(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1874 – Sitges, Garraf, 1915)
Escriptor. Es llicencià en dret.
Fou un dels fundadors del Centre Català Vilafranquí i del Penedès Nou i membre del Centre Catalanista. Escriví a “Les Quatre Barres” i a “Joventut”.
Per raons professionals s’instal·là a Sitges i publicà monografies penedesenques, com Notes sobre el moviment intel·lectual i artístic del Penedès en el segle XIX (1902) i dos llibres de poemes: Dos mons i Sàtires morals.
(Sitges, Garraf, 30 juny 1886 – Barcelona, 28 gener 1915)
Pintor. Fill de Manuel Llopis i Bofill. Deixeble de Feliu Mestres. Participà a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1907.
Conreà la temàtica religiosa, sobretot vistes d’interiors de temples: Altar de l’església de Sant Sever, La Sala Capitular de la Seu de Barcelona, L’orgue de la parròquia de Sitges, etc.
(Sitges, Garraf, 23 octubre 1953 – )
Poeta i físic. Llicenciat en ciències físiques, guanyà el premi Divulga el 1981.
Lector atent de la poesia catalana moderna, inicià el conreu de la mateixa amb Dit de pansa (1975) i Diminuta imatge (1977), passeig reflexiu i líric per Venècia, amarat de referències culturals.
Amb Mirall de vellut negre (1981) encetà una vessant més irònica, la reflexió sobre el propi quefer i una crítica desolada de la societat de consum.
Col·labora amb una certa assiduïtat en “El Eco de Sitges”.
(Barcelona, 3 novembre 1891 – Sitges, Garraf, 19 abril 1964)
Escultor. Deixeble de Venanci Vallmitjana i de Pau Gargallo.
Anà a viure a Sitges, on va fer gairebé tota la seva obra, en general treballada directament sobre pedra.
Decorà escultòricament el museu Maricel i creà un gran nombre d’escultures amb funció decorativa (l’Escut de la Casa de Correus, el Sant Francesc del Parc Zoològic, ambdós a Barcelona, etc).
Fou professor de l’Escola Massana durant vint anys.
(Barcelona, 19 juny 1930 – Sitges, Garraf, 11 juny 1996)
“Gin” Dibuixant. Col·laborà primer en publicacions com “Florita”, “Nicolás”, “Can-can” i “DDT”. Marxà a París, on treballà també per a “Pardon”, “Stern” o “Playboy”.
De retorn a Barcelona, col·laborà a “El Papus”, que posteriorment dirigí. Fou fundador i col·laborador habitual d’“El Jueves”, que dirigí.
El 1995 fou nomenat Catedràtic de l’Humor per la universitat d’Alcalá de Henares.
(Sitges, Garraf, 14 juliol 1884 – 2 gener 1960)
Pintor. Format a Barcelona (Llotja), Madrid i París. Estudià de prop les obres clàssiques dels museus del Prado i del Louvre.
Féu diverses exposicions, però ha estat més destacada la seva activitat de muralista en edificis públics i privats de Catalunya, així com a Roma, Lió i Orà, totes d’un colorit molt vistós i dins d’una línia efectista.
(Barcelona, 1873 – Sitges, Garraf, 1924)
Metge. Fou deixeble dels doctors Bartomeu Robert i Jaume Ferran, amb els quals estudià clínica i bacteriologia, respectivament.
Fou professor de patologia i clínica mèdica a la Universitat de Barcelona del 1905 al 1920, any en què n’obtingué la càtedra. Fou nomenat degà de facultat el 1924.
Investigà sobre la tuberculosi i publicà Tratado de patología y clínica médica, en quatre volums, escrit en col·laboració amb Royo Vilanova.
(Sitges, Garraf, 30 setembre 1809 – Madrid, 16 gener 1880)
Pintor. Format a París amb Gros (1829-33) i a Roma (1833-42), on entrà en contacte amb els pintors natzarens catalans.
El 1843 s’establí a Madrid, on ingressà a l’Academia de San Fernando. Fou nomenat pintor de cambra d’Isabel II i exercí com a professor de l’Escuela Superior de Pintura.
Decorà el paraninf de la universitat de Madrid (1858) i el palau del Senat. Pintà quadres de tema històric (El sospir del moro, 1855) i religiós (L’era cristiana, 1871).
També assolí anomenada com a retratista.
(Barcelona, 25 novembre 1926 – Sitges, Garraf, 2 març 2007)
Dramaturg. Llicenciat en ciències econòmiques i professor; s’ha dedicat a la publicitat.
Ha actuat en teatre i a estrenat obres en castellà (Cuando las nubes cambian de nariz, premi Ciutat de Barcelona, 1958), bilingües (Los blancos dientes del perro, 1957) i en català (Fang, 1963).
(Sitges, Garraf, 4 juny 1887 – 29 maig 1940)
Poeta. Immergit en el corrent noucentista, publicà De l’hort i de la costa (1913), Poemes del temps (1918), Vendimiari (1921) i Rabins de magrana (1930).
Dades dels Països Catalans 