Arxiu de la categoria: Biografies

Arenós, Gonçal Dies d’

3 Respostes

(País Valencià, segle XIV – Bétera, Camp de Túria, 1347)

Senyor d’Arenós. Lluità en la campanya contra Jaume III de Mallorca al servei de Pere III de Catalunya, el qual, en recompensa, l’armà cavaller.

El mateix any, prengué part en la campanya del Rosselló com a membre del consell reial i lluità després per a impedir la formació de la Unió al País Valencià. Morí lluitant contra els unionistes a la batalla de Bétera.

Fou el pare de Violant d’Arenós i Cornell  (País Valencià, segle XIV)  Muller d’Alfons d’Aragó, duc de Gandia. Aportà la baronia d’Arenós al seu marit.

Arenós, Eiximèn Peris d’

1 Resposta

(País Valencià, segle XIV)

Noble. El 1375 fou un dels juradors de la pau d’Almazan. El 1383 assistí a les Corts generals de Montsó. Fou de la ponència elegida per determinar qui eren els prohoms reials que havien de ser expulsats en aquella ocasió.

El 1387 substituí Bernat III Senesterra com a governador de Sardenya. En 1388 tornà a Catalunya per concloure una pau amb els rebels sards.

Fou servidor del rei Joan I el Caçador, on figurà a vegades al seguici i consell del monarca.

Arenós -llinatge-

6 Respostes

(Aragó, segle XII – País Valencià, segle XV)

Llinatge. Tingué com a feu la baronia d’Arenós (Alt Millars).

Iniciat per Eiximèn Peris d’Arenós  (Aragó, segle XIII – País Valencià, abans 1266)  (o de Tarassona)  Ric home. Ajudà Jaume I en les campanyes de València i Múrcia. Aquest li concedí la baronia d’Arenós (1242). Fou el pare de:

  • Blai Eixímenis d’Arenós  (País Valencià, segle XIII)  Junt amb el seu germà Eiximèn, acompanyaren Jaume I de Catalunya en la seva visita a la frontera de Múrcia.
  • Eiximèn d’Arenós  (País Valencià, segle XIII)  Fou el pare de Ferran Eiximenis d’Arenós i de:
  • Eiximèn Peris d’Arenós  (País Valencià, segle XIII – Almeria, Andalusia, 1309)  Conseller reial. Es distingí en les campanyes de Múrcia (1296) i d’Almeria (1309), i en aquesta darrera morí.
  • Gonçalvo Eiximenis d’Arenós  (País Valencià, segle XIII – 1357)  En 1291, amb els seus germans destacà al bàndol d’Entença-Xèrica. Es casà amb Timbor de Bellpuig i de Riusec i foren fills seus:
  • Pere Jordà d’Arenós i de Bellpuig  (País Valencià, segle XIII – segle XIV)  En 1288 serví Alfons II el Franc a la frontera de l’Empordà, en previsió de les incursions de Jaume II de Mallorca. L’any següent actuà intensament a les files de la Unió aragonesa, que l’imposà com a conseller del monarca. El 1309, sota el regnat de Jaume II el Just, fou un dels nobles destacats a la campanya d’Almeria.
  • Sanç d’Horta d’Arenós i de Bellpuig  (País Valencià, segle XIII – segle XIV)  Noble. El 1324 anà a Sardenya amb un contingent de reforç tramès a l’expedició de l’infant Alfons. Quan aquest es coronà rei, el 1327, assistí a la cerimònia, a Saragossa. En 1332 posseïa terres a Sardenya, com a recompensa de la seva col·laboració a l’illa.

Ardit i Lucas, Manuel

1 Resposta

(València, 2 desembre 1941 – 8 desembre 2013)

Historiador. Es doctorà el 1975 i fou professor titular d’història moderna a la Universitat de València, d’on fou director del Servei de Publicacions. Especialista en l’antic règim i la revolució liberal al País Valencià, ha publicat diversos articles i llibres sobre aquesta qüestió, entre els quals Revolución liberal y revuelta campesina (1977).

Ha treballat, també, l’erasmisme valencià, el comerç amb l’Amèrica colonial o la demografia històrica: La Inquisició al País Valencià (1970), Agricultura y crecimiento económico en la Europa occidental moderna (1992) i Els Homes i la terra del País Valencià: segles XVI-XVIII (1993, 2 vol).

Ha col·laborat o ha estat editor d’algunes obres de síntesi: Història dels Països Catalans (1980), Història del País Valencià (1990), Crisi i modernització al País Valencià (1975) i Familia y estructuras familiares en Cataluña y en el País Valenciano (1995).

Fou director de la revista “Afers” des del 1987.

Arcís, Francesc Gregori

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XVI – Salamanca ?, Castella, segle XVI)

Metge i teòleg. Fou catedràtic a la universitat de Salamanca.

Afavorí les reformes lingüístiques introduïdes per Nebrija a la llengua castellana.

És autor d’un tractat escrit en llatí.

Arcaina, Vicent

Deixa un comentari

(València, segle XVII)

Metge. Jesuïta. Escriví una memòria sobre la pesta esdevinguda a València el 1647 i el 1648, interessant per la crítica que hi fa d’una altra memòria publicada pel dominicà Francesc Gavaldà sobre la mateixa epidèmia.

Arbuixec, Gaspar Blai

Deixa un comentari

(Agullent, Vall d’Albaida, 5 octubre 1624 – València, 20 juliol 1670)

Predicador i poeta. Doctorat en teologia a València, el 1650 ingressà a l’Oratori de Sant Felip Neri.

Autor del Sermó de la conquista de la molt insigne… ciutat de València (1666), de poesies en llatí i d’un himne en la mateixa llengua a la Immaculada Concepció, deixà inèdits dos volums de sermons.

El 1671 la universitat de València edità un llibre a la seva memòria amb composicions en llatí, castellà i català.

Arboreda i Torres, Alexandre

Deixa un comentari

(València, 26 abril 1650 – 9 setembre 1698)

Escriptor en castellà. Catedràtic de dret a València.

Publicà la Fábula de Céfalo y Pocris (1680) i escriví nombroses comèdies barroques, representades amb èxit a València, a Barcelona, a la cort, etc, que restaren inèdites.

Arbona, Josep

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 1654 – Sóller, Mallorca, 1726)

Religiós franciscà. Escriví una Crónica (1721) sobre la província del seu orde a Mallorca, que romangué inèdita.

Hi aprofità les cròniques d’Andreu Noguera i Joan Serra i hi inclogué una descripció minuciosa de l’illa.

Aranyó i Oñate, Narcís d’

Deixa un comentari

(Sant Mateu del Maestrat, Baix Maestrat, segle XVII – País Valencià, segle XVII)

Sacerdot. Exercí el seu ministeri a Vilalba dels Arcs (Terra Alta), i a València.

Vers el 1646 emprengué la traducció en vers castellà de totes les obres d’Ausiàs Marc, que féu precedir d’una nota biogràfica del poeta i comentà amb glosses marginals: Las obras del profundo y elegante poeta Ausias March nuevamente corregidas, y sin abreviatura alguna, desenterradas de su lengua lemosina, en octavas rimas castellanas; ha romàs inèdita.