(Barcelona, 1715 – 1796)
Dominicà (1734) i professor de teologia al convent de Santa Caterina de Barcelona.
S’enfrontà polèmicament amb Jaume Caresmar sobre la vida de santa Eulàlia amb Nuestra paisana, patrona y titular Eulalia vindicada… (1779), i novament sota el pseudònim de S. Padrós y Riera (1787).
Fou de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1737).
(Barcelona, segle XVII – 1665)
Humanista i bibliòfil. Doctor en teologia i canonge de la seu de Lleida. Residí a Roma i a Barcelona.
Fou diputat del seu capítol al Parlament general convocat a Barcelona (1653), però posteriorment li foren revocats els poders. Fou president de la Generalitat (1656), i protestà per la separació del Rosselló i la Cerdanya arran del Tractat dels Pirineus (1659).
Va deixar en testament 5.577 volums a la biblioteca dels Carmelites de Barcelona amb la condició que fos pública (1654). Fou amic de Pèire de Marca i de Gaspar Roig i Jalpí i mantingué correspondència amb molts erudits de l’època.
És autor de Cosas memorables, d’un episcopologi lleidatà i algunes peces oratòries en llatí.
(Sidamon, Pla d’Urgell, 1913 – Washington DC, EUA 1987)
Monjo benedictí de Montserrat. Doctor en teologia, llicenciat en Sagrada Escriptura i professor de llengua copta, des de l’any 1962, a la Universitat Catòlica de Washington (EUA).
És autor de treballs d’investigació remarcables sobre qüestions d’història. És també un dels traductors del Nou Testament per a l’anomenada Bíblia de Montserrat.
Fou director del Scriptorium Biblicum et Orientale de Montserrat.
(Garrotxa, vers 1280 – Worcester, Anglaterra, 1333)
Teòleg i filòsof. Anomenat Doctor ordinatissimus. Franciscà, deixeble predilecte de Duns Escot, a París, doctor en medicina i professor a Reims i París.
Estudià la possibilitat de l’infinit matemàtic, la possibilitat de molts o d’infinits móns, el concepte de quantitat de massa i la predestinació de Maria amb vista a la seva immaculada concepció.
Del conjunt de les seves obres, un gran nombre de les quals es pot assegurar que s’ha perdut (com Miscellania philosophica et medica i Loci philosophici), es conserva un Commentarium in quattuor libros Sententiarum escrit a París el 1316.
Ha estat erròniament considerat francès o anglès per alguns autors.
(Girona ?, vers 1300 – Camprodon, Ripollès, 8 agost 1372)
Teòleg escolàstic. Estudià a París (1347?), on residí molt de temps dedicat a l’ensenyament de la teologia (1357-65).
De tornada a Catalunya, ingressà a l’orde del Carmel al convent de Peralada (Alt Empordà), fou procurador de l’orde (1366) i més tard provincial (1369 i 1373).
Obres seves són els tractats Comentaria in quator libros Sententiarum (1364-65), De lucta militantis Ecclesiae at Antichristi ipsam impugnantis (dedicada al papa Gregori XI) i Repertorium predicantium, magnum et insigne opus.
Nominalista, atacà amb escepticisme la possibilitat de la certesa metafísica i propugnà la concepció immaculada de Maria.
Fou anomenat Doctor sublim.
(Vacarisses, Vallès Occidental, segle XVII – Barcelona ?, segle XVIII)
Teòleg. Canonge ardiaca de la catedral de Barcelona, ocupà una càtedra de filosofia a la universitat.
És autor del llibre Sermones para las ferias sextas de quaresma (1713), i de l’opuscle Sermón en la fiesta de acción de gracias por el recobro de la salud del rey Felipe V (1702).
(Roma, Itàlia, 1966 – )
Entitat eclesiàstica. Sorgida de les Jornades Catalanes de Teologia celebrades arran del I Congrés de Teologia del concili Vaticà II.
Fou reconeguda jurídicament el 1972 per la Conferència Episcopal Tarraconense.
Cada any celebra unes jornades per tal de debatre temes teològics d’actualitat.
(Catalunya, 1973 – )
(ABCAT) Entitat. Fundada com a continuació d’una organització de biblistes catalans creada el 1963.
El 1974 es convertí en l’òrgan col·legial de la Conferència Episcopal Tarraconense per a la investigació bíblica i l’exercici de l’apostolat bíblic a Catalunya.
El 1976 començà a publicar el seu “Butlletí”.
Enllaç web: Associació Bíblica de Catalunya
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 3 juny 1718 – Tarragona, 4 maig 1803)
Eclesiàstic i teòleg. Ingressà al convent d’agustins calçats de Barcelona (1732), on ocupà diversos càrrecs. Elegit provincial de Catalunya i Aragó (1758), visità tota la província amb ànim de reforma. Acabat el trienni, hom li encarregà la tasca de prefecte provincial d’estudis en la qual propugnà ardorosament les idees de la il·lustració, fet que li valgué l’acusació de jansenista.
Durant la seva estada barcelonina féu oposicions a la facultat d’arts de la universitat de Cervera, però les perdé a causa del monopoli que hi havia (1743); el 1748 esdevingué soci actiu de l’Acadèmia de Bones Lletres.
Nomenat bisbe de Lugo (1768) i consagrat pel bisbe de Barcelona Josep Climent, amb qui l’uní una bona amistat, hi emprengué una gran campanya en pro de la instrucció, tant dels sacerdots com del poble instituint escoles gratuïtes d’ensenyament primari (1780); hi fundà també la Sociedad Económica de Amigos del País (1784).
Arquebisbe de Tarragona (1785), seguí la mateixa línia pastoral i col·laborà a la fundació de la Societat Econòmica, de la qual fou el primer director (1787); defensà enèrgicament els sacerdots francesos emigrats i n’allotjà prop de tres-cents contra la voluntat de la cort de Madrid; però al mateix temps influí molt en la resistència catalana a la Revolució Francesa (1792-94), sobre la qual escriví quatre pastorals.
Col·laborà en totes les obres públiques de la ciutat i acabà, amb les rendes de la mitra, la reconstrucció de l’aqüeducte romà (1798).
Les seves pastorals i el seu Cursus Theologicus (1761-68), que restà inacabat per la seva promoció al bisbat de Lugo, el situen en la línia jansenista i regalista moderada.
Morí pobre, àdhuc amb deutes, i amb fama de santedat.
Dades dels Països Catalans 