(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 1874)
Mecànic. Pare d’Antoni Genescà i Coromines.
Fou el primer encarregat de la Maquinista Terrestre i Marítima. Conduí la màquina de tren al viatge inaugural de la línia Barcelona-Mataró (1848), la primera de l’estat.
Morí assassinat per un obrer dels seus tallers, per qüestions laborals.
(Ripoll, Ripollès, 9 juny 1849 – Sabadell, Vallès Occidental, 1927)
Mecànic. Fill de Llorenç Genescà i Rovira.
Obtingué el primer títol de maquinista naval atorgat per l’estat espanyol. Traduí obres tècniques de l’anglès i de l’italià.
Fou director de muntatge, durant trenta anys, de la secció naval de La Maquinista Terrestre i Marítima.
Considerat com el primer especialista del país, realitzà gran nombre de construccions i muntatges especials. Dirigí una revista tècnica mensual.
(Manresa, Bages, segle XVII – Perpinyà, 1710)
Tallista. Fill de Joan i germà de Francesc i de Josep.
Establert a Perpinyà, acabà el retaule de Sant Francesc de Paula del convent de la Victòria -avui a la catedral-, després de la mort de Llàtzer Tremulles (1656).
Esdevingué l’escultor més destacat del Rosselló dels cinquanta anys següents.
Treballà en els retaules de Serdinyà (1661), Vinçà (1663), Espirà de Conflent (1663) i Estoer (1665), i la seva obra principal fou el gran altar major de Baixàs (1671). També féu el retaule de l’Assumpció de Vingrau (1681-82).
El seu estil és d’un barroquisme contingut, fruit més d’un retardament estètic que d’una actitud conscient.
(Catalunya, octubre 1977 – )
Institució política. Hereva de la Generalitat de Catalunya existent durant la Segona República,
Fou recobrada amb la democràcia, després de les primeres eleccions generals de l’estat espanyol, la Generalitat de Catalunya fou restablerta per segona vegada.
Redactat l’Estatut d’Autonomia (1979) i celebrades les eleccions al Parlament de Catalunya (1980), Jordi Pujol fou elegit cinquè president de la Generalitat de Catalunya restaurada i cent quinzè des de l’origen de la institució.
Enllaç: Generalitat de Catalunya
(Catalunya, abril 1931 – 1939)
Institució de govern. Té l’origen en l’organisme creat el segle XIV.
Instaurada la Segona República espanyola i d’acord amb l’Estatut de Catalunya, aprovat el setembre de 1932, i l’Estatut Interior, aprovat pel Parlament de Catalunya.
Constituïen la Generalitat de Catalunya un president, el Parlament de Catalunya, el consell executiu de la Generalitat (format pels consellers i presidit pel mateix president) i, finalment, el Tribunal de Cassació, organisme judicial de la Generalitat.
La Guerra Civil espanyola representà un nou obstacle a la normal existència de la Generalitat, i el mes de febrer de 1939 les seves institucions passaren a l’exili.
Després de l’afusellament del president Lluís Companys, la presidència fou ocupada amb caràcter interí pel president del Parlament, Josep Irla i, el 1954, els diputats del Parlament, reunits a Mèxic, elegiren president Josep Tarradellas, que mantingué viva la institució a l’exterior fins el 1977 en que fou restablerta per segona vegada.
(Catalunya-Aragó, segle XIV – 1716)
Delegació permanent de les corts. Té l’origen en l’organisme en el qual l’any 1289 les Corts Catalanes delegaren el mandat per a recaptar impostos durant un trienni i que es transformà en delegació permanent dins la segona meitat del segle XIV, moment en que també fou conegut per Diputació del General.
A principi del segle XV, l’organisme financer de recaptació i d’administració d’impostos s’anà transformant a poc a poc en un òrgan de govern fins que esdevingué la institució cabdal del Principat.
S’ocupà de la defensa, de vetllar pel respecte a les lleis de Catalunya, d’interpretar els acords de les Corts. Fins i tot, ocasionalment, en defensa de les Constitucions, dirigí la revolta dels catalans que s’enfrontaren al rei.
El poder polític s’anà perdent arran de les reformes que hi introduí Ferran II el Catòlic, fins que desaparegué del tot, i amb el poder, l’existència mateixa de la institució, quan Felip V de Borbó signà el decret de Nova Planta el 16 de gener de 1716, pel qual la Generalitat fou substituïda per l’Audiència i les diputacions.
(Reus, Baix Camp, 1806 – Madrid, 1868)
Polític i economista. D’idees liberals, emigrà a França i s’establí a París, on va estudiar finances. En produir-se la revolta del 1832, va lluitar amb Espronceda i altres emigrats a les barricades de París.
Indultat el 1833, va retornar a Espanya. Col·laborà a “El Propagador de la Libertad” (1835-38). Conspirà (1836) per proclamar la Constitució del 1812.
Membre de la Unió Liberal, fou diputat a corts per Reus i director general de la Loteria i de la Casa de la Moneda.
És autor de Memorias sobre la reforma del sistema monetario (1861).
(Calella, Maresme, 13 març 1787 – Matanzas, Cuba, 15 agost 1835)
Polític liberal. Féu estudis de pilot a Barcelona.
De molt jove va emigrar a Cuba, i després de la Constitució de 1820 va ésser elegir diputat per la província de l’Havana (1822-23), on votà per la regència.
El 1823 les autoritats espanyoles el perseguiren per liberal i hagué de refugiar-se als EUA. Retornà a Cuba el 1832 emparat en una amnistia. Va lluitar per l’abolició de l’esclavitud i per defensar el dret de Cuba a tenir representació a les Corts espanyoles.
És autor de Bancos de los Estados Unidos.
(l’Arboç, Baix Penedès, 30 novembre 1831 – Barcelona, 7 maig 1900)
Industrial. Establert a l’illa de Cuba, on creà una plantació de tabac a la província de San Juan y Martínez, anomenada El Hoyo de Monterrey. La seva figura és considerada una de les més representatives de l’indiano.
La producció dels seus tabacs s’acredità aviat amb la marca de la seva fàbrica, que anomenà La Escepción.
El 1873 publicà un Proyecto para resolver la grave cuestión económica de la isla de Cuba i n’envià un exemplar al ministeri d’Ultramar.
(Balaguer, Noguera, 1711 – Roma, Itàlia, 1781)
Filòsof i teòleg. Jesuïta (1726). Professor a Gandia i a Girona.
Se n’anà a Itàlia abans de l’expulsió de l’orde. Mantingué correspondència amb Gregori Maians i amb Daniel Finestres.
Va escriure les obres Theologia dogmatico-scholastica (1767-77, en sis volums) i Scholastica vindicata (1766).
Dades dels Països Catalans 