(Vic ?, Osona, segle XVIII – segle XIX)
Canonge. El 1827 participà en la revolta ultrareialista (Guerra dels Malcontents), formà part de la junta superior rebel, a Manresa.
Acabada la revolta, no sofrí represàlies gràcies a la protecció del comte d’Espanya, que el féu el seu conseller.
(Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, 1739 – Barcelona, 1809)
Jurista. Gairebé vell entrà en religió. Ingressà a l’oratori de Sant Felip Neri.
Escriví estudis de dret canònic i algunes biografies de sants.
Arnau de Corbera (Catalunya, segle XIII) Noble. Participà a la conquesta de València. Jaume I de Catalunya li premià els seus serveis amb la donació d’algunes cases i un corral.
Arnau de Corbera (Rosselló ?, segle XIV – abans 1350) Noble. Senyor de Corbera. Partidari de Pere III el Cerimoniós, fou empresonat amb el seu germà per Jaume III de Mallorca. El primer d’aquests monarques n’exigí la llibertat guardant com a rehens presoners fets a la campanya del Rosselló.
Bernat de Corbera (Catalunya, segle XIII) Cavaller. Fou un dels catorze que prengueren en primer lloc l’hàbit de la Mercè, en constituir-se aquest orde a Barcelona.
Esteve de Corbera (Barcelona, 1563 ? – 1631) Historiador. Ciutadà honrat de Barcelona, fou desterrat de la ciutat, i posteriorment exercí diversos càrrecs a Milà i a Nàpols. La seva obra principal, inacabada, és Cataluña Ilustrada, publicada a Nàpols el 1678.
Francesc Corbera (València, segle XVI) Musicòleg. Dels seus escrits destaca l’obra sobre cant pla publicada el 1592.
Gilabert de Corbera (Catalunya, segle XIV) Cavaller. El 1343 participà a l’expedició de Pere III el Cerimoniós per reincorporar Mallorca, on hi actuà com a negociador. Des d’allí, amb cinc galeres i algunes forces, anà a sotmetre Menorca, missió que cobrí de forma incruenta. Restà a l’illa com a lloctinent del nou governador posat a Mallorca, Arnau d’Erill. Tenia drets sobre la venda de peix a la ciutat de Barcelona.
Joan B. Corbera (València, segle XV – segle XVI) Escultor i eclesiàstic. El 1506 fou pedrapiquer oficial de València. Projectà les finestres del palau de la Generalitat del seu temps, més tard convertit en edifici de l’Audiència Territorial.
Ramon de Corbera (Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XIV) Cavaller. Passà a Sardenya el 1347. Anava amb els reforços que hi portà Hug de Cervelló i que no trigaren a ser delmats a la desastrosa acció dels Aidu di Turdu.
Romeu de Corbera (Catalunya, segle XIV) Cavaller. Serví Jaume II el Just. Aquest l’envià d’ambaixador al Marroc el 1323.
Veure> Josep de la Concepció “El Tracista” (arquitecte i religiós català, 1626-90).
(Barcelona, segle XVIII)
Doctor en dret, eclesiàstic i catedràtic de retòrica de la Universitat de Barcelona fins al 1714, i des del 1717, a la de Cervera.
Fou membre fundador de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1729), la qual presidí conjuntament amb Bernat Antoni de Boixadors.
Publicà Ars rhetoricae per a ús dels escolars del Col·legi Episcopal de Barcelona (1779).
Andreu Comes (Catalunya, segle XVIII) Eclesiàstic. Fou deixeble de Josep Finestres. Destacà per la seva profunda coneixença de les llengües clàssiques. Deixà nombrosos escrits, com la redacció del ritual i les constitucions sinodals de la diòcesi d’Urgell.
Ferran Comes (Vic, Osona, segle XVII – Barcelona, 1714) Militar. Veguer de Vic (1702-05). Prengué part en la revolta de la ciutat a favor de l’arxiduc Carles III (1705). Lluità a Barcelona el 1706 i, com a tinent coronel, en 1713-14. Morí defensant el baluard de Santa Clara.
Josep Comes (Centelles, Osona, segle XVII – Catalunya, 1722) Jurisconsult. Notari de la cúria de Vic i escrivà del comte de Centelles, a qui dedicà l’obra Viridiarium artis notariatus (1704), que el 1828 fou traduïda al castellà i esdevingué fonamental per a la pràctica de la notaria.
Pau Comes (Barcelona, segle XVII – segle XVIII) Corsari. Destacà durant el bloqueig de Barcelona pels borbònics (1713-14). Sobresortí en moltes accions. Manava un dels dos pincs anomenats “Sant Antoni”.
Vicenç Comes (Catalunya, segle XIV – segle XV) Poeta en català. És conegut únicament com a autor del poema narratiu de caràcter amorós Una ventura. Compost de 710 heptasíl·labs apariats, destaca, sobretot, pel detallisme de les seves descripcions.
(Banyoles, Pla de l’Estany, 17 desembre 1887 – Canet de Mar, Maresme, 1936)
Historiador i eclesiàstic. El seu llibre més important, tot i el seu valor desigual, és el manual Història de la literatura catalana (1923).
(Barcelona, 1766 – 1775)
Nom amb que fou conegut el seminari tridentí en traslladar-se (1766-75) de l’antic convent de Montalegre a l’edifici de l’antic convent i col·legi jesuïta de Betlem.
(Barcelona, 1963 – segle XX)
Col·lecció de llibres d’espiritualitat i de literatura religiosa publicada per Edicions 62.
Fou iniciada sota la direcció de Josep M. Ballarín i, més endavant, de Josep M. Piñol.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Religiós. Era catedràtic de Sagrada Escriptura a la universitat de Barcelona.
És autor de diverses obres, entre elles les Ordinacions de la universitat barcelonina (1602), i la reforma del ritual de la diòcesi.
Dades dels Països Catalans 