Arxiu de la categoria: Monuments

Güell, parc

12 Respostes

(Gràcia, Barcelona, 1900 – 1914)

Jardí realitzat per Antoni Gaudí. És la més original de les seves obres per a Eusebi Güell i Bacigalupi, que volia fer de la seva finca de can Muntaner de Dalt una veritable ciutat-jardí, si bé aquest projecte acabà fracassant.

Gaudí va dividir el terreny en 60 parcel·les, va resoldre la inclinació dels carrers curvilinis amb els famosos terrabuits amb pilars de maó revestits amb pedra. A la part baixa va fer una rampa que, com els seus suports, és helicoïdal. Un mur revestit de ceràmica policroma envolta la finca, fins als pavellons d’accés; passant per entremig s’arriba a l’escala que porta al mercat i a la plaça central del parc.

Gaudí hi visqué en una casa mostra per a les parcel·les (avui Museu Gaudí) i Güell s’hi retirà en una casa preexistent reformada per Gaudí.

Güell, palau

9 Respostes

(Barcelona, 1886 – 1891)

Residència urbana d’Eusebi Güell i Bacigalupi al carrer Nou, avui seu del Museu del Teatre. És obra d’Antoni Gaudí i representa la culminació de la seva època mudèjar.

Hi destaquen les reixes de ferro de l’entrada, l’escala de servei, la rampa helicoïdal per als cavalls, les xemeneies de ventilació i aireig, la volta del gran saló i els arcs parabòlics de la galeria de la façana amb capitells i columnes originalíssims.

Gaudí participà a la decoració d’interiors amb un tocador per a la senyora Güell i una chaisse-longue.

Girona, catedral de

119 Respostes

(Girona, Gironès)

Temple principal de la diòcesi de Girona, que té com a titular santa Maria. La catedral immediatament posterior a la conquesta cristiana (i potser també la dels segles V-VIII) era a l’emplaçament de l’actual. El bisbe Pere Roger restaurà l’edifici el 1015, i decidí la construcció de la catedral romànica, que fou consagrada el 1038, de la qual restà només una part de l’anomenada torre de Carlemany.

Al segle XII fou construït el claustre romànic, amb una gran profusió de decoració. La catedral fou ampliada, a partir del 1312, amb un absis i un deambulatori gòtics, nou capelles i l’inici de tres naus gòtiques, sota la direcció d’Enric de Narbona i el seu germà Jaume de Faveran. Les obres foren deturades el 1347, i el 1357 fou iniciada una nova etapa, sota la direcció dels mestres Pere Capmagre (1357-59), Francesc Saplana (1360-69) i Pere Sacoma (1369-94), que decidiren d’iniciar els murs d’una nau central i única; la variació de tres naus a una, ideada el 1360, no fou posada en pràctica fins el 1386, que Sacoma féu el primer tram, però les obres foren paralitzades per temor que l’estructura no resistís. Continuaren traballant-hi els mestres Guillem Morei i Guillem Bofill.

Després de diverses consultes i vacil·lacions, el 1416 fou convocada pel bisbe Dalmau de Mur una consulta de dotze mestres d’obres del Principat i de Mallorca i, sota la pressió de Bofill, hom decidí d’emprendre la construcció d’una única volta per a la gran nau, amb què s’acabà la catedral: té 50 m de llargada, 34 d’alçada i 22,98 d’amplada (la volta gòtica més ampla que mai ha estat feta). L’obra durà, però, fins al 1604.

El campanar fou bastit a partir del 1580, i la gran escalinata d’accés (de noranta graons), a la fi del segle XVII; la façana, completada recentment, fou projectada per Pere Costa el 1730. La porta dels Apòstols, que devia ésser la principal, hom la va acabant actualment, segons el primitiu projecte, atribuït a Guillem Morei (1366).

A l’interior es conserven la cadira episcopal i l’ara de marbre del segle XI, el baldaquí d’argent repussat (segles XIII-XIV) i el retaule (1325), també d’argent repussat, obra del mestre Bartomeu, de Pere Berneç i de Ramon Andreu, i nombroses tombes, algunes de les quals amb decoració gòtica.

A la banda de ponent del claustre, entre la catedral i la torre Cornèlia (1362), hi ha les sales capitulars, amb peces com el Tapís de la Creació (segle XII), el Beatus (segle X), l’arqueta d’Hisäm II, les butlles en papirs del 891 i el 897, l’estàtua de Carlemany (venerat durant segles com a sant) o de Pere III el Cerimoniós (segle XIV) i el ric arxiu documental catedralici.

