Poble (230 m alt), al fons d’una vall, entre les serres del Corredor, de Montalt i de Can Bruguera, a la dreta de la riera de Canyamars (que neix al vessant meridional de la serra del Corredor i que forma, juntament amb la riera del Far, la riera d’Argentona).
La seva església parroquial (Sant Esteve) és gòtica (segle XIV). El 1485 esdevingué carrer de Barcelona.
És un centre d’estiueig.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 30 gener 1901 – Barcelona, 1980)
Escriptora i conferenciant.
Autora d’obres sobre el matrimoni, de concepció tradicional i de gran difusió: L’etern femení (1933) i L’etern masculí (1957).
Ha escrit també teatre: L’amor té cops amagats (1954).
(Empordà, segle XV – Catalunya, segle XV)
Síndic remença. Partidari de solucions moderades per al problema dels remences.
Després de la derrota de Pere Joan Sala a Llerona, juntament amb Verntallat, acordà de trametre síndics per tractar amb Ferran II el Catòlic.
Gestionà personalment amb el rei la sentència arbitral de Guadalupe (1486) que donava fi al conflicte.
(Sant Joan les Fonts / la Vall de Bianya, Garrotxa)
Poble, a la riba esquerra del Fluvià, dins l’àrea d’influència d’Olot.
El nucli és divideix entre la Canya de Baix, del municipi de Sant Joan les Fonts, i la Canya de Dalt, en un enclavament (0,85 km2) del municipi de la Vall de Bianya entre els d’Olot i Sant Joan les Fonts.
És un nucli industrial (tèxtil).
(Barcelona, 7 juny 1896)
Atemptat que tingué lloc a la ciutat.
Després dels atemptats de Paulí Pallàs contra el capità general Martínez Campos i de Santiago Salvador al Liceu, el 1893, el terrorisme anarquista culminà en la bomba llançada en passar la processó de Corpus.
En resultaren dotze morts i trenta-quatre ferits.
La repressió que se’n derivà donà lloc al famós procés de Montjuïc.
(Gerri de la Sal, Pallars Sobirà, 1845 – Barcelona, segle XX)
Militar. Ingressà a l’exèrcit als 15 anys i fou traslladat a Cuba (1863), on destacà en diverses accions de les dues guerres d’independència (1868-78 i 1895-98).
El 1872 ingressà al cos de la guàrdia civil i arribà al grau de tinent coronel.
Retornat a Catalunya, intervingué amb tacte i moderació en diversos conflictes, com la vaga general de febrer 1902 a Barcelona.
(Casserres, Berguedà, 1851 – Barcelona, 1888)
Pintor. Ingressà com a germà llec a la Companyia de Jesús.
Conreà la pintura religiosa. És autor de frescos per a alguns establiments del seu orde.
(Barcelona, segle XIX)
Farmacèutic. Durant el darrer quart de la centúria publicà diverses obres combatent els abusos comesos en la venda d’específics. També s’ocupà de qüestions relatives als conreus d’alguns tubercles.
(Vic, Osona, 1963 – )
Artista. Inicià el seu treball al final de la dècada de 1980 en l’àmbit de l’escultura i dels plantejaments espacials, fent del silenci un dels temes dominants en la seva obra.
Utilitzà indistintament diferents llenguatges com l’escultura, l’objecte, la fotografia, i construí un discurs existencialista entorn de la identitat i la ubicació del jo, del subjecte en relació amb el món exterior.
Cal destacar les exposicions individuals Res.Nada.Nothing (1990), al Centre de Lectura de Reus, i Tête a tête (1993), als Ateliers d’Artistes de Marsella, i la de les sèries Ànimes i somnis i Claroscuros y balbuceos, a Espais Centre d’Art Contemporani de Girona (2000).
(Barcelona, segle XIV – 1343)
Frare mercenari. Era doctor en teologia.
Gaudí de la confiança de la cort, que li confià algunes missions delicades. Fou general del seu orde.
El papa Climent VI el nomenà bisbe de Barcelona, però morí en aquesta ciutat poc abans d’ésser consagrat.
Publicà algunes obres sobre temes de jurisdicció eclesiàstica.
Dades dels Països Catalans 