Arxiu de la categoria: Biografies

Aranegui i Gascó, Carme

1 Resposta

(València, 4 febrer 1945 – )

Arqueòloga. Es formà a la Universitat de València, on fou deixebla de Miquel Tarradell. Professora adjunta de la Universitat de València (1976), des del 1985 en fou catedràtica d’arqueologia.

El seu treball de recerca abasta els períodes ibèric i romà i s’ha centrat al País Valencià, on ha excavat diversos jaciments (Port de Sagunt, necròpolis ibèrica de Cabezo Lucero) i ha dirigit un important programa d’estudi sobre el territori d’Edeta (Llíria) i de Sagunt. També co-dirigeix els treballs d’excavació a la ciutat fenicio-púnica i romana de Lixus (Marroc).

Entre les seves publicacions destaquen Excavaciones en el Gran Vell de Sagunto (1981), La nécrópole ibérique de Cabezo Lucero (1993, en col·laboració) i Escenas de la ciudad ibérica. Las cerámicas de Llíria (València) (1997).

Ha estat comissària científica de l’exposició “Els Ibers” (París, 1997-98; Barcelona ì Bonn, 1998).

Aranda, comte d’

5 Respostes

(Siétamo, Osca, Aragó, 28 desembre 1719 – Épila, Saragossa, Aragó, 9 gener 1798)

(Pedro Pablo Abarca de Bolea)  Militar i estadista espanyol, i senyor de la tinença d’Alcalatén.

Fruit del seu contacte amb Europa, on participà en diverses guerres i fou ambaixador en diversos països, fou l’orientació que volgué donar a la seva fàbrica de ceràmica de l’Alcora.

Fou nomenat capità general de València (1763-66). El 1766 Carles III de Borbó el nomenà president del Consell de Castella. El seu període de governació és el més fecund i el més típic del despotisme il·lustrat: expulsió dels jesuïtes, lluita contra la Inquisició, iniciació d’una reforma agrària, llibertat de comerç, primer cens individualitzat de població, ajut a les Societat d’Amics del País, etc.

Aragon, Víctor

2 Respostes

(Millars, Rosselló, 9 desembre 1806 – Montpeller, França, 10 juny 1886)

Magistrat i erudit. Fou procurador reial a Perpinyà (1843), conseller (1847) i president de l’audiència de Montpeller (1849), i més tard (1874), de la de Chambéry, a Savoia. El 1877 es retirà a Montpeller. Durant onze anys representà Ceret al consell general dels Pirineus Orientals.

És autor de diversos estudis històrics i literaris sobre el Rosselló, d’entre els quals Le Roussillon aux premiers temps de sa réunion à la France (1882), Les anciens châteaux forts des Corbières roussillonnaises (1882) i La voie romaine en Roussillon (1880), publicats a Montpeller.

Aragon, Enric

1 Resposta

(Perpinyà, 1861 – 1931)

Historiador. Nebot de Víctor Aragon. L’arqueòleg F.P. Thiers influí decisivament sobre la seva orientació científica quan, el 1909, examinà uns fragments de marbre descoberts a Castellrosselló a l’antic emplaçament de Ruscino, propietat d’Aragon.

Del 1910 al 1921 dedicà una dotzena de treballs a aquestes descobertes i a la història medieval de Castellrosselló i d’altres sobre el Rosselló, en general en un to de divulgació.

El 1914 fundà la Societat d’Arqueologia i d’Història del Rosselló i de Filologia Catalana, i el 1919 el “Bulletin Historique des Pyrénées-Orientales”, de curta durada. El 1920 esdevingué president de la Societat Agrícola, Científica i Literària dels Pirineus Orientals.

Aragó i de Portugal, Alfons d’

12 Respostes

(Sogorb, Alt Palància, 1489 – el Puig de Santa Maria, Horta, 16 octubre 1563)

Duc de Sogorb i comte d’Empúries (des del 1522) i duc consort de Cardona des del 1543. Era fill del comte d’Empúries, Enric d’Aragó i de Guiomar de Portugal. El 1516 es casà amb Joana de Cardona, filla i hereva del segon duc de Cardona.

Es destacà en la lluita contra els agermanats valencians i aconseguí de derrotar-los a la batalla d’Almenara (1521). La seva actitud fou elegiada pel poeta i teòleg Joan Baptista Anyes, i Juan de Molina li dedicà la seva versió castellana de la història del regnat d’Alfons IV el Magnànim del Panormita (1527).

El 1526 derrotà, com a general de l’exèrcit organitzat per la ciutat de València, els moriscs revoltats a la serra d’Espadà. Nomenat lloctinent del regne de València (1558-63), promulgà, entre d’altres, una pragmàtica reial que ordenava el desarmament dels moriscs (1563).

