Arxiu d'etiquetes: religiosos/es

Montserrat -butlletí, 1900/06-

(Barcelona, 1900 – 1906)

Butlletí publicat per la Lliga de la Mare de Déu de Montserrat per tal d’ajudar el moviment nacionalista de signe catòlic.

Tingué diverses seccions: una d’oficial, que expressava la vida interna de la Lliga; una altra amb els fets religiosos i culturals de Catalunya i temes d’actualitat; una crònica del monestir de Montserrat a càrrec d’un monjo; noves d’art, teatre i literatura, i bibliografia sobretot del llibre religiós català.

Constitueix un bon material per a la història recent de Catalunya.

Des del 1982, amb el nom “Montserrat. Butlletí del Santuari“, n’ha estat represa la publicació, a Montserrat, com a òrgan oficial de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat.

Montcada i de Castro, Maria Magdalena de

(Catalunya, segle XVII)

Religiosa. Era filla de Francesc de Montcada i de Margarida de Castro i de Cervelló, i germana de Guillem Ramon.

Entrà al convent de clarisses de Pedralbes, d’on fou abadessa.

El 1640, arran dels fets revolucionaris que desfermarien la guerra dels Segadors, el Consell de Cent de Barcelona li oferí, per a ella i totes les religioses, ajut i protecció per tal de traslladar tota la comunitat a un lloc segur.

Montaner, Pere

(Barcelona, 1734 – França, 1801)

Religiós jesuïta. En produir-se l’expulsió del seu orde visqué a Ferrara (Itàlia).

Traduí a l’italià les obres del metge Josep Masdevall, i publicà escrits que en divulgaren els mètodes.

Monells i Mateu, Josep

(Vilanova de Bellpuig, Pla d’Urgell, 25 juliol 1934 – Valldoreix, Vallès Occidental, 4 gener 2024)

Pastor evangèlic de tradició baptista. Home d’acció, fou detingut a Barcelona per divulgar les seves creences (1960).

Organitzà i presidí les esglésies de Sant Boi de Llobregat i Castelldefels (1962-69). Inicià noves comunitats a Viladecans i a Barcelona.

Ha estat fundador de l’Escola d’EGB Pere Galès, de Barcelona (1968) i del moviment evangelitzador Àgape (1970).

Moixó i de Francolí, Benet Maria de

(Cervera, Segarra, 10 abril 1763 – Salta, Argentina, 11 abril 1816)

Arquebisbe de Charcas, Bolívia (1805-16). Fill de Marià Francesc de Moixó i de Maranyosa, primer baró de Juras Reales i germà petit de Josep Antoni de Moixó, segon baró de Juras Reales.

Inicià la primera formació a Barcelona al monestir de Sant Pau del Camp, on, als quinze anys, ingressà, el 1778, a l’orde benedictí, i després professà al monestir de Sant Salvador de Banyoles, d’on fou traslladat al de Sant Cugat del Vallès.

Estudià filosofia i teologia i, més tard, passà a la Universitat de Cervera, on es doctorà en filosofia. En tornar a ser destinat al monestir de Sant Cugat, l’abat Eustaquio de Azara l’envià a Roma, on estudià llengües clàssiques (1784-88).

Ordenat sacerdot, el 1788, retornà a Sant Cugat, i a Sant Pau del Camp es dedicà a l’ensenyament. Fou admès a l’Acadèmia de Bones Lletres (1787) i, més tard, ingressà, també, a l’Acadèmia d’Arts i Ciències (1789). Publicà, a Barcelona, Memorias Históricas de San Cucufate del Vallés (1790).

El 1792 fou nomenat titular d’humanitats de la Universitat de Cervera, i posteriorment catedràtic (1796) i el 1798 fou elegit membre de l’Academia de la Historia. La universitat li demanà, arran de la seva influència familiar a la cort borbònica, de defensar els seus interessos a Madrid (1800) i de donar la benvinguda als reis, en la seva visita a Cervera (1802).

El rei Carles IV de Borbó el va presentar com a bisbe auxiliar de Michoacán (Mèxic), amb seu a Valladolid (l’actual ciutat de Morelia, Mèxic). Anà a la cort, on es consagrà arquebisbe de Mèxic i el gener de 1804 salpà del port de la Corunya cap a aquest país. Tanmateix, no va poder exercir-hi de bisbe per defunció del bisbe titular (1804).

Durant l’any i mig que romangué a Nova Espanya, administrà la diòcesi, recorregué la regió i aplegà informació sobre les antigues cultures autòctones indígenes, de les quals es declarà defensor; tota aquesta informació apareix reflectida en la seva obra Cartas mejicanas, editades a Gènova el 1837.

En morir, el 1804, l’arquebisbe de Charcas, el consistori de Roma l’investí per al càrrec el 1805. En acabar d’arribar a Charcas, a la capital virregnal del moment (Buenos Aires), es produí la primera invasió britànica del 1806 i es tornà a repetir el 1807. Moixó va condemnar obertament els estrangers heretges.

