(Sitges, Garraf, 29 gener 1860 – 25 maig 1905)
Pintor. Destacà com a paisatgista i retratista. La seva pintura es caracteritzà per una afinada sensibilitat de regust impressionista.
Hi ha obra seva als museus Maricel, Cau Ferrat i a diverses col·leccions particulars.
Col·laborà també en diverses accions cíviques a la seva vila natal.
(Catalunya, segle XIX – Sitges, Garraf, segle XIX)
Advocat i terratinent. Llegà a la vila de Sitges el Museu Romàntic.
Fou el pare de Josep Maria Llopis i de Casades.
Eren fills d’Eusebi Güell i Bacigalupi, i també germans d’Isabel, Joan Antoni i Eusebi Güell i López.
Claudi Güell i López (Comillas, Cantàbria, 14 setembre 1879 – Barcelona, 21 juny 1918) Industrial. El 1911 Alfons XIII li concedí el vescomtat de Güell.
Francesca Güell i López (Versalles, França, 8 octubre 1885 – Barcelona, 18 febrer 1976) Pintora. El 1947 va adquirir la part principal del monestir de Sant Jeroni de la Murtra.
Maria Cristina Güell i López (Barcelona, 8 desembre 1876 – 13 maig 1957) Fou la muller de Josep Bertran i Musitu.
Maria Lluïsa Güell i López (Comillas, Cantàbria, 1873 – Pau, França, 8 maig 1933) Pintora i pianista. Passà temporades a París i va col·laborar a la revista “Feminal”.
Santiago Güell i López (Sant Sebastià, País Basc, 29 juliol 1883 – Sitges, Garraf, 3 agost 1954) Empresari i polític. El 1911 fou agraciat amb la baronia de Güell. Fou president del Comitè Olímpic Espanyol i dels Segons Jocs Mediterranis.
(Palma de Mallorca, 9 març 1892 – Sitges, Garraf, 30 agost 1964)
Pintor. De família terratinent acomodada, estudià a l’Escola de Belles Arts de Palma i a la de San Fernando de Madrid.
Tot i que s’inicià en el modernisme, en la seva evolució esdevingué el màxim representant del noucentisme a Mallorca. Exposà a Palma, Barcelona, Madrid i Buenos Aires.
Les seves visions de la terra, de la ciutat i del món mariner són una admirable síntesi plàstica dels ideals dels classicisme burgès de l’escola mallorquina.
El 1950 s’instal·là a Catalunya, primer a Begur i després a Sitges.
(Sitges, Garraf, 1817 – Barcelona, 1884)
Polític. Pertanyia al partit progressista.
Fou diputat a corts i senador.
(Catalunya, segle XIX – Sitges, Garraf, 1892)
Gravador i pintor. Fou company de Santiago Rusiñol i d’Enric Clarasó als anys bohemis de París.
(Barcelona, 1793 – Sitges, Garraf, 1851)
Frare caputxí. És autor d’escrits filosòfics en llatí i d’una antologia de sermons, en castellà, editada el 1814 i 1816.
El sermonari fou també recollit al llibre Flora oratoria, publicat pel pare Tomàs d’Arenys de Mar el 1889.
(Tortosa, Baix Ebre, 10 desembre 1860 – Sitges, Garraf, 20 maig 1931)
Cirurgià uròleg. Es llicencià en medicina a Barcelona (1883) i fou deixeble de Giné i Partagàs i d’Azcarreta.
Fou preparador anatòmic dels Museus Anatòmics de la Facultat de Medicina de Barcelona, i professà diversos cursos sobre anatomia del sistema nerviós.
S’especialitzà en urologia, a partir del 1908 dirigí la clínica urològica de l’Hospital Clínic de Barcelona que s’acabava de crear i el 1911 li conferiren una càtedra de l’esmentada especialitat.
Dirigí un sanatori quirúrgic, on practicà nombroses prestatectomies transvesicals, l’experiència de les quals publicà a Los éxitos de la prostatectomía transvesical (1911-25). Des del 1921 fou membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.
Publicà Atlas radiográfico de los arcos arteriales de la mano (1902) i nombrosos treballs d’urologia.
(Sitges, Garraf, 30 juny 1886 – Barcelona, 28 gener 1915)
Pintor. Fill de Manuel Llopis i Bofill. Deixeble de Feliu Mestres. Participà a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1907.
Conreà la temàtica religiosa, sobretot vistes d’interiors de temples: Altar de l’església de Sant Sever, La Sala Capitular de la Seu de Barcelona, L’orgue de la parròquia de Sitges, etc.
(Sitges, Garraf, 23 octubre 1953 – )
Poeta i físic. Llicenciat en ciències físiques, guanyà el premi Divulga el 1981.
Lector atent de la poesia catalana moderna, inicià el conreu de la mateixa amb Dit de pansa (1975) i Diminuta imatge (1977), passeig reflexiu i líric per Venècia, amarat de referències culturals.
Amb Mirall de vellut negre (1981) encetà una vessant més irònica, la reflexió sobre el propi quefer i una crítica desolada de la societat de consum.
Col·labora amb una certa assiduïtat en “El Eco de Sitges”.
Dades dels Països Catalans 