(Vic, Osona, 3 agost 1934 – 21 maig 2013)
Pintor. Format a Vic, conreà un paisatgisme impressionista amb el qual recrea l’estil dels pintors modernistes catalans. Exposà regularment a l’estranger.
La seva obra Puente Alta és exposada al Metropolitan Museum de Florida (USA).
(Catalunya, segle XIII – Vic, Osona, 1301)
Bisbe de Vic (1298-1301). Essent sagristà capitular de Vic fou tramès (1291) a cobrar el dot de la infanta Elionor, filla d’Eduard I d’Anglaterra, i per a acompanyar-la a Catalunya, on havia de casar-se amb Alfons II el Franc.
Nomenat bisbe de Vic, convocà capítol el 1299, en el qual hom determinà que el presbiterat fos condició per a obtenir canongies presbiterals.
Féu una compilació de les constitucions sinodals de la diòcesi.
(Olot, Garrotxa, 16 gener 1909 – Vic, Osona, 18 desembre 1981)
Pintor. Deixeble d’Iu Pascual a l’Escola de Belles Arts d’Olot i, posteriorment, professor de l’escola Superior del Paisatge de la Generalitat i de l’Escola d’Arts i Oficis de Figueres (1935-36).
Seguidor de la tradició de l’Escola d’Olot, la seva pintura (paisatges, figures i natures mortes) es basa en el color, sobretot en les darreres obres, mancades pràcticament de dibuix.
(el Bac de Collsacabra, Pruit, Osona, 1 març 1796 – Vic, Osona, 6 gener 1866)
Eclesiàstic. Membre de l’Oratori de Vic, que ell mateix restaurà el 1844 després de la supressió del 1835.
Fundà la institució dels germans de la Immaculada Concepció, la casa asil per a sacerdots vells, i el col·legi de Sant Josep per a seminaristes, conegut amb el nom de La Panissa.
(Malla, Osona, 1843 – Vic, Osona, 1917)
Autor dramàtic. Impulsor del teatre catòlic, combaté el liberalisme i les tendències que intentaven impulsar una evolució social.
Autor de Misèries humanes (1886), Víctima del maçonisme (1888), Lo sufragi universal (1891), Fruïts anàrquics (1892), L’oncle Geroni (1910), etc.
(les Cabanyes, Alt Penedès, 12 setembre 1846 – Vic, Osona, 7 febrer 1916)
Eclesiàstic i escriptor. Cursà les carreres de dret i filosofia a Barcelona, on es posà en contacte amb diversos representants de l’escola catalana d’erudits i pensadors del segle XIX, i on fou company de Jaume Collell. Acabada la vida universitària, ingressà al seminari i fou ordenat sacerdot l’any 1871.
Fou col·laborador de “La Veu de Montserrat”, “La Veu de Catalunya”, “La Renaixensa”, “Lo Missatger del Sagrat Cor” i “Les Quatre Barres”. Dirigí l’Acadèmia Catalana de les Congregacions Marianes, fou consiliari del Cercle Artístic de Sant Lluc i president de la secció religiosa de la Unió Catalanista (1895), antecessora de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, de la qual redactà els estatuts i fou el primer consiliari.
Va ésser membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, i quan hi ingressà pronuncià en català, contra la rutina i la voluntat d’alguns acadèmics, el discurs de recepció. Adjunt numerari dels Jocs Florals (1896), els presidí el 1899, any en què fou nomenat bisbe de Vic.
Fou presentat a la Santa Seu com a bisbe de Vic gràcies al fet que un català (Manuel Duran i Bas) era llavors ministre de gràcia i justícia. A partir d’aquest moment, es dedicà exclusivament a la seva actuació com a prelat, i la seva influència transcendí a través de les seves pastorals dirigides a tot Catalunya.
La seva vida és un exponent del diàleg entre la clerecia i el laicat, i així, llavors de les Bases de Manresa (1892), no solament intervingué com assessor, sinó que s’encarregà de redactar la disposició transitòria que proposava la regulació de les relacions entre Catalunya, l’estat espanyol i el Vaticà. Prosseguint en la mateixa línia, l’any 1893 l’assemblea de la Unió Catalanista li encomanà que redactés la comunicació a tots els bisbes de la província eclesiàstica Tarraconense sobre l’ús del català en la predicació, la catequesi i els actes de culte no celebrats en llatí.
Les normes sobre els ascensos episcopals i les pressions polítiques feren que fos proposat per a les seus de Barcelona, València i Burgos. No acceptà cap d’aquests trasllats, ja que els veia, principalment l’últim, com a maniobres del poder polític.
La seva obra tracta sobre ètica, estètica, teoria del dret, història del pensament o problemàtica social. Així, l’any 1888 publicà El clero en la vida social moderna, en què exposava l’evolució de l’Església. La seva obra més ambiciosa, La tradició catalana (1892), exposa la teoria del regionalisme partint de la unitat de les terres de llengua catalana i de l’estudi de les grans figures intel·lectuals.
Entre altres obres, cal remarcar En Rocabertí i en Bossuet (1898), mèmoria d’ingrès a l’Acadèmia de Bones Lletres, els assaigs L’Ernest Renan i en Pompeu Gener. Nuestra unidad y nuestra universalidad (1910) i El estadismo y la libertad religiosa (1913).
