(Lucena, Andalusia, 4 gener 1608 – Madrid, 14 gener 1670)
(o Lluís Ramon de Cardona) Comte d’Empúries i de Prades, duc de Cardona, marquès de Pallars i vescomte de Vilamur, Fill i successor d’Enric d’Aragó Folc de Cardona i Córdoba.
Va afegir als seus títols el gran lot del ducat de Lerma i el marquesat de Dénia pel seu matrimoni amb Isabel de Sandoval i Rojas. El 1660 es tornà a casar amb la marquesa de Las Navas Maria Teresa de Benavides y Dávila-Corella.
Ramon I d’Anglesola (Catalunya, segle XIII – vers 1293) Nét de Berenguer I d’Anglesola i germà de Galceran. Serví Pere II el Gran i Alfons II de Catalunya. Fou un dels ambaixadors a Brignoles.
Ramon d’Anglesola (Catalunya, segle XIII) Noble. En 1274, essent molt jove, s’adherí amb els seus parents als pactes d’Àger, que confirmaven les bandositats alçades contra l’autoritat reial. No sembla haver tingut cap paper gaire important en aquest conflicte, en el qual devia limitar-se a acompanyar els seus familiars de més edat i relleu. Probablement és ell el Ramon d’Anglesola que fou designat, en 1283, entre els cavallers que havien de combatre al desafiament reial de Bordeus.
Ramon d’Anglesola (Catalunya, segle XIII – segle XIV) Fill de Berenguer Arnau I d’Anglesola. Germà de Berenguer Arnau II, ambdós foren els últims de la branca de Bellpuig. Acompanyà Jaume II de Catalunya en el viatge a Roma el 1298. Fou el pare de Guillem III d’Anglesola.
Ramon d’Anglesola (Catalunya, segle XIII – segle XIV) Canonge i bisbe de Vic (6 agost a 19 setembre 1306). Fill de Guillem III d’Anglesola i germà de Guillem IV. Nebot d’un altre bisbe de Vic del mateix nom.
Ramon d’Anglesola (Catalunya, segle XIV – 1386) Fill i successor de Guillem IV d’Anglesola. Darrer plançó de la branca de Butsènit i Utxafava. Heretà de la seva mare, Beatriu de Pallars, el vescomtat de Vilamur, que, el 1381, traspassà al seu nebot Hug II de Cardona. Morí sense fills i les seves baronies passaren a l’esmentat nebot, fill de la seva germana Beatriu.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Noble. Fill de Pere (V) de Vilamur i germà de Ponç.
Fou vescomte de Vilamur (1275-1303), proposat com a hereu pel seu oncle el comte Arnau Roger I de Pallars en el cas que Ramon Roger de Pallars -germà seu- morís sense fills (com així s’esdevingué).
Fou el pare del vescomte Pere (VI) de Vilamur.
Un altre germà de Ramon fou Bernat de Vilamur i de Pallars (Catalunya, segle XIII – 1302) Noble. Rebé del rei (1297) els castells de Calentí, Tebar i Cochos, al regne de Múrcia, i el d’Oriola, que deixà en herència al seu germà Ramon (I).
(Catalunya, 1135 – segle XV)
Jurisdicció feudal de l’antic comtat de Pallars, que comprenia, a l’origen, la vall de Siarb -avui, de Soriguera-. Els vescomtes de Pallars, després d’un breu temps d’anomenar-se vescomtes de Siarb, adoptaren el nom definitiu de Vilamur el 1135, però no signaren com a vescomtes fins el 1149. El primer a fer-ho fou Pere (II) de Vilamur (vescomtat de Pallars).
Al segle XII actuaven a les altes valls dels Pirineus frontereres amb l’Urgell, i signaren pactes dels bisbes d’Urgell i dels vescomtes de Castellbò.
Al segle XIII foren convocats a corts, tingueren accés a l’episcopat i establiren un doble matrimoni amb la casa comtal pallaresa (1250), acordat entre el vescomte Pere (IV) de Vilamur i el comte Roger I; com a garantia el comte lliurà els castells de Montcortès, Peramea, Estac, Enviny, Castellgermà i Espluga de Serra (1254) i els llocs de Santa Engràcia, Salàs, Riverd, Puiforniu, Llavorsí, Torre de Ribera, Escaló i Segura (al camí del port de la Bonaigua); el vescomte lliurà els castells de Naens, Cadolla, Castellnou i les Escaldes, i amb el consentiment dels seus vengué el castell de Sarroca al monestir de Gerri (1213).
