(País Valencià, segle XIV)
Noble. El 1375 fou un dels juradors de la pau d’Almazan. El 1383 assistí a les Corts generals de Montsó. Fou de la ponència elegida per determinar qui eren els prohoms reials que havien de ser expulsats en aquella ocasió.
El 1387 substituí Bernat III Senesterra com a governador de Sardenya. En 1388 tornà a Catalunya per concloure una pau amb els rebels sards.
Fou servidor del rei Joan I el Caçador, on figurà a vegades al seguici i consell del monarca.
(Mazzara, Sicília, Itàlia, 1291 – 1350/51)
Fill bastard de Jaume I de Sicília (després Jaume II de Catalunya) i d’una siciliana anomenada Lucrècia. Vers l’any 1323 lluità a la conquesta de Sardenya, i des del 1325 fou ambaixador al sultanat de Tiemcen, càrrec que exercí fins al 1331 o 1332.
El 1333 fou enviat a Sardenya per Alfons III el Benigne, on fou veguer de Càller (1337-41). Pere III el Cerimoniós l’armà cavaller (1344) i el nomenà membre del consell reial. Governador de Sardenya (1347-48).
S’havia casat dues vegades: amb Jacmeta Guerau, mallorquina, i amb Putxa, sarda, que el sobrevisqué. No deixà descendència.
Ciutat de l’illa de Sardenya (Itàlia) i capital de districte de la província de Sàsser: 224,39 km2, 7 m alt, 43.831 hab (2009)
GEOGRAFIA.- Està emplaçat damunt un turonet pliocènic lleugerament endinsat en el mar i a recer de les emanacions palúdiques d’un estany, avui dessecat, a 3 o 4 km més al nord. El terme comprèn dos relleus tabulars de materials secundaris i terciaris; el sud i l’est formen part del massís del Logudor i són emmascarats, des de la sortida de la ciutat, per una cobertora de materials eruptius; el nord-oest, forma un planell peninsular, la Nurra, separat del Logudor per un istme d’al·luvions quaternaris. L’extrem sud d’aquesta plana era ocupat fins fa poc per l’Estany, una albufera on desembocaven el Serra i un altre riuet. La comunicació amb el mar era interrompuda, en èpoques de secada, per les sorres i les algues que donaren el nom a l’Alguer.
CLIMA.- És el del nord de Sardenya: temperatures mitjanes elevades (10ºC el gener i 24ºC el juliol), pluges escasses (menys de 600 mm), vents forts de component nord (mestral a l’hivern).
VEGETACIÓ.- Garriga espesa amb ullastres, llevat dels escassos sectors de sòl silícic on hi ha plantades sureres.
ECONOMIA.- L’agricultura és essencialment arbòria, amb oliveres i vinya. Tenen menys importància els conreus herbacis (cereals, algunes hortalisses). El bestiar més abundós és el de llana. L’altra activitat econòmica del sector primari és la pesca. El sector secundari, manufacturer, és en realitat artesà. Ha assolit una certa importància l’extracció de caolí. En el decenni 1962-72, comprovada l’eradicació de la malària (1948-50) i la bonificació de terres, fou l’hora d’industrialitzar Sardenya. Pel que fa a l’Alguer hom edificà una part de l’horta i del secà de prop de la ciutat, alhora que molts agricultors i pescadors que vivien a la ciutat vella s’hi anaren. El turisme hi té una importància creixent.
HISTÒRIA.- Veure> influència catalana a l’Alguer.
(Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XIV)
Cavaller. Serví a Sardenya. El 1338 fou nomenat sots-veguer de Càller.
Bernat de Ribes (Illes Balears, segle XIII – segle XIV) Religiós. Al primer terç del segle XIV redactà alguns escrits, en català, referents a la mort del bisbe de Mallorca Guiu de Corb.
Bernat de Ribes (Catalunya, segle XIV) Cavaller. Com el seu germà Galceran passà a servir a Sardenya el 1326 i fou posat a les forces que guarnien Càller.
Galceran de Ribes (Catalunya, segle XIV) Cavaller. Amb el seu germà Bernat passà a Sardenya el 1326 amb les forces de reforç que comandava Gonçalvo Eiximenis d’Arenós. Ell n’era el segon cap. Fou destinat a les forces de Càller.
(Sardenya, Itàlia, s XIV – segle XVII)
Jurisdicció concedida el 1363 a Berenguer Carròs i de Ribelles, que havia estat senyor del castell de Quirra des del 1349 per donació del rei.
Per mort (vers el 1401) de la seva filla i segona comtessa Violant, el títol passà al fill d’aquesta i de Berenguer Bertran, que prengué el nom de Berenguer Carròs.
