Arxiu de la categoria: Municipis i Comarques

Ribera d’Urgellet, la (Alt Urgell)

Municipi de l’Alt Urgell (Catalunya): 106,96 km2, 702 m alt, 936 hab (2017)

0alt_urgell(ant el Pla de Sant Tirs)  Situat a banda i banda del Segre, poc abans d’estretir-se camí del pantà d’Oliana, al sud-oest de la Seu d’Urgell. El sector muntanyós és ocupat per boscs de pins, roures i alzines.

A l’agricultura, predominen els conreus de regadiu (farratges, fruiters i productes d’horta) sobre els de secà (cereals). La ramaderia de bestiar boví (per a la producció de llet), és una de les principals fonts d’economia; també hi ha bestiar oví. Indústries alimentàries, metal·lúrgiques i de materials per a la construcció.

La capital és el poble del Pla de Sant Tirs.

Dins el terme s’hi troba l’aeroport de la Seu d’Urgell. L’any 1968 al municipi del Pla de Sant Tirs li foren annexats els antics termes d’Arfa, la Parròquia d’Hortó i Tost, i rebé el nom oficial actual.

Enllaços web:  AjuntamentEstadístiques

Ribera d’Ondara, la (Segarra)

Municipi de la Segarra (Catalunya): 54,47 km2, 570 m alt, 433 hab (2017)

mapa segarraNom oficial donat el 1972 al municipi de Sant Antolí i Vilanova quan li fou unit el terme de Sant Pere dels Arquells. Situat a la vall del riu d’Ondara, al sud-est de la comarca, al límit amb l’Anoia.

Hi predomina l’agricultura de secà sobre la de regadiu; els conreus més estesos són els de cereals (blat, ordi i civada), seguits dels d’ametllers i oliveres. Ramaderia de llana i porcina, a més de granges avícoles. Àrea comercial de Cervera. La població augmentà durant els tres primers decennis del segle XX, però retrocedí a partir del 1940, fins al decenni del 1990, en què acusà un increment.

El poble de Sant Antolí és el cap del municipi.

El terme comprèn també els pobles de Vilanova de Sant Antolí, els Hostalets de Cervera, Montpalau, Briançó, la Sisquella, Llindars, Gramuntell i Montfar, i els nuclis de Rubinat, de Pomar i de Montlleó (tots tres amb esglésies romàniques).

Enllaços web:  AjuntamentEstadístiques

Ribera d’Ebre, la

Comarca de Catalunya: 827,32 km2, 22.203 hab (2017), densitat: 26,84 h/km2, capital: Móra d’Ebre

0ribera_ebre

Situada a l’extrem sud-occidental de Catalunya, entre el Segrià, el Baix Cinca i les Garrigues (al nord), el Priorat i el Baix Camp (a l’est), el Baix Ebre (al sud) i la Terra Alta (a l’oest).

Consta de 14 municipis: Ascó – Benissanet – Flix – Garcia – GinestarMiravet – Móra d’Ebre – Móra la Novala Palma d’Ebre – RasqueraRiba-roja d’Ebre – Tivissala Torre de l’Espanyol – Vinebre

GEOGRAFIA FÍSICA: Constitueix les terres riberenques de l’Ebre compreses entre la localitat de Faió (ja a l’Aragó) i el pas de Barrufemes, cosa que determina la forma allargada de la comarca, que es configura al voltant del riu. El nucli central de la comarca és format per la depressió de Móra, formada per margues, conglomerats i argiles, en la qual penetra el riu que travessa el pas de l’Ase. El relleu és suau; les màximes altituds es localitzen al sector sud-oriental (serra de Cavalls, 660 m, i serra de Cardó, 941 m) que pertanyen a la serralada Prelitoral; per la banda de llevant, altres serres que accidenten la comarca, i la separen del Camp de Tarragona i del Priorat, són les de Tivissa (726 m), Picossa (496 m), Tormo (595 m) i la tossa de l’Àliga (487 m).

