Enginyer de ponts i camins i polític. Fill del també polític Pau Alduy. Estudià a Ceret i es diplomà en arquitectura a l’Escola Nacional Superior de Belles Arts de París. Del 1980 al 1993 tingué diversos càrrecs importants al govern francès.
Al maig del 1993 fou elegit alcalde de Perpinyà, sota el lema “Perpinyà, la catalana“, i reelegit al juny del 1995 per la candidatura Perpinyà Oxigen, amb 40 dels 55 escons del consistori. El 1997 tirà endavant la catalanització de la toponímia del cadastre de Perpinyà. En les eleccions a l’Assemblea Nacional de maig-juny del 1997 no aconseguí passar a la segona volta amb la seva formació, Força Democràtica.
El 1995 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi en reconeixement a la seva defensa de la cultura i identitat catalanes.
(Lima, Perú, 4 octubre 1914 – Perpinyà, 23 gener 2006)
Polític. El seu pare era diplomàtic. Estudià lletres i dret a Montpeller i a París. Es diplomà en estudis superiors d’economia política. Fou agregat de l’ambaixada francesa a Ankara (1942). En 1943 passà al costat de la França lliure i exercí altres missions diplomàtiques. Militant al partit socialista francès, hi ha tingut un paper de relleu. En 1947 fou elegit conseller de la Unió Francesa. Presidí el grup socialista a l’Assemblea Nacional de França de 1947 a 1956. Ha estat diputat diverses vegades.
Ha estat conseller cantonal a Prats de Molló i Perpinyà. En 1970 ha estat reelegit conseller general del cantó de Perpinyà-est. En 1959 era elegit alcalde de Perpinyà, fou reelegit el 1965. Ha destacat com a defensor de la cultura catalana al Rosselló.
És autor d’un projecte de llei (1969) que atribueix a les llengües minoritàries de França, i en particular al català, un estatut de llengua oficial tant en l’ensenyament com en els mitjans de comunicació.
Historiador i arqueòleg. Germà d’Antoni Maria Alcover, ingressà a la Companyia de Jesús. Aixecà els plànols de l’església de Capdepera, d’estil bizantí.
Escriví El Conquistador y la isla de Mallorca (1929), El Islam en Mallorca (1934), i El hombre primitivo en Mallorca (1941-42); en aquest darrer llibre presentà per primera vegada l’existència de gravats incisos en una quinzena de coves prehistòriques mallorquines.
Eclesiàstic, lingüista, folklorista i publicista. Estudià al seminari de Palma on va llicenciar-se en dret canònic. Arribà a vicari general del bisbat. Col·laborà amb articles literaris i polèmics a diaris tradicionalistes. Va dedicar-se, des de jove, a recollir llegendes de tradició oral, usos i costums mallorquines.
El 1885 publicà el seu primer llibre, Les cantarelles, amb el pseudònim de Jordi des Recó, al qual van seguir les Rondayes mallorquines (1896), col·lecció de contes de l’illa que aparegueren en tres volums i seguiren fins a vint-i-quatre i tingueren i tenen un gran èxit popular. Després del seu viatge a Catalunya, va donar a conèixer La lletra de convit (1901), en la qual exposava els propòsits i el mètode per fer el Diccionari de la Llengua Catalana, i inicià un recorregut per tots els països de llengua catalana en recerca de material.
Amb la publicació del “Bolletí del Diccionari” (1901-36) va contribuir als treballs de filologia romànica, especialment de dialectologia catalana, i orientat pel filòleg alemany Schädel començà l’elaboració del Diccionari i organitzà el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), en el qual fou president de la secció filològico-literària.
Autor també de les biografies de Quadrado (1919) i Ramon Llull (1924) i d’un treball de dialectologia Refutación de las doctrinas filológicas del señor Menéndez Pidal (1903), fou un ardent defensor de la Solidaritat Catalana.
Nomenat membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1911), en fou elegit president. Se’n separà, però, el 1918 per picabaralles personals i problemes de criteri lingüístic en relació amb les Normes. Tanmateix, s’hi reconcilià el 1928.
Poeta, assagista i polític. Llicenciat en dret a Barcelona, exercí el càrrec de relator-secretari de l’audiència de Palma. Amic d’Antoni Maura, va presentar-se com a candidat del partit liberal, i fou elegit diputat a Corts (1893).
Començà escrivint en castellà dins una línia romàntica, imitant Campoamor. D’aquesta etapa és el primer llibre Poesías (1887), el qual seguiren Nuevas Poesías (1892), Poemas y Harmonías (1894) i Meteoros (1901), on afegia nous poemes als ja publicats anteriorment. La crisi produïda per desgràcies familiars (mort de l’esposa i de quatre fills) crea un món interior del poeta, època en la qual sentint la necessitat d’expressió autèntica inicia el canvi idiomàtic, i començà a escriure en català.
L’obra poètica catalana queda recollida en el llibre Cap al tard (1909), visions de la vida, costums i folklore mallorquins, amb una interpretació simbòlica i humanitzada del paisatge en poesies com La Serra, Notes de Deià, Record de Sóller, etc. La segona part conté elegies com La relíquia, expressió d’angúnia del temps passat, i Desolació, poema en què, a través de la imatge d’un arbre caigut, descriu la seva tragèdia familiar. Dins aquest aplec de poemes cal remarcar Haikais i Espurnes, composicions de tipus irònic, que revelen un altre aspecte de la seva poesia. El segon llibre, Poemes bíblics (1918), és una transcripció de temes de l’Antic Testament (Llibre dels Reis, Gènesi, Proverbis).
Poesia de to íntim i nostàlgic, d’acord amb els gustos de la seva època modernista, però dintre els tòpics mallorquins, té una identificació del món poètic amb el personal que eleva a categoria estètica.
La seva obra poètica queda vinculada directament a les teories exposades en les conferències que, sobre La Humanització de l’Art (1904), va donar a l’Ateneu Barcelonès mostrant-se partidari d’un art utilitari enfront d’una concepció aristocràtica, i en articles com el recull publicat a “L’Avenç” amb el títol Art i Literatura.
Premiat amb la Flor Natural als Jocs Florals (1905) i declarat Mestre en Gai Saber el 1909, fou nomenat membre de la Real Academia Española de la Lengua.
Traduïdes per ell mateix al castellà i a diversos idiomes, les seves Obres completes aparegueren el 1951.