Deixà plasmat el seu pensament sobre qüestions del seu temps en diverses pastorals, com L’equilibri de la jerarquia industrial (1902), La confesió de la fe (1906), Conducta dels obrers catòlics en les circumstàncies actuals (1906) i Déu i el cèsar (1911).
El seu pensament fou influït pel sentit realista i pràctic de l’escola filosòfica catalana, però no s’adherí incondicionalment als postulats d’aquesta, ja que el seu tomisme rigorós veia en l’escolàstica un sistema més complet i estructurat. Situat dins el període positivista de la Renaixença, tracta d’harmonitzar Taine amb sant Tomàs.
(Vic, Osona, 18 desembre 1846 – 1 març 1932)
Eclesiàstic, escriptor i periodista. Se serví de l’oratòria i de la premsa per a l’activitat religiosa i patriòtica que dugué a terme tota la vida. Format al seminari de Vic, on fou ordenat sacerdot el 1873, fou un dels fundadors de l’Esbart de Vic. Estigué molt relacionat amb el món intel·lectual i polític català. Milità en el catalanisme moderat i fou polèmic en religió i política.
Dirigí el setmanari “La Veu de Montserrat”, de gran influència, i “La Gazeta Montanyesa”, i fundà la “Gazeta de Vich”, revista que fou tribuna del moviment catalanista des d’un punt de vista tradicional. Contribuí eficaçment en moltes campanyes culturals, religioses i polítiques catalanes.
Gran fomentador dels Jocs Florals, presidí els de Barcelona diversos anys. S’oposà fermament a la nova ortografia catalana i fou un dels principals puntals de l’Acadèmia de la Llengua Catalana.
La seva poesia, que canta els elements populars de la terra i s’inspira en el romanticisme italià, fou recollida a Cançons de Montserrat (1880), Faules i símils (1881), Floràlia (1894) i Jovenívoles (1926). Les seves obres més conegudes, però, són els llibres d’assaigs, com ara: Catalanisme: lo que és i lo que deuria ser (1879), Viatge a Roma (1896), Memòries d’un noi de Vich (1908) i Del meu fadrinatge, i les cartes rebudes de Torras i Bages (Dulcis amacitia) i de Narcís Verdaguer (Carteig històric). La seva obra pòstuma és Efemèrides dels meus 50 anys de sacerdoci.
(Mascalbó, Reus, Baix Camp, 1180 – Vic, Osona, 26 octubre 1243)
Eclesiàstic i sant. Cavaller descendent d’una família de repobladors del Camp de Tarragona. Estudià dret i fou assessor de la cúria arquebisbal de Tarragona.
Després d’una malaltia greu (1213), ingressà a l’orde cistercenc, al monestir de Santes Creus, on professà el 1215. Vers el 1220 en fou designat prior, i posteriorment abat perpetu (1226). El seu prestigi va atraure molts personatges importants a Santes Creus.
Impulsà la reforma del monestir i fou un dels promotors de l’expedició de conquesta de Mallorca, en la qual fou conseller d’alguns dels barons que acompanyaren el rei Jaume I el Conqueridor; molts d’ells foren enterrats al monestir.
Assistí als concilis de Lleida (1229) i de Tarragona (1230, 1239 i 1243). El 1231 renuncià al bisbat d’Elna, però l’any següent acceptà d’ésser inquisidor general contra els valdesos (1232), i el 1233 fou designat bisbe de Vic.
Mentre continuà fent vida comunitària amb alguns monjos del seu monestir, reforçà l’observança regular a la canongia vigatana i vetllà per la disciplina eclesiàstica. Pacificà els grups ciutadans enemistats amb l’actuació del seu predecessor, Guillem de Tavertet, i els bàndols del bisbat. Participà amb sant Ramon de Penyafort i Jaume I en la conquesta de València des del 1238.
Poc després de morir començà a ésser objecte de culte a Vic i a Santes Creus; després del concili de Trento fou introduït a Roma el procés de canonització. El culte fou confirmat per la Santa Seu el 1710. Hom en celebra la festa el 24 d’octubre.
(Vic, Osona, 28 agost 1810 – 9 juliol 1848)
Eclesiàstic, pensador i polític. Estudià teologia a Cervera i fou ordenat sacerdot a Vic (1834). Tot i la seva delicada salut, va desplegar una ingent tasca apologètica i social. Com a apologista, molt influït per l’escola francesa, de la seva producció es destaca l’obra El protestanismo comparado con el catolicismo (1842-44).
Les seves preocupacions socials, marcades per una certa expectació davant el socialisme naixent, les plasmà en una sèrie de revistes com “La Religión”, “La Civilización”, “La Sociedad”, que redactà personalment i sense col·laboracions, i també en el periòdic que publicà a Madrid, “El Pensamiento de la Nación”. En aquest diari exposà les seves idees sobre política, especialment l’espanyola, i tractà d’influir en la reconciliació dels borbons i els carlins per aconseguir la pacificació del país.
Com a filòsof es mantingué dins un neoscolasticisme eclèctic, propi del segle XVIII, influït per la filosofia escocesa del sentit comú i el realisme, i s’oposà a la filosofia crítica i a l’idealisme alemany. De les seves obres filosòfiques es destaquen especialment la Filosofía fundamental i, sobretot, El criterio (1845), màxim exponent del seu pensament. També escriví l’opuscle Pío IX en defensa de les reformes liberals d’aquest papa.
Dades dels Països Catalans 