Aragó i de Gurrea, Alfons d’

1 Resposta

(Saragossa, 1487 – 1550)

Comte de Ribagorça (1512-33) per renúncia del seu pare Joan d’Aragó i Jonquers. El 1506 anà a cercar i acompanyà a Valladolid la futura reina Germana de Foix. A la mort de Ferran II (1516), anà a Flandes prop de Carles I, amb instruccions del regent Alfons d’Aragó i Roig, retornà amb el rei a la península.

En recompensa a l’hospitalitat que donà, al seu palau de Pedrola, al papa electe Adrià IV, fou nomenat comanador de Sant Jaume. El 1533 abandonà la vida cortesana i renuncià al comtat a favor del seu fill Martí.

Deixà escrita una Historia y principios del linaje de los Gurreas i algunes poesies.

Aragó i de Borja, Joan Alfons d’

1 Resposta

(Saragossa, 26 gener 1543 – Torrejón de Velasco, Castella, 1573)

Comte de Ribagorça ja en vida del seu pare, Martí d’Aragó, duc de Vilafermosa. Perseguit per Felip II, fou empresonat a la fortalesa de Torrejón de Velasco, prop de Madrid, i degollat a la plaça del poble per ordre del rei.

L’enemistat entre el comte de Chinchón, conseller del rei per als afers de la corona catalano-aragonesa, i la casa de Ribagorça fou una de les causes de la gravetat dels esdeveniments a Ribagorça entre els anys 1586-90.

Aragó i de Borja, Francesc d’

1 Resposta

(Pedrola, Aragó, 1551 – Saragossa, 1622)

Noble i escriptor. A la mort del seu germà Ferran (1592) es titulà duc de Vilafermosa i comte de Ribagorça. El 1608 hagué de renunciar al primer títol, que passà a la seva neboda Maria Lluïsa; el segon, revertí, el 1598, a la corona, com a conseqüència dels acords del seu germà Ferran amb el rei; a canvi de la renúncia de les comandes ofertes pel rei obtingué el comtat de Luna (1608).

Escriví uns famosos Comentarios a los sucesos de Aragón en los años 1591-92, uns Discursos políticos, así en razón de estado como de la buena educación de un príncipe (1620) i mantingué una llarga correspondència amb Lupercio de Argensola.

Aragó i de Borja, Ferran d’

2 Respostes

(Pedrola, Aragó, 20 abril 1546 – Miranda de Ebro, Castella, 6 novembre 1592)

Comte de Ribagorça (Ferran II de Ribagorça) i duc de Vilafermosa. Fill de Martí d’Aragó i de Lluïsa de Borja. Es doctorà en teologia a Salamanca i fou prior de Casserres, monestir del qual féu donació el 1573 al col·legi de Cordelles de Barcelona.

Heretà el comtat de Ribagorça per la mort del seu pare (1581) i del seu germà Joan Alfons (1573); ben aviat hagué de fer front a la revolta dels seus vassalls ribagorçans, els quals derrotà, el 1587, amb la presa de Benavarri, on prengué i feu degollar el capitost Joan d’Àger. Ajudats, però els revoltats per bandolers catalans i pel comte de Chinchón, tresorer general del consell d’Aragó i enemic de la casa de Vilafermosa, es veié forçat a renunciar a favor de la corona al comtat de Ribagorça (1591).

Acusat de complicitat en les alteracions provocades a Aragó pel secretari de Felip II, Antonio Pérez, fou fet presoner (1591), portat al castell de Burgos i a Miranda de Ebro, on morí.

Escriví unes Memorias de los acontecimientos e inquietudes del condado de Ribagorza, una Noticia histórica de la descendencia de los condes de Ribagorza desde los años 813 i una Relación sobre la forma com el comte de Ribagorça havia de retre homenatge al rei o al lloctinent.

Aragó de Gurrea i Sarmiento de Castilla, Martí d’

7 Respostes

(Pedrola, Aragó, 17 març 1525 – Saragossa, 20 abril 1581)

Noble i erudit. Fou comte de Ribagorça, duc de Luna i duc de Vilafermosa.

A més de diverses poesies i de la seva correspondència, deixà escrites, entre altres obres, unes Memorias históricas de los Condes de Aragón, Historia de los reyes, condes y obispos de Ribagorza, Gistau, Pallás…, Vida del conde de Luna don Lope y su hermano el arzobispo i Diálogos de medallas antiguas y de otros monumentos raros. Era conegut pel sobrenom d’El Filòsof Aragonès.

Es casà dues vegades, la primera, el 1541, amb Lluïsa de Borja i d’Aragó, germana de Francesc de Borja, anomenada la Santa Duquesa.