Sense possibilitats d’expansió, s’abocaren a la Ribagorça i Aragó: el vescomte Pere (V) de Vilamur manà de restituir el mal que havia fet als homes de la Clamosa, Graus, Montsó, Cofita, Estadella, Alaó, Lasquarri, Xalamera, Siscar i Sant Pere de Molins. Tingué poc relleu al comtat d’origen, davant l’influx creixent dels Cardona, estretament lligats a la casa comtal.
Es convertiren en fidels col·laboradors de la monarquia, després que el vescomte Ramon (I) de Vilamur es revoltés contra el rei Pere II, amb els comtes de Foix, Pallars i Urgell; assetjat a Balaguer (1280) i empresonat, hagué de lliurar al rei els castells de Naens, Sant Just, Cadolla, Casterner, Betesa, Tornafort, Vilamur, Montenartró, Embonui, Santa Creu, Burg i Rubió (1282). Vengué els castells de Tendrui i Claret al bisbe d’Urgell (1287) i fou nomenat pel rei Pere II veguer de Pallars i Ribagorça i sobrejunter de Sobrarb i les valls (1298). El rei Pere II eximí els homes de Vilafranca del Penedès d’anar a la guerra contra el vescomte de Vilamur (1336).
Pere (VII) de Vilamur, donzell, recuperà les viles de Juneda (1338) i la Pobla de Segur (1355), i participà en les campanyes del Rosselló (1343-44), Sardenya (1353) i contra l’infant Ferran i Castella (1352). Per tot això el rei li concedí la potestat dels llocs de Basturs, la Pobla i el Pui de Segur (1358).
El vescomte Pere (IX) de Vilamur (dit també Pericó), menor de vint anys, amb la seva mare Sibil·la, senyora de les valls de Vilamur i Montenartró (1380), marcà el límit d’aquestes amb l’honor de Bellera; el rei concedí a Sibil·la la fadiga de Basturs, que Pere (IX) tenia en feu, amb el mer i mixt imperi (1380). Pere (IX) devia morir tot seguit, car Ramon d’Anglesola, baró de Bellpuig, ja era vescomte de Vilamur el 1381 (vescomte Ramon (II) de Vilamur), i en morir (1386), el seu nebot, el comte Hug (II) de Cardona, heretà el vescomtat de Vilamur, que restà vinculat als Cardona.
(Pallars, segle XIII – vers 1340)
Vescomte de Vilamur. Fill de Ramon (I) de Vilamur i de Pallars.
Obtingué la concessió de mercat per a la Pobla de Segur (1315) i fou armat cavaller a Saragossa durant la coronació del rei Alfons III (1328).
Sembla que la línia troncal s’extingí amb el seu besnét el vescomte Pere (IX) de Vilamur (Catalunya, segle XIV – abans 1381).
(Catalunya, segle XI – segle XV)
Llinatge pallarès, que senyorejà el vescomtat de Vilamur i segurament prengué el nom del castell homònim.
El primer personatge amb aquest cognom de què hom té notícia és un Ramon Guifré de Vilamur (Catalunya, segle XI) Noble. El seu fill i hereu fou:
Pere (III) de Vilamur (Catalunya, segle XII – vers 1203) Vescomte de Vilamur. Potser era fill seu -o potser germà- el bisbe Bernat de Vilamur-. El succeí el seu fill:
Pere (IV) de Vilamur (Catalunya, segle XIII – vers 1255) Vescomte de Vilamur. Fou pare de Ponç de Vilamur i de:
(Catalunya, 9 gener 1418 – 18 juny 1486)
Quart comte de Cardona (1471-86), sisè comte de Prades i vescomte de Vilamur per renúncia dels seus pares, baró d’Entença, almirall d’Aragó i capità general de Catalunya.
Fill de Joan Ramon Folc II de Cardona i de Joana de Prades. El 1445 es casà amb Joana d’Urgell, filla de Jaume II el Dissortat.
Participà activament en les corts del 1449 al 1455. Al servei, a Itàlia, d’Alfons IV de Catalunya, fou ambaixador seu prop del papa. A l’inici de la revolució del 1461 fou membre del Consell del Principat i negociador de la proclamació del príncep Ferran com a primogènit, però la seva rivalitat amb el comte de Pallars, nebot seu, i la seva inclinació vers Joan II el Sense Fe l’apartaren del moviment i, poc abans de començar la guerra, es posà al costat del rei (maig 1462).