El clima té característiques mediterrànies, amb una marcada tendència continental al sector nord-oest, on no arriben els vents marítims, obstaculitzats per la serra del Tormo i pel congost de l’Ebre al pas de l’Ase; les temperatures són elevades (14,7ºC de mitjana anual al pantà de Riba-roja i 14,9ºC a Tivissa), amb hiverns suaus (entre 5ºC i 7ºC de mitjana pel gener, el mes més fred) i estius càlids (entre 23ºC i 24ºC de mitjana pel juliol, el mes més calorós), la qual cosa determina una amplitud tèrmica anual molt notable (uns 19ºC de mitjana). Les precipitacions són escasses, especialment al sector septentrional (340 mm anuals vora el pantà de Riba-roja i 402 mm a Flix), augmenten cap al sud (404 mm a Móra d’Ebre) i sobretot als vessants de la serra de Cardó (470 mm a Rasquera) i de Tivissa (471 mm en aquesta localitat). El règim pluviomètric presenta un màxim acusat a la tardor (entre el 37% i el 44% de la pluja anual) i un mínim estival (entre el 9% i l’11%).

La vegetació potencial dóna un predomini absolut a l’alzina, que en molts sectors s’ha anat degradant i forma extenses àrees de matolls; l’home a ajudat a expandir el pi blanc i el pi carrasser als vessants muntanyosos, i l’àlber i l’om a les zones riberenques; a les obagues més enlairades es troba també el pi negre, amb alguns rodals de roures dispersos, mentre que al sector meridional (serra de Cardó) el margalló és la formació dominant. L’Ebre rep, dins la comarca, les aigües de diversos petits afluents, com el Sec, el barranc de Garraptes i el riu de Siurana, que és el més important.

pobl_riberaebrePOBLACIÓ: Predomina el poblament agrupat (la població dispersa és quasi inexistent): la major part dels pobles estan situats al llarg del riu, sovint aprofitant algun turó marginat. Demogràficament hi hagué un petit creixement des de mitjan segle XIX fins al començament del segle XX; l’any 1940 la població havia minvat, però immediatament després inicià una nova recuperació, que assolí el màxim el 1960; en el decenni següent s’enregistrà una pèrdua d’un 13%, seguit d’un període d’estancament i un de clara regressió. La comarca comprèn un total de 14 municipis (els nuclis se situen a la vora del riu), set dels quals l’any 1996 no arribaven als 1.000 h, cinc estaven entre els 1.000 i els 3.000 h, i només dos, Flix i Móra d’Ebre, superaven els 4.000 h. L’estructura de la població per edats mostra un cert envelliment, que dóna lloc a una taxa de mortalitat dos punts per sobre de la mitjana de Catalunya.

ECONOMIA: La base econòmica fonamental és l’agricultura, a la qual és dediquen unes 24.000 ha; predominen els conreus de secà sobre els de regadiu; aquests últims estan particularment estesos al sector meridional de la comarca, on s’aprofiten les aigües de l’Ebre, bé directament, bé per mitjà de sèquies, i afecten principalment els municipis de Móra d’Ebre, Ginestar, Miravet i Benissanet. La propietat de la terra està repartida i en règim d’explotació directa o bé de parceria. El conreu més estès és el de l’olivera, que s’ha expandit durant el segle XX en perjudici de la vinya; segueixen en importància els arbres fruiters de secà (preferentment ametllers), els cereals i la vinya, que es troba sobretot als municipis de Garcia i Móra la Nova; els conreus d’horta (hortalisses, patates, fruites i cereals) només ocupen una petita part de la superfície total conreada. La ramaderia, important fa uns quants anys, només conserva un cert valor a l’àrea sud-oriental (Tivissa); és comptabilitzen per al conjunt de la comarca uns 17.000 caps de bestiar oví, 4.800 caps de cabrum i uns 51.000 caps de porcí, que ha pres molta importància darrerament. L’avicultura pren volada per influència de Reus. La indústria té escassa importància, amb l’excepció del complex electroquímic de Flix (clor i sosa), la de transformats agrícoles i de mobles. Cal destacar, però, el sector energètic, amb la presència de dos centrals nuclears (Ascó I i II) i l’aprofitament hidroelèctric que de l’Ebre se’n fa a l’embassament de Riba-roja i de Flix.