El seu treball i gestió episcopal es caracteritzà pel zel d’una actuació eclesiàstica ben disciplinada. Conservà una actitud de fidelitat patriòtica reialista, tant pel que fa a les esmentades invasions britàniques al Rio de la Plata com també en començar els primers aixecaments i manifestacions de patriotisme crioll (1809).

Després de 1810, la seva actuació indecisa, el conduí al desterrament a Salta (Argentina, 1815), que li imposà el general Rondeau, d’on ja no es mogué.

El llegat literari de la seva estada a Amèrica inclou nombroses cartes pastorals, homilies i altres escrits polèmics d’autodefensa, uns impresos i d’altres manuscrits. Escriví sobre el monestir de Sant Cugat (1777), una defensa dels filòsofs clàssics, De vetustissimis philosophis ab atheismi crimine vindicandi, (1798), la biografia del jurista J. Rialp (1802), discursos d’exaltació monàrquica, etc.

Fou germana seva Maria Josefa de Moixó i de Francolí (Catalunya, segle XVIII – segle XIX)  Monja bernarda. El 1807-11 fou abadessa del monestir de Vallbona.

Mogas i Fontcuberta, Maria Anna

(Corró d’Avall, Vallès Oriental, 13 gener 1827 – Fuencarral, Madrid, 3 juliol 1886)

Religiosa fundadora de les terciàries franciscanes de la Mare de Déu del Diví Pastor, dites vulgarment de la Divina Pastora.

El 1850 entrà, a Ripoll, a l’institut tot just fundat de terciàries caputxines de la Divina Pastora, del qual fou la primera superiora; però l’abandonà, el 1872, per fundar el seu.

Passà la resta de la seva vida a Madrid i a Fuencarral, estenent el seu institut.

El 1949 fou iniciat, a Madrid, el procés diocesà per a la seva beatificació, que el 1963 passà a Roma.

Moga, Ramon

(Vall d’Aran, segle XVII – Barcelona, 3 agost 1715)

Guerriller, doctor en teologia i clergue. Tenia el títol de doctor i era sots-diaca.

Prengué les armes contra les tropes de Felip V de Borbó; s’alçà a la Vall d’Aran el 1706 i comandà les forces que anaren a expugnar Castellciutat.

Fou secretari del general Josep Moragues i de Francesc de Moner, i capità del regiment de fusellers d’Antoni Muñoz.

El febrer de 1714 aixecà gent a l’Alt Urgell i dirigí el setge a Castellciutat, fins que reforços francesos l’obligaren a retirar-se.

S’amagà, fins que descobert, fou degradat i executat.

Misteri de Santa Àgata

(Catalunya, segle XVI)

Obra dramàtica hagiogràfica anònima. Descoberta i publicada per Nolasc del Molar.

En un llenguatge força pur, descriu el martiri de la “gloriosa santa Àgata” seguint amb força fidelitat el relat de la seva passió llegendària, a través de la Legenda aurea o d’un text semblant.

Només se’n conserven quatre-cents vuitanta sis versos i no se sap com era resolt el final de l’obra.

Més que no pas la seva tècnica, essencialment medieval -ben remarcable-, i el seu valor literari, no gaire gran, interessa el tractament realista d’alguns dels seus personatges -sobretot una alcavota, Afrodísia, dotada de “lo saber de Celestina”, les seves filles, prostitutes, i un jove galant-, que diferencien aquest misteri dels altres de la mateixa època i dels de les anteriors i l’apropen en certa manera a l’esperit renaixentista.

Mirats i Monsonís, Antoni

(Montgai, Noguera, 4 gener 1848 – Sarrià, Barcelona, 27 octubre 1928)

Religiós escolapi. Ingressà a l’orde el 1865. Fou capità carlí en 1872-76. Retornat a l’orde, practicà la docència a Mataró i a Vilanova i la Geltrú.

Passà a l’Argentina (1892-99), on fou vicari provincial, i fundà el col·legi de Buenos Aires.

De retorn, fou provincial de Catalunya (1899-1900) i fundà col·legis a Terrassa, Caldes de Montbui i, en especial, a Lovaina per a la formació dels seus religiosos.

Fou vicari general de les Escoles Pies entre el 1919 i el 1925.

Mirambell i Giol, Francesc

(Santa Coloma Sasserra, Moianès, 1 abril 1761 – Prats de Lluçanès, Osona, 24 desembre 1822)

Erudit i eclesiàstic. Cursà estudis a Vic i a Cervera.

De la seva obra escrita, sobre història local, epigrafia, agronomia i filologia, destaca l’Alfabeto reformado universal (1813), reeditat en nova versió: Alfabeto griego-latino-catalán (1817) i Alfabeto de comparación hebreo-catalán-castellano (1817).