Capità general dels exèrcits reialistes, fou la màxima figura militar de la guerra civil catalana, i el seu nom va unit al de totes les grans accions favorables a Joan II: Rubinat, Calaf, Cervera, Berga, Sabadell, Sant Cugat, Martorell i la campanya empordanesa del 1472.
El 1467 casà el seu hereu, Joan Ramon Folc IV, amb Aldonça Enríquez, germanastra de la reina Joana.
Comte de Cardona (1471), com a marit d’Elisabet de Cabrera, la seva segona muller, ocupà les rendes dels vescomtats de Cabrera i de Bas en morir el seu sogre Bernat Joan de Cabrera (1466), bé que hagué de renunciar-hi per complaure Joan II, que les repartí entre Joan Sarriera i Bertran d’Armendaris per comprar llur defecció (1471). A canvi, el rei el féu un dels tres arrendataris de la generalitat.
La seva fortuna li permeté de fer prèstecs freqüents al monarca. Acabada la guerra, acompanyà el príncep de Girona, Ferran, a la campanya del Rosselló (1473) i fou ambaixador, amb Bernabé Assam -que li dedicà el seu Tractat de cavalleria-, prop de Lluís XI de França; aquest, faltant als pactes, retingué els ambaixadors fins el 1475.
Fou una gran figura de les corts del 1475 al 1477, any que passà a Itàlia acompanyant la infanta Joana, i fou fet virrei de Sicília (1477-79), on dirigí la repressió de la revolta de Lleonard Alagó i d’Arborea a Sardenya.
El 1479 tornà a Catalunya i fou l’home de confiança del nou rei Ferran II, el qual acompanyà uns quants anys per Castella i Extremadura. El 1484 el rei li confià la direcció, com a capità general, de la campanya contra el comte de Pallars, i després dirigí també la lluita contra els remences de Pere Joan Sala. A les negociacions de la sentència de Guadalupe representà la tendència més reaccionària.
(Arbeca, Garrigues, 1400 – 1471)
Tercer comte de Cardona (1442-71) i comte consort de Prades. Dit també Celdoni Ermenter. Fill de Joan Ramon Folc I de Cardona, i de Joana de Gandia. El 1404 el seu pare li cedí el vescomtat de Vilamur.
El 1418, fallit el seu projecte de casament amb Cecília d’Urgell, germana de Jaume II el Dissortat, es casà amb Joana de Prades, germana de la reina Margarida. La seva muller heretà el comtat de Prades i la baronia d’Entença, per sentència reial del 1425. D’aquesta manera adquirí una categoria nobiliària superior a la de Cardona.
Com a comte de Prades intervingué activament en la vida parlamentària del seu temps, sempre al costat del seu pare. A la mort d’aquest (1442) renuncià al vescomtat de Vilamur i el comtat de Prades a favor del seu fill, el futur Joan Ramon Folc III, el 1445, i es retirà a Cardona.
Malgrat la seva actitud abstencionista, en esclatar la guerra civil catalana del 1462 el comtat de Cardona fou un dels reductes de Joan II el Sense Fe, raó per la qual les autoritats catalanes declararen el comte enemic del Principat (1462).
(Catalunya, segle XVI – 1572)
Duc de Cardona. Fill d’Alfons d’Aragó, del casal de Trastàmara, i de Joana I de Cardona, pubilla del casal d’aquest nom.
Heretà dels seus pares els títols de duc de Cardona i de Sogorb, marquès de Pallars, comte d’Empúries i de Prades i vescomte de Vilamur. Morí sense successió.
Els títols passaren a la seva germana gran Joana Folc, muller de Diego Fernández de Còrdova. Entre els successors d’aquella prevalgué sobre els altres el cognom de Cardona, a vegades sota la variant de Folc de Cardona.
Sembla que és aquest personatge el qui, en la seva joventut, destacà a la defensa del Rosselló contra els francesos quan encara vivia el seu avi Ferran I de Cardona.
(Catalunya, segle XIV)
Vescomte de Vilamur. Acompanyà Pere III el Cerimoniós a la primera campanya del Rosselló (1343). Travessà el coll de Panissars amb l’avantguarda de les forces reials.
Formà part del consell del rei durant la segona i definitiva campanya rossellonesa de l’any següent, que consumaria la despossessió de Jaume III de Mallorca.
Dades dels Països Catalans 