HISTÒRIA: Malgrat que la comarca no ha estat prou explorada, hi ha testimoniatges de poblament prehistòric des del final del paleolític fins a l’època romana. Les pintures rupestres del món dels pastors de les serres de Tivissa (balma del Ramat i cova de l’Angle a font Vilella, a Tivissa) es continuen ja dins l’estil esquemàtic dins el mateix terme de Tivissa. La cova de l’Aumediella (Benifallet) i les de Marcó i del Janet (Tivissa) foren habitades durant l’eneolític i l’edat del bronze, i en bona part corresponen als mateixos períodes els jaciments de sílex de superfície de Vinebre i altres. A la primera fase ibèrica correspon el poblat del coll del Moro a la Serra d’Almos, però el poblat ibèric més important i més ben conegut és el Castellet de Banyoles de Tivissa, amb notables peces d’orfebreria d’argent, indígenes i importades. La romanització és mal coneguda, malgrat el paper important que devia continuar tenint la via fluvial de l’Ebre per al transport. A Tivissa hi hagué un forn d’àmfores romanes que fa suposar exportació de vi. Hi ha restes de talaies al llarg del riu, que més o menys refetes han superat tots els períodes a partir del romà.

Restà gran part de població islàmica després de la conquesta cristiana (el fogatge del 1497 consigna un 50% de població morisca del total comarcal) que fou expulsada només en la seva meitat en 1610-11 (Flix, Garcia, Móra d’Ebre, Riba-roja, Tivissa i Vinebre no sofriren l’expulsió i restaren petits contingents de moriscs a Benissanet i a Miravet). Tingueren la jurisdicció sobre bon nombre de localitats els templers (que passaren després als hospitalers, a l’extinció de l’orde el 1312); altres poblacions pertangueren a la baronia d’Entença, que passà a formar part del comtat de Prades fins a la fi de l’Antic Règim. Flix, Banyoles i la Palma d’Ebre formaren una baronia de la ciutat de Barcelona (que controlava així el pas del blat procedent de la depressió de l’Ebre).

La part de la comarca de la dreta del riu pertangué sempre a la vegueria de Tortosa (corregiment de Tortosa en 1716-1833), igual com el sector de l’esquerra aigua avall dels Masos de Móra (Móra la Nova). La resta pertanyia a la vegueria de Montblanc (després corregiment de Tarragona) i a la vegueria (després corregiment) de Lleida (la Palma d’Ebre). Finalment, Faió formà part sempre, històricament, del regne d’Aragó.

Enllaços web:  Consell ComarcalEstadístiques

Riba-roja d’Ebre (Ribera d’Ebre)

Municipi de la Ribera d’Ebre (Catalunya): 99,14 km2, 76 m alt, 1.116 hab (2017)

0ribera_ebreSituat al nord-oest de la comarca, al límit amb el Segrià, vora l’Ebre, a l’extrem llevantí de l’embassament de Riba-roja. El terme s’estén a banda i banda del riu.

S’hi conrea gran part del territori, i es dediquen a l’agricultura de secà (oliveres, vinya i cereals) més de les tres quartes parts del total conreat. Els regatges, derivats de l’Ebre, fan possibles els conreus de regadiu (hortalisses i fruiters). La indústria es limita a la derivada de l’agricultura. Ramaderia de bestiar boví, porcí i oví, granges d’aviram. Central elèctrica a l’embassament de Riba-roja. Àrea comercial de Móra d’Ebre.

La població que a la primeta meitat del segle XX experimentà una forta davallada, es duplicà a partir del 1950 a conseqüència de la construcció del pantà, però des del 1965 ha tornat a davallar fortament.

La vila és a la riba dreta de l’Ebre; església parroquial de Sant Bartomeu, neoclàssica. Església romànica de Santa Magdalena, salvada de les aigües del pantà.

