Arxiu d'etiquetes: Bages (geo)

Gavarresa, riera

26 Respostes

(Osona / Bages)

Riu, afluent esquerrà del Llobregat. Neix prop del pic de Griells, al sector nord-occidental de la comarca, que travessa de nord a sud, en direcció conseqüent a la inclinació dels estrats, excavant en els relleus tabulars oligocènics l’altiplà del Lluçanès, on rep la riera d’aquest nom.

En introduir-se al Bages, per la zona oriental, gira cap a l’oest i erosiona els materials tendres i horitzontals de la part septentrional de l’altiplà del Moianès i, després de rebre la riera d’Oló, s’obre al pla de Bages, on vessa les seves aigües al Llobregat, entre Sallent i Navarcles.

Salva un desnivell aproximat d’uns 700 m (500 m dintre d’Osona), i forma la vall Gavarresa, ampla i de vessants suaus.

Zona poblada des del neolític, ha estat una via de comunicacions cap a Barcelona.

Cardener, el -riu-

98 Respostes

(Solsonès / Bages)

Riu (89 km) del Pre-pirineu, és el principal afluent del Llobregat, amb una conca aproximada de 1.500 km².

Neix prop de la Coma (Solsonès), a les fonts del Cardener (1.050 m alt), al peu de la serra del Port de Comte, entre les serres del Verd i Tossa Pelada, de la unió de diversos rierols, i que corre de nord a sud pel Solsonès i el Bages a través de la depressió Central.

En el seu curs alt travessa una zona de roques dures que origina un vertader congost entre Lladurs i Sant Llorenç de Morunys, i després de regar el Solsonès entra al Bages i desguassa (un cop travessada Manresa) al Llobregat, tocant a Sant Vicenç de Castellet.

De règim nivopluvial; l’embassament de Sant Ponç, entre Olius i Clariana de Cardener, està destinat a regular el seu cabal i el del Llobregat.

Principalment en el seu curs més baix, és aprofitat per diverses indústries tèxtils, originàriament llaneres i després de cotó.

Calders, riera de -Moianès/Bages-

12 Respostes

(Moianès / Bages)

Riu (21,5 km), afluent esquerrà del Llobregat.

Neix a Monistrol de Calders per la unió de les rieres de Sant Joan i de Marfà (o Golarda), que drenen l’altiplà del Moianès. El seu curs corre encaixat tot formant nombrosos meandres.

Després de drenar el terme de Calders, i s’uneix al seu col·lector prop de Navarcles.

Lluçanès, el

43 Respostes

(Bages / Berguedà / Osona)

Subcomarca de l’Altiplà Central Català, que forma part de les tres comarques. Morfològicament la constitueix un altiplà de materials oligocènics, que es troba inclinat vers el sud-oest, per on enllaça amb la subcomarca del Moianès. Té uns 400 km2 d’extensió i la seva altitud es manté entre els 800 i els 1.000 m. El relleu és accidentat, particularment als extrems septentrional i meridional.

El clima es caracteritza per la continentalitat i la feblesa de les influències mediterrànies; les temperatures hivernals són molt baixes i la pluviositat elevada (880 mm anuals, caiguts en 92 dies, és la mitjana de Prats de Lluçanès) amb tendència a augmentar en direcció sud-nord, per influència del relleu, i amb un règim peculiar (màxim pluviomètric al començament d’estiu).

La vegetació natural, que ha estat molt malmesa per l’home a través dels segles, forma nombroses taques de boscos residuals, situats als llocs on la naturalesa del sòl no ha permès la creació de camps de conreu; la clisèrie altitudinal presenta pi blanc amb capes d’alzinar en l’estatge inferior; pinassa a l’estatge mitjà i rouredes i pi silvestre als sectors més alts i irrigats; els pasturatges secs ocupen grans extensions i són aprofitats per a la ramaderia.

Hidrogràficament, el Lluçanès actua de divisòria d’aigües entre les conques del riu Llobregat, al qual aflueixen la riera Gavarresa, amb la riera de Lluçanès i la riera de Merlès, i la del riu Ter, al qual van a parar les aigües de les rieres de Sant Boi i de Riuprimer.

El poblament és molt antic, com ho demostren les abundants restes arqueològiques (monuments megalítics) i el fet que gran part dels nuclis actuals apareixen en la documentació a partir del segle X; la població, però, fou escassa durant tota l’edat mitjana (281 focs i uns 1.250 h l’any 1553). El creixement demogràfic va ésser notable durant el segle XVIII, però quedà aturat al segle XIX, i a mitja centúria començà el declivi que culmina en la tendència actual al despoblament. Predomina l’hàbitat dispers; abunden les masies aïllades.

