Arxiu d'etiquetes: professors/es

Faura i Sans, Marià

Deixa un comentari

(les Corts, Barcelona, 4 agost 1883 – Barcelona, 18 novembre 1941)

Sacerdot i geòleg. Cursà estudis a la Universitat de Barcelona i a la de Madrid, on va doctorar-se (1912). Fou professor al Seminari Conciliar, a la Universitat i a l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona. Des del 1917, i fins a la seva dissolució (1924), fou director del Servei del Mapa Geològic de Catalunya, dependent de la Mancomunitat. Director de la secció de paleontologia del Museu Municipal de Ciències Naturals de Barcelona (1919-22). Fundà i dirigí l’Observatori de Viella (Vall d’Aran).

Foren notables les seves recerques espeleològiques, els treballs de repoblació piscícola dels llacs del Pirineu i els reculls de minerals, roques i fòssils de tot Catalunya. Realitzà importants descobriments paleontològics, com és el de les restes d’un elefant d’una espècie nova a Pedralbes (1922), que feren que Lambert li dediqués el gènere fauraster i que el seu nom figurés en catorze espècies i varietats paleontològiques.

Publicà un gran nombre de treballs sobre ciències naturals, entre els quals cal destacar Sota terra (1909), La espeleología de Cataluña (1926), Cuenca potásica de Cataluña (1926) i Expedició científica per la Fennoscàndia (1931).

Estrada i Gamissans, Xavier

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 28 abril 1918 – Montserrat, Bages, 18 març 2015)

(dit Gregori) Compositor, organista i musicòleg. Benedictí. Format a l’escolania de Montserrat, sota la direcció d’Anselm Ferrer (1926-32), ingressà al monestir el 1933, on suplí, com a organista, Ildefons Pinell. Es perfeccionà a París. Estudià composició amb Josep Barberà (1941-46) i amb Cristòfor Taltabull (1946-50).

Ha escrit obres litúrgiques amb text català i la cantata Oh gran misteri!. Fou secretari de la secció musical del II Congrés Litúrgic de Montserrat. Director del cor dels monjos a partir del 1968, ha realitzat gravacions de prestigi internacional. Com a musicòleg ha interpretat els signes de la dansa del Llibre Vermell.

Estivill i Pallejà, Xavier

Deixa un comentari

(Barcelona, 28 setembre 1955 – )

Metge. Especialista en hematologia i hemoteràpia. Doctor en medicina per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor en genètica per la universitat de Londres. Després d’haver realitzat l’especialitat mèdica als hospitals de Bellvitge i de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, completà la seva formació com a investigador a la universitat dels Estudis de Torí (Itàlia) i al Sant Mary’s Hospital Medical School de Londres, centre on el 1988 exercí de professor associat al departament de bioquímica i genètica molecular.

El 1989 i el 1990 fou professor d’investigació de la unitat de genètica molecular de la Fundació d’Investigació Sant Pau de Barcelona. El 1990 fou nomenat cap del departament de genètica molecular de l’Institut de Recerca Oncològica de l’Hospital Duran i Reynals, i el 1991, cap del servei de genètica de l’Hospital Clínic de Barcelona.

Amb el seu equip ha realitzat importants aportacions en el camp dels mecanismes genètics i moleculars que hi ha implicats en diverses malalties, principalment en la fibrosi pulmonar i en la síndrome de Down.

Ha rebut diversos guardons nacionals i estatals, entre els quals el premi August Pi i Sunyer de l’Institut d’Estudis Catalans (1989), la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic (1996) i el premi Ciència, Ciutat de Barcelona (1994).

Esteve i Abad, Pere

1 Resposta

(Tiana, Maresme, 26 desembre 1942 – 10 juny 2005)

Polític. Enginyer industrial i professor a l’Escola Tècnica d’Enginyers Industrials de Barcelona (1965-69), fou president de l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya (1989-92) i de diverses empreses. Fundador de l’Institut Català de Tecnologia i de l’Institut Català d’Inspecció i Control Tècnic.

Entrà en la militància de Convergència Democràtica de Catalunya el 1975 i en el consell nacional d’aquesta mateixa formació el 1984. Diputat al Parlament de Catalunya des del 1992, ocupà la secretaria adjunta del consell executiu de CDC al juny de 1995. Assumí la secretaria general de CDC en substitució de Miquel Roca al gener de 1996. Del 1999 al 2002 fou eurodiputat, encara que l’any 2000 deixà CDC i el 2003 el presentà a les llistes d’ERC al Parlament de Catalunya.