Després de la reconquesta va pertànyer als templers (el castell de Riba-roja és esmentat el 1169), dins la comanda d’Ascó. Durant la guerra civil fou ocupada pels republicans a l’inici de la batalla de l’Ebre (25 juliol 1938) i fou la darrera posició que abandonaren (17 novembre).

El municipi comprenia, a més, el poble de Berrús (negat pel pantà).

Enllaços web:  AjuntamentEstadístiquesEscola

Riba, la (Alt Camp)

Municipi de l’Alt Camp (Catalunya): 7,99 km2, 263 m alt, 590 hab (2017)

0alt_campSituat a la confluència del Francolí amb el Brugent, al sector dit de l’estret de la Riba, lloc de pas del Francolí entre les calcàries de les muntanyes de Prades, sistema orogràfic que accidenta força el terme i s’obre pas vers el Camp de Tarragona. El 82% de la superfície és inculte.

Els regatges permeten l’agricultura de regadiu (conreus d’horta) al costat del riu; al secà hi ha oliveres i ametllers. La majoria de les terres són explotades directament pels propietaris. El desnivell del Brugent és aprofitat per a la indústria; hi sobresurt la paperera, i hi havia tingut tradició la indústria tèxtil. Hi ha pedreres i mòlta de minerals. Àrees comercials de Valls i Reus. La població registrà un màxim demogràfic durant el segle XIX gràcies a una vintena de molins paperers, i durant el segle XX ha tingut oscil·lacions.

El poble, a la confluència dels dos rius, té dos nuclis antics, el del Cap de la Riba i el central, on hi ha l’església parroquial de Sant Nicolau, barroca (construïda el 1764-70). Barri setcentista anomenat de la Carretera; i també hi ha el barri de la Ràpita.

Enllaços web:  AjuntamentEstadístiques

Rialp (Pallars Sobirà)

Municipi del Pallars Sobirà (Catalunya): 63,30 km2, 725 m alt, 666 hab (2017)

0pallars_sobira(o Rialb de Noguera)  Situat a la rodalia de Sort, a banda i banda de la Noguera Pallaresa, a la seva confluència amb el riu de Berasti. El terme és molt accidentat.

Agricultura amb conreus de secà (cereals i patates) i farratges, que ocupen gran part de la superfície agrícola. Ramaderia de bestiar boví. Explotació forestal, que permet una indústria de la fusta (serradores). Hi ha una central hidroelèctrica. Indústria hotelera i turística, beneficiades per la proximitat de les estacions d’esports d’hivern de Llessui i Portainé. Àrea comercial de Tremp i la Pobla de Segur. Experimentà un creixement demogràfic d’ençà del 1981, quan arribà al seu mínim del segle XX (375 h).

La vila es troba sota el turó on hi ha les restes de l’antic castell de Rialp, a la dreta de la Noguera Pallaresa; el seu carrer major és porticat; l’església parroquial és dedicada a santa Maria de Valldeflors. El quarter de Rialp fou el centre de la baronia de Rialb.

El terme comprèn, també, els pobles de Beraní i de Roní i l’antic castell de Malavella. L’any 1969 li fou annexat l’antic terme de Surp, amb el santuari de la Muntanya i les restes de l’antic monestir d’Oveix.

Enllaços web:  AjuntamentEstadístiquesTurismeFestival de Música

Reus (Baix Camp)

Municipi i capital de la comarca del Baix Camp (Catalunya): 52,82 km2, 117 m alt, 103.123 hab (2017)

0baix_camp

Situada en una plana, originada pels sediments quaternaris, al peu de la muntanya de la Mussara; el terme és regat per les rieres de Maspujols i d’Almoster.

