(Palma de Mallorca, 1785 – 1851)
Eclesiàstic. Fou orador notable i autor de diversos escrits.
Armengol, Josep
Deixa un comentari
Arxiu de la categoria: Biografies
Armengol, Eliseu
(València, segle XVII)
Poeta en català i en castellà. Carmelità, fou lector d’arts al convent de l’orde de València.
Participà en alguns certàmens poètics (1667-68) amb romanços en català, i a l’acadèmia celebrada al Real el 1668 en honor de Carles II, amb uns quintets en contra del tabac i en pro de la xocolata.
És autor d’unes estrofes de tema mitològic publicades el 1668.
Armanyac, Bernat VII d’
(França, segle XIV)
Nebot de Mata d’Armanyac. Féu algunes campanyes infructuoses per apoderar-se del Rosselló (1389).
Al·legà uns drets sobre el regne de Mallorca, que li havien estat tramesos des de Jaume IV de Mallorca a través dels Anjou i de Joana I de Nàpols.
Armadans -família-
(Illes Balears, segle XV – segle XVIII)
Família aristocràtica. Famosa per la seva rivalitat amb la família Espanyol, que originà cruentes lluites fins al segle XVIII, amb el nom de canamunts i canavalls.
Els dos cognoms han perdurat en dos topònims del raval de Palma de Mallorca i el tema fou recollit per escriptors romàntics i de la Renaixença.
Ariño i Feliu, Rafael
(País Valencià, segle XIX)
Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València, on es distingí entre els deixebles de Lluís Téllez-Giron, professor de perspectiva i paisatge.
Pintà quadres de gènere i es destacà com a autor de teles de ventall, tècnica en què introduí la pintura a l’oli damunt seda.
S’especialitzà com a escenògraf i pintà els telons de boca de diversos teatres de València i Madrid.
Arias y Fernández, Dionisio
(Logronyo, Rioja, 1838 – Palma de Mallorca, 1873)
Arxiver de l’Arxiu Històric de Mallorca. Liberal moderat, es distingí pel seu article Los hombres funestos i, sobretot, per La clave sobre el pronunciamiento de la ciudad de Palma (1869).
En aquesta diatriba dels fets esdevinguts els dos primers dies d’octubre de 1868 acusa enèrgicament la Junta Provisional d’haver consentit els “excessos de la turba”.
Arguimbau i Mercadal, Llorenç
(Maó, Menorca, 26 gener 1783 – 19 agost 1854)
Militar. Al servei de l’exèrcit britànic, intervingué en les guerres contra Napoleó.
Perdé un braç a la batalla de Sant Sebastià i, més tard (1815), fou promogut a tinent general.
Arguimbau, Joan
(Ciutadella, Menorca, 1641 – Palma de Mallorca, 1707)
Frare franciscà. Fou visitador dels convents de Palestina l’any 1691.
Deixà una Relación de las misiones de la custodia de Tierra Santa (1692), amb dades d’interès, que ha romàs manuscrita.
Arenós, Pere d’
(País Valencià, segle XIV)
Noble. El 1380, en unió de Roger de Montcada, anà a Sicília per a defensar-hi la jove reina Maria I de Sicília dels seus nombrosos enemics i per cooperar a la seva custòdia, que resultà ben difícil.
A la fi, i gràcies a un cop d’audàcia del vescomte Felip Dalmau I de Rocabertí, la reina i els seus valedors foren salvats del castell d’Agosta, on es trobaven assetjats i en perill extrem. La maniobra havia de ser transcendental per a la futura reincorporació del reialme de Sicília.
Arenós, Jaume d’ -bastard Alfons II Gandia-
(País Valencià, segle XV – Xàtiva, Costera, 1464)
Fill natural d’Alfons II de Gandia. Aquest li deixà en morir (1425), la baronia d’Arenós. En la seva joventut serví Alfons IV el Magnànim a Itàlia. Després de participar a la fase inicial del setge de Gaeta, caigué presoner amb el rei a la batalla naval de Ponça, el 1435.
Quan pujà al tron Joan II el Sense Fe es mostrà poc favorable a aquest monarca i simpatitzà, en canvi, amb el príncep Carles de Viana. En 1462 esclatà la guerra del Principat contra el monarca. Fou l’únic gran noble què, al regne de València, s’adherí a la lluita contra el rei.
Emprengué diversos fets d’armes, com la presa del castell d’Alcanyís (1462), i mantingué la singular actitud, durant dos anys llargs, amb fortuna remarcable. El 1464 hagué de retirar-se a les seves possessions per defensar-les a ultrança. Caigué presoner el 4 de setembre de 1464. Fou conduït al castell de Xàtiva, on moriria en captiveri.
Els seus fills, presos també aleshores i tancats a la torre de Torrent, aconseguiren escapar. El rei Joan II confiscà la baronia d’Arenós i la lliurà, amb el nou títol ducal de Vilafermosa, al bastard reial Alfons VI de Ribagorça.
Foren fills seus Jaume d’Arenós i:
- Joan d’Arenós (País Valencià, segle XV) Fill segon de Jaume d’Arenós. Amb els seus germans fou empresonat en 1464 a la torre de Torrent, per ordre de Joan II el Sense Fe, al temps que el seu pare era reclós a Xàtiva. Ell i els seus germans fugiren i es refugiaren de primer a Castella i després al Principat, llavors en guerra contra el rei. En 1472 figurava entre els nobles que hagueren de fer acatament al rei Joan, al final de la guerra.
- Pere d’Arenós (País Valencià, segle XV – Catalunya, segle XV) Fill petit de Jaume d’Arenós. Amb els seus germans fou empresonat el 1464, fugí i passà a Catalunya. El 1472 hagué de reconèixer la sobirania de Joan II el Sense Fe.