En morir (vers el 1514) sense fills, la néta d’aquests darrers, Violant Carròs de Centelles, instituí un vincle agnatici i nomenà hereu el seu nebot Guillem Ramon de Centelles i Carròs, baró de Centelles, que passà a denominar-se Guillem Ramon Carròs de Centelles, i esdevingué sisè comte (tot i així, la possessió del títol fou llargament discutida sense èxit entre la dita Violant i la seva cunyada Beatriu Carròs d’Arborea i de Mur) i fou besoncle de la novena comtessa i primera marquesa de Quirra, que succeí al seu pare després que aquest hagués guanyat un altre plet que havia tingut amb les seves cosines germanes Joana i Violant Carròs de Centelles.
(Sardenya, Itàlia, segle XVII – )
Títol senyorial concedit el 1604 a Cristòfor Carròs de Centelles i Mercader i a la seva muller Alamanda Carròs de Centelles i de Mesquita, novena comtessa de Quirra i del Castell de Centelles.
En morir (1674) el darrer dels Carròs de Centelles, deixà hereus els Borja, ducs de Gandia. Però s’inicià una sèrie de plets amb els comtes de Cervelló durant els quals ambdues parts s’intitularen marquesos de Quirra. Finalment fou adjudicat als comtes de Cervelló.
(Catalunya, segle XIV)
Cavaller. Pertanyia a la branca bastarda del casal emporità establerta a Sardenya.
Hi havia heretat les senyories de Nucis, Perralonga i Margualo.
Conjunt de territoris de llengua i cultura catalanes, situats a la riba occidental de la Mediterrània. La major part dels territoris són enclavats dins de l’estat espanyol (Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Franja de Ponent) i una petita part és dins de l’estat francès (Catalunya del Nord). També en formen part un petit estat independent (Andorra) i una ciutat de l’illa de Sardenya (l’Alguer).
El concepte d’un país que aplegava la nació catalana, és a dir, el conjunt de terres que tenien com a pròpia la llengua catalana, diferenciada de la llatina, aparegué com a mínim al segle XII.
L’expansió territorial dels segles següents (cap al sud-oest continental i el sud-est marítim), especialment la del segle XIII, que incorporà al poblament català les Illes Balears i el que havia d’esdevenir el País Valencià, donà a la llengua catalana, al tombant del 1300, l’àmbit territorial d’avui, amb lleugeres modificacions esdevingudes al segle XVII i al començament del XVIII (repoblació de terres abandonades pels moriscs i d’altres de despoblades per les guerres dels Segadors i de Successió).
La unitat de les terres de llengua catalana ha estat sentida constantment al marge dels canvis de fronteres administratives o polítiques. Però la dualitat del nom de Catalunya com a designació d’àmbit nacional i com a nom del Principat féu que ja al segle XIV –a l’estranger, al segle XVI– hom cerqués un altre corònim, especialment des que, després del decrets de Nova Planta (i, definitivament, amb la fi de l’Antic Règim) deixà de tenir vigència la corona catalano-aragonesa, nom que cobrí, fins aleshores, en part, aquesta necessitat.
Al segle XIX foren utilitzats noms com terres catalanes, terra de llengua catalana, pàtria catalana, etc. Però ja l’any 1886 aparegué la forma dels Països Catalans en un article de Josep-Narcís Roca i Farreras, a la revista “L’Arc de Sant Martí”; més tard (1900), a la revista “Catalonia”, dirigida per J. Massó i Torrents, i el 1903 a la revista “Catalunya”, dirigida per Josep Carner.
Com a concreció d’un projecte polític, aquest nom es precisà els anys 1930 en els programes d’algun partit (com la Unió Democràtica de Catalunya) o d’algun escriptor (com J. Carbonell i Gener), projecte que havia rebut generalment el nom de Catalunya Gran des de la Renaixença.
Quan afluixà un xic la dura repressió del català imposada per la Guerra Civil de 1936-39, a la dècada del 1950, alguns escriptors, com Alexandre Cirici i sobretot Jaume Fuster, van començar a divulgar un nou concepte de Catalunya Gran, de més abast que el de Principat, que abraçava totes les terres de llengua catalana.
Aquest concepte es va modificar encara a partir del decenni de 1960, quan se’n va excloure l’Alguer, pel seu aïllament en el país sard, i es creà el concepte de Països Catalans, com a realitat geohistòrica més compacta, en què s’incloïen les terres de parla occitana de la Catalunya pirinenca, Andorra, la Franja aragonesa i les terres de parla castellano-aragonesa del País Valencià.
Aquest concepte de Països Catalans és el que va presidir la confecció de les primeres edicions de la Gran Enciclopèdia Catalana, iniciada i posada en marxa per Max Cahner, que fou fins al seu final el director i responsable de l’àrea catalana. El concepte féu fortuna i la denominació entrà dins del lèxic popular i fins d’alguns partits polítics que el prengueren com a base per a reivindicacions nacionalistes.
(Catalunya, segle XIV – Sardenya, Itàlia, 1410)
Cavaller. Serví a Sardenya, on s’hi distingí a les ordres de Pere de Torrelles.
Morí en acció de guerra, quan tornava d’una cavalcada per territori enemic.
Dades dels Països Catalans 