L’agricultura és predominantment de regadiu (avellaners, hortalisses i arbres fruiters), que és possible gràcies als regatges derivats dels embassaments de Riudecanyes i de Siurana. Al secà sobresurt la vinya, seguida de les oliveres i els avellaners, i, de més lluny, dels garrofers i els ametllers; hi predomina la petita explotació. És un destacat centre del sector agropecuari, canalitzat a través de la Unió de Cooperatives i la Cooperativa Comarcal d’Avicultura; hi destaquen les granges d’aviram i els productes derivats (ous i carn), el bestiar porcí, l’oví i la cria de conills.

Malgrat la importància de les activitats primàries, és preferentment un centre comercial i industrial; al sector industrial hi sobresurten, en primer lloc, les indústries alimentàries (de fruits secs, vins, olis, carn i pinsos) i la tèxtil (cotonera i sedera, així com de la confecció), després venen la metal·lúrgica (indústries mecàniques, maquinària agrícola, electrodomèstics), la química (pinsos compostos, sabons) i la de la fusta (torneries, mobles), cal esmentar, a més, l’adobera (pells, calçat, etc) i la fabricació de materials per a la construcció (rajoles, maons), sector aquest últim revifat per la proximitat dels nuclis turístics de la Costa Daurada. El desenvolupament de les indústries artesanals ha estat, en part, degut al seu caràcter de centre comercial, i és, en l’actualitat, un dels primers mercats espanyols de la comercialització d’ametlles i, sobretot, d’avellanes.

En les funcions comercials cal fer esment del mercat (dilluns). És centre de l’àrea comercial homònima, que comprèn les subàrees de Montblanc i de Móra d’Ebre, amb prop d’un centenar de municipis sota la seva influència. S’hi celebra anualment una fira de mostres i un concurs-exposició nacional de roses. Nus ferroviari i de comunicacions entre les terres aragoneses de Ponent, Barcelona i Lleida.

La població s’incrementà notablement al segle XVIII gràcies a l’auge econòmic que suposà el lliure comerç amb Amèrica, per la qual utilitzava la via comercial del port de Salou. A partir del 1950 experimentà un important ascens demogràfic, amb un augment mitjà de 1.114 h/any, acusat sobretot des del 1960, en què, gràcies a un fort corrent immigratori, aconseguí, vint anys després, duplicar la població; aquesta tendència continuà en decennis posteriors.

HISTÒRIA: El nucli originari de l’actual ciutat fou fundat durant la reconquesta d’aquest territori i sembla que fou construït damunt les ruïnes d’una antiga vil·la romana del Baix Imperi. El primer document relatiu a la població que ha pervingut data de l’any 1154. El petit llogaret va créixer ràpidament, i cap al final del segle XIV tenia unes 355 cases. La creixença va mantenir-se durant el segle XV, però va quedar bastant estancada als segles XVI i XVII.

Un nou període de desenvolupament va iniciar-se durant el segle XVIII, gràcies al comerç amb Amèrica, i Reus esdevingué un dels centres principals de la fabricació i explotació d’aiguardents. La indústria tèxtil també es desenvolupà durant aquest període. A la darreria del segle XVIII Reus tenia 27.000 h. Durant la Revolució francesa la colònia d’immigrants era bastant nombrosa; hi hagué una casa de moneda durant la guerra del Francès.

El 1843 aconseguí novament el títol de ciutat, ja que li havia estat anul·lat per Felip V el que li fou atorgat el 1712 per l’arxiduc Carles III. Des de la segona meitat del segle XIX fins al 1930 fou un dels mercats internacionals més importants de fruits secs. Aquest desenvolupament comercial i industrial iniciat al segle XVIII originà una classe burgesa que, pel seu esperit liberal, constituí un dels grups socials més avançats de Catalunya durant el segle XIX. El juliol de 1885 s’hi celebrà el I Certamen Socialista, i el 1893, la segona assemblea convocada per la Unió Catalanista, on foren debatudes qüestions relacionades amb les Bases de Manresa.