Enllaç web: catedral de Girona

Generalitat de Catalunya, Palau de la

49 Respostes

(Barcelona, segle XV)

Edifici públic. El nucli primitiu estava format per unes construccions de l’antic barri jueu que els diputats ocuparen al començament del segle XV i adaptaren a les noves funcions. Des del 1416 les obres foren dirigides per Marc Safont, que l’any 1418 ja havia acabat la façana gòtica del carrer del Bisbe, decorada amb gàrgoles i un medalló de Sant Jordi de l’escultor Pere Joan.

L’any 1425 Safont treballava en la construcció del pati gòtic, i entre el 1432 i el 1434 obrà la capella de Sant Jordi, ampliada posteriorment (1535). Pau Mateu i Tomàs Barsa construïren el pati dels Tarongers (vers 1532-47), que Pere Ferrer amplià del 1570 al 1591.

La façana principal, projectada per Pere Blai el 1596, és la millor mostra d’arquitectura renaixentista de Barcelona. El saló de Sant Jordi, del mateix arquitecte, fou decorat modernament, amb pintures noucentistes de Torres i García (1913-18), cobertes després amb murals pompiers i recuperades posteriorment. L’arc neogòtic que uneix el palau amb les cases veïnes del carrer del Bisbe és obra de Joan Rubió i Bellver (1928).

Ferreres, pont de les

5 Respostes

(Tarragona, Tarragonès)

Aqüeducte romà, popularment conegut com el pont del Diable, situat prop de la riba esquerra del Francolí, 4 km al nord de la ciutat.

Fa 164 m de llargària i 25 d’alçària. La part baixa consta d’onze arcades, i la superior, de vint-i-tres. Per damunt de l’arcada superior passava una canal oberta, per on corria l’aigua.

ferreries_pont2

La pedra és assentada sobre morter, i les claus de les voltes són independents de les filades horitzontals.

És l’única construcció destacada que resta de les diverses canalitzacions que duien aigua a la Tàrraco romana i un dels aqüeductes més monumentals i més ben conservats de la part occidental del territori romà.

Encara fou utilitzat durant una part de l’edat mitjana, i hom hi pot observar vestigis de restauració, potser feta durant l’ocupació islàmica.

Estany, monestir de l’

14 Respostes

(l’Estany, Moianès)

Antiga abadia agustiniana (Santa Maria de l’Estany) d’estil romànic, avui parròquia del municipi. Fou un dels centres clericals més actius del país impulsada per la reforma gregoriana.

Rebé en el segle XII nombroses dotacions, que permeteren al monestir de reedificar l’església i iniciar la important obra del claustre. El 1395 l’incendi de l’abadia feu que restés abandonada 41 anys. El 1448 un terratrèmol enderrocà les voltes de l’església, i la recuperació fou lenta i mai total.

El 1775 la comunitat era totalment extingida. En 1966-71 es restaurà l’església actual, d’una sola nau i creuer amb tres absis, que substitueix un temple del segle X, fou consagrada l’any 1133 per Oleguer i els bisbes de Vic i de Girona.

El seu claustre, gairebé quadrat, té 72 columnes, corresponent-ne 18 a cada ala, posades de dues en dues. Els magnífics capitells no conserven el primitiu ordre; presenten esculpits temes del Nou Testament, costums, flors i fauna del país, heràldica i motius fantàstics.

L’església conserva la imatge de la Mare de Déu de l’Estany alletant el Nen, en alabastre, i cinc sarcòfags del segle XIV. A l’actual rectoria hom ha instal·lat un petit museu de peces antigues, documents i records.

Escornalbou, monestir d’

17 Respostes

(Riudecanyes, Baix Camp)

Antiga canònica agustiniana (Sant Miquel d’Escornalbou), situada a la muntanya de la Mola. L’any 1165 Alfons I el Cast féu donació del lloc d’Escornalbou a Joan de Sant Boi, canonge de Tarragona, tot imposant-li l’obligació de bastir-hi un temple dedicat a Sant Miquel i un monestir de canonges, fortificat per tal de protegir-lo dels sarraïns.

L’església, consagrada el 1240, és encara romànica; consta d’una sola nau sense creuer i dues capelles a cada banda. A la façana hi ha dues finestres i una rosassa. El claustre que li feia costat fou reconstruït arran del precipici.

El conjunt monumental, és a dir, les parts esmentades, la casa del priorat i altres dependències foren adquirides i restaurades per Eduard Toda i Güell.

Enllaç web: monestir d’Escornalbou

cartoixa d'Escaladei (Priorat)

Escaladei

50 Respostes

(la Morera de Montsant, Priorat)

Cartoixa, creada el 1163 (Santa Maria d’Escaladei, llatí: Scala Dei), situada al vessant sud del Montsant, prop del nucli actual dit la Conreria d’Escaladei.