L’economia tradicional es basava en l’agricultura i la ramaderia, que sovint es complementen. Tots els conreus són de secà, en què sobresurten els cereals (sobretot el moresc) i els farratges, acompanyats subsidiàriament per patates i mongetes. La ramaderia es basa en el bestiar porcí i el boví, orientat aquest últim a la producció de llet. Les activitats industrials tradicionals es basaven en la indústria tèxtil cotonera amb establiments a Olost, Oristà, Perafita, Sant Bartomeu del Grau, Sant Boi de Lluçanès i Prats de Lluçanès; actualment, les petites indústries es localitzen al municipi de Prats de Lluçanès. Comercialment depèn de Vic. La capital subcomarcal és Prats de Lluçanès.

Enllaços web: Consorci Lluçanès – Turisme

Llobregat, el

296 Respostes

(Bages / Baix Llobregat / Berguedà)

Riu del vessant mediterrani, el més important del territori per la seva longitud (170 km) i per l’extensió de la seva conca (5.450 km2), si hom exclou l’Ebre.

Neix al Prepirineu, a l’est de la serra del Moixeró, a uns 1.300 m alt. Les seves fonts són al sud-oest de Castellar de N’Hug; constitueixen un típic exemple de fenomen càrstic i hidrològic en emergir per entre les diàclasis de les calcàries devonianes de forma esglaonada; el seu cabal ha variat molt en els últims 50 anys.

Discorre en línia recta, pren la direcció nord-sud, i travessa transversalment cinc de les grans unitats fisiogràfiques catalanes orientades en sentit est-oest (Prepirineus, Depressió Central Catalana, Serralada Prelitoral, Depressió Prelitoral i Serralada Litoral), salvant els estrets congosts de Fígols, Monistrol i Martorell.

Travessa les comarques del Berguedà, el Bages i el Baix Llobregat i passa per les poblacions de Gironella, Sallent, Martorell i el Prat de Llobregat entre d’altres. Desemboca al Mediterrani formant un petit delta, entre Montjuïc i el massís de Garraf, que arriba 10 km cap a l’interior (fins a Sant Boi de Llobregat).

La seva progressió fou molt lenta al llarg dels primers cinc decennis del segle XX, fins que el dèficit de cabal i especialment d’aportacions sòlides anul·là l’avanç i començà a retrocedir per efecte de l’erosió marina. El curs a la desembocadura ha canviat diverses vegades d’orientació, com ho demostra l’existència dels estanys del Remolar, de la Ricarda, etc. L’existència de fortes revingudes, amb una periodicitat d’uns 30 anys (segons dades estadístiques), obligà a la canalització de l’últim tram del Llobregat.

L’expansió de les instal·lacions aeroportuàries de la ciutat de Barcelona ha obligat a projectar el desviament de l’actual desembocadura, amb un seguit de mesures correctores, per tal de preservar un indret de tan difícil equilibri ecològic. El curs del riu és a prop d’assolir el perfil d’equilibri; fins que arriba al delta, el pendent és molt acusat, sobretot en els últims 23 km (de Martorell al mar), on descendeix 44 m (2 m/km), la qual cosa fa que el sector del delta tingui un pendent excepcional. El seu cabal és important: 4,17 m3/segon a Guardiola de Berguedà, al sector de capçalera, i 19,33 m3/segon a Sant Vicenç de Castellet, al curs mitjà.

Es sotmès a una notable irregularitat interanual, especialment visible en els sectors mitjà i baix. El règim és de tipus nivopluvial atenuat, amb un màxim marcat (maig-juny) i dos mínims, un d’estiuenc (agost-setembre) i l’altre hivernal (gener); són notables les crescudes freqüents, sobretot per l’octubre, que sovint provoquen inundacions. Drena quasi la totalitat de les regions de Manresa i de Barcelona; els principals afluents són els de la dreta: riera de Saldes, el Bastareny, riera de Merola i, sobretot, el Cardener i l’Anoia; per l’esquerra rep les rieres de Merlès, Gavarresa, Calders i Rubí.

Les seves aigües són aprofitades per a l’agricultura al pla de Bages, mitjançant la sèquia de Manresa, per a la indústria al Berguedà (canal industrial de Berga), al Baix Llobregat i al Bages, i finalment per al subministrament d’aigua a Barcelona i la seva àrea; a les seves ribes van néixer les primeres indústries tèxtils catalanes, que donaren lloc a la creació d’un cèlebre corredor industrial (colònies industrials, preferentment tèxtils).

La seva vall ha servit per a l’establiment de comunicacions entre les diferents unitats fisiogràfiques catalanes.