ART: L’any 1512 es començà a edificar l’església parroquial de Sant Pere, d’estil gòtic, d’una sola nau, amb capelles laterals i una gran rosassa. En un dels costats hi ha una torre campanar de planta hexagonal i de 63 m d’alçada. A la fi del segle XVII fou adossada a l’església la capella del Sagrament, obra d’inspiració barroca, realitzada per fra Josep de la Concepció, conegut també com El Tracista. L’edifici de l’ajuntament, iniciat el 1601, és una obra renaixentista tardana, amb restauracions posteriors.

Altres construccions del segle XVII són l’església de la Puríssima Sang i, als afores, el santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia. Al final d’aquest segle treballaren com a decoradors en alguns d’aquests edificis els pintors Juncosa, dels quals s’han perdut posteriorment les obres. Dels segles XVIII i XIX daten nombroses cases particulars: la dels Bofarull –amb magnífiques pintures al fresc, d’estil neoclàssic- i la dels Borràs de Gay, profusament decorada a l’interior segons els estils en voga, cosa que testimonieja la puixança comercial de la ciutat. Al final del s XIX l’escultor Puiggener realitzà el monument eqüestre del general Prim, situat a la plaça, porticada, del mateix nom.

Enllaços web:  AjuntamentEstadístiquesTurismeCambra ComerçFiraTelevisió

Renau (Tarragonès)

Municipi del Tarragonès (Catalunya): 8,22 km2, 175 m alt, 153 hab (2017)

0tarragonesSituat al nord de la comarca, al límit amb l’Alt Camp, a la dreta del Gaià, al qual aflueix la riera de Renau, al nord-est de Tarragona.

La meitat del territori és ocupat per l’agricultura de secà, el principal conreu és la vinya, seguit del de garrofers, avellaners, oliveres, ametllers i cereals. La superfície inculta és ocupada per garriga, pasturatges i boscs. Depèn de les àrees comercials de Tarragona i de Valls. Regressió demogràfica, en via de despoblament.

El poble és a la dreta de la riera de Renau; església parroquial de Santa Llúcia.

El terme comprèn, a més, el despoblat de Peralta, la caseria de l’Altrera i l’ermita del Lloret.

Enllaços web:  AjuntamentEstadístiques

Rellinars (Vallès Occidental)

Municipi del Vallès Occidental (Catalunya): 17,79 km2, 322 m alt, 735 hab (2017)

0valles_occidentalSituat a l’extrem occidental de la comarca, al límit amb el Bages, a l’esquerra del Llobregat i accidentat pels contraforts de ponent de la serra de l’Obac, on neix la riera de Rellinars.

Agricultura d’horta (tomàquets, patates, llegums) que al llarg del temps ha anat substituint el tradicional conreu de la vinya i l’olivera. Ramaderia i avicultura. Tenen importància les funcions residencials i d’estiueig i han desaparegut les activitats industrials tradicionals (forns, molins, destil·leries, etc). Àrea comercial de Manresa.

Al poble destaquen les ruïnes de l’església pre-romànica de Sant Pere i Sant Fermí.

El terme comprèn el mas de les Ferreres i els veïnats de les Codines i de les Boades.

Enllaços web:  AjuntamentEstadístiquesEscola

Regencós (Baix Empordà)

Municipi del Baix Empordà (Catalunya): 6,27 km2, 78 m alt, 279 hab (2017)

0baix_empordaSituat al corredor de Palafrugell, accidentat pels vessants occidentals del massís de Begur, al sector oriental, pels quals s’estenen els boscs de pins i d’alzines, a l’est de la Bisbal d’Empordà. Drena el terme la riera de Saltseugues.

Al sector pla es localitzen els conreus de secà, la trilogia gra d’aresta, userda i blat de moro; la vinya i l’olivera estan en regressió. Hi ha ramaderia (bovina i porcina). S’hi fabriquen materials per a la construcció (té tradició la fabricació de rajoles). Àrea comercial de Palafrugell. Població en descens.

El poble és prop del límit amb Pals; església parroquial de Sant Vicenç (segle XIX); dues torres de defensa.

El municipi comprèn també el veïnat de Puigcalent i el barri nou de l’Arrabassada.

Enllaços web:  AjuntamentEstadístiques