(Lleida, segle XV)
Dominicà. Professor de l’Estudi General de Lleida.
Fou primer prior del convent de Sant Onofre de València i, poc després, vicari general de l’observança de la província d’Aragó (1491).
Fundà el convent de monges de Santa Caterina, a València, el 1491. Estengué la reforma a diversos convents claustrals.
És autor de diversos tractats: De articulis fidei, De Sacramentis (recopilació de les seves lliçons), Tractatus contra judaeos i Tractatus contra agarenos.
(Catalunya-Aragó, segle XIII – segle XV)
Política d’eixamplament territorial i comercial a la conca mediterrània.
Catalunya va iniciar la seva expansió mediterrània amb la conquesta de Mallorca (1229), gairebé contemporània a la de València (1238), Sicília (1282) i Sardenya (1321), que feren de la Corona una indiscutida potència marítima, en competència amb les ciutat-república d’Itàlia.
L’expansió a l’est va arribar fins a Atenes (1310) amb la campanya dels almogàvers, a més de Tunis i Alexandria, on s’establiren consolats de mar.
Més endavant, Alfons IV el Magnànim va conquerir Nàpols (1442-43), moment en què la situació va començar a canviar amb la invasió turca de Constantinoble (1453), que, seguida pel descobriment del Nou Món (1492), va fer girar els interessos econòmics cap a l’Atlàntic.
(Barcelona, segle XV)
Comanador i escriptor. Autor de poemes religiosos, com l’Oració feta en nom del comanador Estela a Déu lo Pare i la Comèdia de la sagrada passió de Jesucrist, i d’un llarg comentari en prosa catalana a una cançó de Juan del Padrón.
Actuà com a jutge en el debat poètic en el grup de Bernat Fenollar que se celebrà a València poc després del 1472.
(Catalunya, vers 1400 – vers 1470)
Cavaller. Partidari, com els seus fills (Gaspar, Ramon i Lluís), de Joan II el Sense Fe en la guerra civil catalana (1462-72). Participà en la defensa de la Força de Girona (1462). El 1467 comandava un cos de la cavalleria aragonesa. Fou declarat enemic de la terra per la Generalitat.
Arribà a ésser majordom major de la reina Joana Enríquez, que li féu un llegat de 20.000 sous en morir el 1868.
També fou el pare de Joana d’Espés (Ribagorça, segle XV – Catalunya, segle XV) Fou una de les dames de més confiança de la reina Joana Enríquez.
(Vic, Osona, segle XII – segle XV)
Família burgesa. Els seus membres es cognomenaren a vegades de Hispania, potser perquè procedien del mas Espanya de Taradell, documentat des del 1082. El 1219 era cap de la família Pere Espanyol.
A Mallorca, els Espanyol es feren famosos per llurs lluites contra els Armadans el darrer terç del segle XV, les quals culminaren el 1499 amb la brega sostinguda a l’església de Sant Francesc de Palma de Mallorca.
(Catalunya, segle XV – Albània ?, segle XV)
Militar. El 1452 anà a Albània amb el nou virrei d’Alfons IV el Magnànim, Ramon d’Ortafà.
Mentre aquest es posava en campanya contra els turcs, Escuder prenia el comandament del castell de Croia, fortalesa cedida l’any anterior als catalans pel pacte de Gaeta, que determinava l’establiment del protectorat d’Albània.
(Catalunya, 1372 – 1423)
Baró d’Erill. Fill de Bernat Roger (III) d’Erill i d’Anglesola.
Prengué part en la defensa del Pallars contra el comte de Foix (1396). Fou capità de la Vall d’Aran i participà en les bandositats de Lleida (1410). Assistí al parlament de Tortosa (1411) i fou comissionat a València per pacificar els ànims.
