(Serinyà, Pla de l’Estany, 1854 – Vic, Osona, 1928)
Religiós del Cor de Maria. Fou un lingüista extraordinari, la qual cosa li permeté de fer tasca d’apostolat en diversos països d’Europa i Amèrica.
Fundà cases del seu orde a Anglaterra, Alemanya i Itàlia.
És autor de diversos escrits i fundador al Brasil de la revista “Ave María”.
(Empordà, segle XVII)
Eclesiàstic i gramàtic. Mestre de llatí a Girona.
És autor del tractat Sensus Erasmiani… gotholaunico elucubrata sermoni, que, afegit a l’edició cinccentista de Pau Llorens de la sintaxi d’Erasme, fou reimprès almenys set vegades del 1678 al 1717.
(Barcelona, 21 novembre 1941 – 13 març 1994)
Pintor. De formació artística bàsicament autodidàctica, es donà a conèixer l’any 1972, bé que amb anterioritat havia pintat esporàdicament.
Fou conegut sobretot pel que ell anomenava Genografies, això és, la delimitació d’uns paisatges simplificats sobre els quals apareixen lletres i altres elements significants, tot plegat produint una interessant sensació de moviment.
(Gènova, Itàlia, 20 juny 1705)
Tractat entre els representants de Catalunya, Antoni de Peguera i d’Aimeric i Domènec Perera, i el plenipotenciari de la reina Anna d’Anglaterra, Mitford Crowe.
Aquest tractat segellava l’aliança de Catalunya amb Anglaterra pel qual aquesta nació es comprometia a desembarcar tropes per secundar l’alçament català a favor del rei-arxiduc Carles III.
Anglaterra es comprometia a fer respectar en tot cas les constitucions i les lleis de Catalunya.
Illa de l’Ebre, dita també illa de Sant Llorenç, que hi havia davant Tortosa, on actualment hi ha el barri de Ferreries.
El 1149 Ramon Berenguer IV de Barcelona, com a compensació a l’ajuda rebuda dels genovesos en la seva conquesta, els donà una tercera part de Tortosa i dues terceres parts de l’illa al capítol de San Lorenzo de Gènova. L’any següent els genovesos donaren a llur catedral l’altra tercera part que els correspongué i el 1289 el bisbe de Tortosa comprà l’illa al capítol de Gènova. El capítol genovès poblà l’illa i hi fou creada la parròquia de Gènova.
A la fi de l’edat mitjana l’illa restà unida a la vora dreta de l’Ebre.
(Gènova, Itàlia, 1323 – finals segle XV)
Enfrontaments entre la corona catalano-aragonesa i la república marinera de Gènova, degut a l’expansió que la primera havia assolit en els darrers anys del regnat de Jaume II de Catalunya.
Els genovesos, que sempre havien estat enemics d’aquells que els podien fer la competència en la pràctica del comerç, ho havien de ser dels catalans, els quals trobaven en tots els mercats. Aquesta competència comercial i els mateixos afanys imperialistes de d’un i l’altra bàndol donarien lloc a una rivalitat que duraria quasi dos segles.
La causa fonamental que transformà aquesta rivalitat en guerra declarada fou la conquesta de Sardenya per part de Jaume II, atès que Gènova tenia grans interessos a l’illa.
La primera guerra entre Catalunya i Gènova es produí entre 1329 i 1336. La iniciativa partí dels consellers de Barcelona, que, juntament amb la ciutat de Palma de Mallorca, decidiren organitzar una poderosa armada. La intervenció d’Alfons III el Benigne no tingué lloc fins al 1331. La pau se signà el 1336.
La segona guerra catalano-genovesa es produí en temps de Pere III el Cerimoniós, entre 1351 i 1360, i la causa en fou també l’illa de Sardenya. Els genovesos s’aliaren amb Castella, i Catalunya, amb Venècia. Els genovesos foren vençuts a les batalles del Bòsfor (1352) i de l’Alguer (1353). Gènova llavors se sotmeté als Visconti de Milà. A començaments del segle XV, altra volta els genovesos foren derrotats
Durant el regnat d’Alfons IV el Magnànim es produí un altre episodi de la guerra per la supremacia del Mediterrani. La primera etapa fou durant 1420 i 1426. El Magnànim va renunciar a l’illa de Còrsega, a canvi de les bases de Portovenere i Lirici, al golf de Gènova. En l’etapa compresa entre 1435 i 1444, els catalans varen ésser derrotats a la batalla de Ponça (1435).
El 1454, Gènova fou assetjada per mar i per terra, i gràcies a la mort d’Alfons IV el Magnànim va ser alliberada. L’enfrontament, amb atacs corsaris, continuà fins al final del segle XV, i es debilità cada vegada més a causa de la decadència de Gènova.
Poblat del període del bronze final. Extensament excavat, és un dels assentaments d’aquest període més ben coneguts de Catalunya.
Està situat sobre un tossal d’erola plana, de forma el·lipsoïdal, delimitat per pendents abruptes. Les disset cases que formen el poblat, quadrangulars i d’uns 40 m2, s’adossen a un mur de fons que segueix el perímetre de l’erola i s’obren a un espai central lliure de construccions.
La troballa de nombrosos materials ha permès reconstruir amb força precisió les formes de vida d’aquest petit grup d’agricultors i ramaders del segle XI aC.
(la Jonquera, Alt Empordà, 8 setembre 1841 – Pineda de Mar, Maresme, 27 març 1919)
Mestre i escriptor. Col·laborà a “La Renaixença”, “La Vanguardia” i “La Veu de Catalunya”.
Publicà El auxiliar del maestro catalán en la enseñanza de la lengua castellana (1869, deu edicions fins al 1925), Lectura bilingüe (1900) i Vocabulari català-castellà (1910).
(Vic, Osona, 21 juny 1847 – 10 desembre 1932)
Escriptor. Estudià farmàcia a Barcelona, on es doctorà el 1874, exercí a Vic, on fou professor d’història natural i fisiologia a l’institut.
Amic de Jacint Verdaguer i de Jaume Collell, participà en la fundació de l’Esbart de Vic (1867). Concorregué assíduament als jocs florals, i en fou mantenidor el 1890 i el 1903 i president el 1921.
La seva poesia, inspirada en un romanticisme tradicional, exalta els valors tradicionals de l’amor, la família i la religió: Guspires d’una llar (1919), Estampes de l’Esbart (1933) i l’antologia La garba muntanyesa (1879).
Publicà les novel·les Julita (1874), la seva obra més important, Sota un tarot (1876), La Mercè de Bellamata (1878), Quadros del cor (1881), Novel·les (1882), Passavents (1887), L’espalmada (1890) i La reineta del Cadí (1892), etc. Les seves novel·les tingueren una gran popularitat a la fi del segle XIX.
També publicà els reculls de narracions Narracions casolanes (1907) i Records i contes (1921).
(Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, Baix Camp)
Masia, al nord de Gavadà, on el 1584 fou construïda la torre de Genessies.
És dominada a l’oest per la mola de Genessies (712 m alt), al sud pel coll de Fatxes, termenal dels municipis de Tivissa (Ribera d’Ebre) i Vandellòs.
Dades dels Països Catalans 