels bisbes sant Oleguer (de Pere Sanglada, 1406), de Ramon d’Escales (d’Antoni Canet, 1409) i de Sança de Cabrera (de Pere Oller, vers el 1436). Els escultors Claperós treballaren al claustre vers el 1450. Es conserva també, procedent del convent de Santa Caterina, el sepulcre de sant Ramon de Penyafort. A la capella del Santíssim és venerat un crucifix del segle XVI anomenat el Sant Crist de Lepant. La porta dita de la Pietat té un relleu de fusta de l’alemany Michael Lochner.

Al mig de la catedral hi ha el cor dels canonges, presidit per la cadira episcopal, del segle XIV. El cadirat del cor (els respatllers del qual foren pintats el 1519 amb motiu de la reunió del Toisó d’Or) i la trona, obres de Pere Sanglada i d’altres, és clos amb una parament de marbre amb relleus, de Bartomeu Ordóñez i Pedro Villar, del segle XVI.

A les capelles es conserven retaules gòtics pintats per Bernat Martorell, Guerau Gener, Miquel Nadal, Lluís Borrassà i Gabriel Alemany. Entre les joies del tresor cal destacar la custòdia i la cadira del rei Martí, d’argent daurat del segle XV, que li serveix de peanya.

El museu de la catedral conserva pintures gòtiques de Pere Destorrents, Jaume Huguet, Bartolomé Bermejo (la Pietat) i d’altres, el missal de Santa Eulàlia, miniat, així com teixits, brodats, etc. A l’arxiu es conserven papirs (segles V-VII), uns dos-cents còdexs, un centenar d’incunables, 40.000 pergamins (segles IX-XVII) i les sèries documentals de les institucions vinculades a la catedral.

Enllaç web:  catedral de Barcelona