Fou la primera cartoixa de la península Ibèrica, de la qual sorgiren les altres cartoixes catalanes. Fou fundada a petició d’Alfons I el Cast en terres cedides per Arbert de Castellvell. Els primers monjos, comandats per Pere de Montsant i Ramon de Sant Esteve, als quals s’uniren alguns eremites del Montsant, s’instal·laren a Poboleda, fins que vers el 1203, amb l’ajuda de Pere I, s’establiren al lloc definitiu.

El 1218 posseïen els pobles que foren l’origen del nom aplicat modernament a tota la comarca del Priorat. El 1228 ja era enllestida la primitiva església romànica i el primitiu claustre amb el cementiri, entorn del qual foren edificades les 12 primitives cel·les. La conreria fou bastida a uns 2 km del monestir.

cartoixa d'Escaladei (Priorat)

Vers el 1333 s’acabà el segon claustre amb 12 cel·les més, costejat per l’infant Joan d’Aragó, arquebisbe de Toledo i després de Tarragona. El 1403 Berenguer Gallard, de Lleida, féu edificar un tercer claustre amb 6 cel·les i la cartoixa assolí el nombre màxim de 30 monjos i 15 llecs.

El segle XVII hi sorgí una notable escola de pintura religiosa al voltant dels cartoixans Joaquim Juncosa i Lluís Pascual i Gaudí. El segle XVIII hom revestí de marbres i jaspis l’església, es feren noves sagristies i capelles, l’arc, encara en peu, d’entrada al monestir i el gran santuari darrera l’absis, notable pels seus marbres, estàtues i relleus. en gran part obra d’artistes de la cartoixa.

Abandonat a partir de l’exclaustració del 1835 i de la subsegüent desamortització, actualment es troba en estat completament ruïnós; només es conserven alguns objectes de parament i imatges, escampats per diversos llocs.

També es dispersà la biblioteca (la famosa Bíblia Sacra, regalada per Joan d’Aragó, és al seminari de Tarragona). Una bona part dels documents són a l’Archivo Histórico Nacional de Madrid.

El 1990 els seus propietaris la van entregar a la Generalitat, per tal de rehabilitar-la i consolidar les restes, i fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.

Enllaços web: cartoixa d’Escaladei

Cova de Sant Ignasi, la

7 Respostes

(Manresa, Bages)

Casa de la Companyia de Jesús i centre de devoció ignasiana. Establert en una de les balmes formades per l’erosió de les aigües del Cardener, on es recollia Ignasi de Loiola a pregar i fer penitència durant el seu sojorn a la ciutat el 1523 i on escriví les parts essencials dels Ejercicios espirituales.

El 1603 la marquesa d’Aitona donà a la Companyia els terrenys de la cova, damunt la qual, ampliada, fou construïda una capella. La creença d’haver suat sang el 1627 el Crist de la Creu del Tort, venerat a la cova, n’augmentà la devoció dels fidels.

Del 1660 al 1678 hi fou edificada una torre per a casa d’exercicis espirituals. Després fou enriquit l’interior de la cova: els manresans Joan i Francesc Grau (pare i fill) i llur deixeble Josep Sunyer esculpiren el retaule en marbre blanc i negre. El 1720 foren col·locats uns originals estucs del germà Sesé.

L’arquitecte vigatà Josep Moretó en construí la nova església (1759-63), que no fou decorada fins després de la restauració de la Companyia (1860-64). Aleshores hom dedicà el lloc a segon noviciat dels jesuïtes. L’any 1894 hi fou iniciada la construcció d’un gran edifici (el vestíbul de la cova és decorat amb àngels de Josep Llimona).

Enllaç web: Cova de Sant Ignasi

Consellers, retaule dels

4 Respostes

(Barcelona, 1443 – 1445)

(o de la Mare de Déu dels Consellers)  Retaule de Lluís Dalmau, que pintà per a la capella de la Casa de la Ciutat de Barcelona. Fou contractat, el 1443, pels consellers, i signat i datat el 1445.

Se’n conserva la taula central, amb la Mare de Déu amb el nen Jesús a la falda, asseguda en ric serial, entre finestres amb claraboies; a banda i banda, imatges de santa Eulàlia i sant Andreu, amb grups d’àngels cantors, i als peus, els consellers agenollats, vestits de cerimònia i amb la semblança individual exigida en el contracte.

L’obra reflecteix les influències de la pintura flamenca: tècnica a l’oli, exactitud dels retrats, supressió del fons daurat del retaule, substituït per un paisatge. El bancal, amb figures i escuts, és perdut.

Figura, des del 1902, com una de les millors pintures del Museu Nacional d’Art de Catalunya.