Durant la guerra contra el comte Jaume II d’Urgell, del qual fou acèrrim enemic, fou enviat a Osca a lluitar contra Antonio de Luna. Anant al Pallars per impedir l’entrada de tropes franceses, forçat pels urgellistes, s’hagué de refugiar al castell de Margalef (1413). Al setge de Balaguer demanà, com a procurador reial fiscal, que fos incoat procés contra el comte d’Urgell i que li fossin embargats els béns.
Fou sots-veguer de Pallars (1414), majordom de la reina Elionor d’Alburquerque (1415), conseller del rei Ferran I d’Antequera (1416) i governador de València (1417).
Pare de Joan Roger (I), Berenguer i Francesc d’Erill i de Centelles.
Foren germans seus:
Ramon Roger d’Erill i d’Orcau (Catalunya, segle XV) Comanador hospitaler de Barbens. Preceptor i visitador d’Alguaire (càrrec que perdé, acusat de mala administració i per ultratge a una de les monges, cosina germana seva), preceptor de l’Espluga de Francolí (1431) i lloctinent del gran mestre de Rodes.
Bernat Roger d’Erill i d’Orcau (Catalunya, segle XIV – segle XV) Cambrer reial.
Eren fills de Francesc (I) d’Erill i d’Orcau.
Berenguer d’Erill i de Centelles (Catalunya, segle XV – després 1484) El 1431 figurava entre els assistents, a Barcelona, a l’enterrament de la reina vídua Violant de Bar. Serví Alfons IV el Magnànim. Aquest el nomenà, el 1454, virrei de l’illa de Còrsega, on alguns del nobles locals propugnaven i sostenien la unió jurídica amb la Corona d’Aragó, tanmateix poc efectiva. El 1466 fou ambaixador de Joan II el Sense Fe davant el papa.
Francesc d’Erill i de Centelles (Ribagorça, segle XV – Sardenya ?, Itàlia, vers 1458) Acompanyà Alfons IV el Magnànim a les seves primeres campanyes d’Itàlia (1423). Fou majordom i conseller del rei. A la batalla de Ponça fou fet presoner (1435); fou enviat a Mallorca amb forces italianes per lluitar contra els forans, els quals derrotà prop de Sencelles (1452). Fou virrei de Sardenya (1437-38) i majordom de Joan II el Sense Fe. Tenia, a Catalunya, la vall de Boí, que li confirmà el rei (1441), i a Sardenya, les senyories de Sant Gabí i Guspini i d’altres llocs que li vengué Joan de Montbui (1450).
Joan Roger (I) d’Erill i de Centelles (Catalunya, segle XV) Baró d’Anglesola. Es casà amb Elionor de Montcada, que li aportà en dot la baronia d’Anglesola. Fou pare de Joana, Guillem Ramon i Francesc (II) d’Erill i de Montcada.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Noble i poeta. És conegut per un sirventès que consta de vint-i-nou estrofes, en el qual Ramon Roger d’Erill i d’Orcau, nebot seu i cavaller frare de l’orde de Sant Joan, és acusat de violació de la filla del poeta.
Pren com a fons d’història i llegenda el personatge de Mordred, nebot del rei Artús, que encarna la figura del traïdor, motiu que manlleva per donar argument al poeta.
El sirventès, escrit entre el 1412 i el 1418, contrasta, pel seu to furibund, amb la poesia de l’època, amorosa, delicada i retòrica.
(França ?, segle XV – Catalunya, segle XV)
Pintor gòtic. Actiu a les comarques de Girona, és autor del retaule de Castelló d’Empúries, dedicat a sant Miquel (Museu Diocesà de Girona), datable vers el 1450.
Pel seu estil pot ésser inclòs dintre la segona etapa de l’estil internacional a Catalunya, un punt afrancesat, dins la influència de Bernat Martorell, però amb personalitat pròpia.
Hom ha atribuït a la mateixa mà -com a primerenca- una taula de Sant Joan Baptista i sant Esteve (Museu d’Art de Catalunya), procedent de Puigcerdà.
L’hipotètic artista, de gran qualitat, hauria influït sobre Esteve Solà.
Dades dels Països Catalans 