Bages, el

129 Respostes

Comarca de Catalunya: 1.092,30 km2, 174.381 hab (2016), densitat: 159,65 h/km2, capital: Manresa

0bagesConsta de 30 municipis: Aguilar de Segarra – Artés – Avinyó – Balsareny – Callús – Cardona – Castellbell i el Vilar – Castellfollit del Boix – Castellgalí – Castellnou de Bages – Fonollosa – Gaià – Manresa – Marganell – Monistrol de Montserrat – Mura – Navarcles – Navars – el Pont de Vilomara i Rocafort – Rajadell – Sallent – Sant Feliu Sasserra – Sant Fruitós de Bages – Sant Joan de Vilatorrada – Sant Mateu de Bages – Sant Salvador de Guardiola – Sant Vicenç de Castellet – Santpedor – Súria – Talamanca

GEOGRAFIA FÍSICA – Situada al cor del país i a mig camí del mar i la muntanya. Limita amb el Berguedà al nord, amb Osona al nord-est, amb el Solsonès i Anoia a ponent, a l’est amb el Vallès Oriental i el Vallès Occidental i a migdia amb el Baix Llobregat.

La comarca se centra al voltant del pla de Bages, conca d’erosió excavada en les margues de la banda oriental de la Depressió Central encerclada per les terres més elevades de l’alt Bages, a més de 500 m. Al nord-est hi ha l’altiplà del Moianès, a 600-700 m, i a l’extrem sud-oriental s’alça la Serralada Pre-litoral amb els nuclis de Montserrat (Sant Jeroni, 1.224 m) i Sant Llorenç del Munt (1.095 m). L’eix de la comarca és el Llobregat, que la travessa de dalt a baix, amb els seus afluents el Cardener i la riera Gavarresa.

El clima és mediterrani, però amb característiques continentals que es manifesten en les temperatures més extremes i la pluviositat més escassa que a les comarques de la Depressió Pre-litoral. La vegetació natural és molt variada, alzinars de carrasca al pla, roure a l’altiplà del Moianès i alzinar muntanyenc a les muntanyes sud-orientals, tot i que ha estat substituïda per garriga, pastura i pi blanc.

pobl_bagesPOBLACIÓ – La població del Bages i la seva distribució estan molt lligades a la repoblació que s’hi efectuà al segle IX, en què es bastiren nombrosos castells termenats que aglutinaren petits nuclis, i a la industrialització del segle XIX, que provocà una forta immigració cap als centres industrials i colònies obreres del baix Bages. La població continuà creixent en començar el segle XX, especialment a la zona de mines de sals potàssiques. Actualment el creixement s’ha estancat, essent només de l’1,1% el decenni 1981-91, localitzable en els municipis dels voltants de Manresa.

ECONOMIA – L’agricultura hi és escassa i està orientada principalment als cereals i farratges, amb petites extensions de vinya i ametller; la ramaderia, en canvi, sobretot del porcí, ha experimentat un fort augment. La indústria és el sector més dinàmic: el tèxtil, tot i les fortes crisis que ha sofert, continua ocupant la majoria de la població industrial, seguida de la metal·lúrgia. La mineria està en clar retrocés, especialment després del tancament de les mines de sal de Cardona i la precarietat de les de Súria. El sector terciari, molt important al Bages, es concentra a Manresa i hi té un paper destacat el comerç. A més de la capital destaquen els nuclis de Balsareny, Cardona, Navars, Sallent, Súria, Monistrol,, Artés, Sant Vicenç de Castellet.

HISTÒRIA – Els vestigis més antics del Bages es remunten al paleolític mitjà, al sector del Moianès. A les coves de Montserrat s’ha trobat restes de ceràmica del neolític inicial, i sepulcres de fossa a Manresa i Aguilar de Segarra, de la cultura megalítica hi ha dòlmens i menhirs als termes de Moià, Sallent, Sant Mateu de Bages i Castellfollit del Boix. Els ibers també hi construïren poblats, com l’excavat al cogulló de Sallent, i els sepulcres de Boada i la torre del Breny, a Castellgalí, són testimoni del pas dels romans per aquestes terres.

Al segle IX, Guifré el Pelós ocupà i repoblà el Ripollès, el Lluçanès, el Baix Berguedà, el Moianès, la plana de Vic, i el pla de Bages, fins al Llobregat i Solsona, per constituir una ratlla fronterera que assegurés les comunicacions entre la Cerdanya i Barcelona, i constituí amb aquests territoris el comtat d’Osona, tot i que el bisbe de Vic ja pretenia la creació del pagus de Bages. El nom de comtat de Manresa fou utilitzat als segles següents, però només en sentit geogràfic.

bages1Durant els segles XI i XII s’intensificà la repoblació amb la restauració de castells, com el de Cardona, i la creació de nous i la fundació de monestirs, com el de Santa Cecília i Santa Maria de Montserrat i Sant Benet de Bages, i canongies, com la de Santa Maria de Manresa i Sant Vicenç de Cardona. A partir del segle XIII es creà la sots-vegueria de Manresa, posteriorment vegueria de Bages, amb un territori semblant a l’actual, llevat de la zona pertanyent al vescomtat de Cardona.

El 1835, el territori de l’antiga alcaldia major de Manresa formà el partit judicial de Manresa, confirmat en la divisió del Principat del 1936, amb la inclusió de Cardona.

Enllaços web:  Consell Comarcal – Estadístiques