El desembre de 2003 fou nomenat conseller de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat dins el govern presidit per Pasqual Maragall, càrrec que ocupà fins a l’octubre de 2004, en que deixà la política activa per motius de salut.

Esteva i Fabregat, Claudi

Deixa un comentari

(Marsella, França, 11 novembre 1918 – Barcelona, 4 setembre 2017 )

Antropòleg cultural. Exiliat el 1939 a Mèxic a causa de la guerra civil espanyola, es relacionà entre altres amb P. Bosch i Gimpera i es va llicenciar en etnologia per la Universitat Autònoma de Mèxic, de la qual ha estat professor. Ha fet importants aportacions al coneixement dels pobles de Mèxic, especialment els asteques i tolteques.

A Madrid fundà i dirigí l’Escuela de Estudios Antropológicos i el Centro Iberoamericano de Antropología; guanyà després la càtedra d’antropologia a la Universitat de Barcelona (1972), on, entre altres aportacions, ha dirigit el Centre d’Etnologia Peninsular i la revista “Ethnica” (1971).

Entre les seves nombroses publicacions cal destacar El mestizaje en Iberoamérica. Sobre el método y los problemas de la antropología estructural (1969), Antropología y filosofía (1973), Antropología industrial (1973), Razas humanas y racismo (1975), Cultura, sociedad y personalidad (1978), Estado, etnicidad y biculturalismo (1984) i La corona española y el indio americano (1989).

Membre de diferents societats i corporacions acadèmiques en diferents països. El 1994 rebé el premi Malinowski, considerat con el Nobel d’antropologia.

Español i Coll, Francesc

Deixa un comentari

(Valls, Alt Camp, 8 octubre 1907 – Barcelona, 29 juny 1999)

Entomòleg. Es llicencià en farmàcia (1935) a la Universitat de Barcelona. Fou un dels primers especialistes mundials en algunes famílies de coleòpters (Tenebrionidae i Anoblidae) i de la fauna cavernícola i n’ha descrit més de 350 novetats.

Des del 1966 dirigí el Museu de Zoologia de Barcelona. Ha estat numerari de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, ex-president de la Institució Catalana d’Història Natural, professor de la facultat de ciències de la Universitat de Barcelona i membre de nombroses societats científiques internacionals.

La seva producció científica comprén més de 350 treballs d’investigació. Fou homenatjat (1981) per la diputació provincial de Barcelona i amb aquest motiu hom publicà, aplegats, els seus treballs biospeològics: Francesc Español: 50 anys d’obra bioespeleològica.

El 1982 fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Duran i Bas, Manuel

20 Respostes

(Barcelona, 28 novembre 1823 – 10 febrer 1907)

Jurisconsult i polític. Entrà en la vida universitària com a professor de dret romà (1850) i en la política municipal com a secretari de l’ajuntament (1852-54), càrrec del qual dimití a l’adveniment del Bienni Progressista (1854-56).

Durant aquest període col·laborà al conservador “Diario de Barcelona”, on exposà les línies fonamentals del seu pensament jurídic, social i econòmic, influït per les doctrines de l’escola històrica de Savigny (fou el creador de la “Fundació Savigny” a Madrid) i entroncat amb l’escola jurídica catalana a través dels ensenyaments de Martí d’Eixalà.

Fou diputat provincial (1858-62) i diputat a corts els anys 1863 i 1865, militant a la Unió Liberal d’O’Donnell. Sota la restauració milità en el partit liberal-conservador de Cánovas, fou diputat a corts els anys 1874 i 1879 i, posteriorment, senador vitalici.

Com a caracteritzat defensor del dret civil català, el 1880 fou nomenat vocal corresponent de la comissió codificadora, amb l’encàrrec de redactar una memòria de les institucions de dret català que convenia conservar en el nou codi civil. Fracassat el congrés de juristes, convocat a la universitat (1881), pels radicalismes que s’hi manifestaren, la Memoria fou obra personal seva, i monument del sistema jurídic català.

En el vessant econòmic de la seva activitat, fou proteccionista. En formar-se el ministeri Silvela-Polavieja (1899), fou nomenat ministre de gràcia i justícia; tenia la missió d’aconseguir la descentralització administrativa i l’elaboració dels apèndixs al codi civil espanyol que incorporarien els règims jurídics particulars, però dimití el càrrec al cap de poc temps a causa de l’actitud intransigent del govern envers Catalunya, i després de la protesta de Barcelona en l’anomenat Tancament de caixes.

Havia estat set vegades president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (del 1868 al 1894), així com de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1901, 1904-07), degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1885-91) i rector de la Universitat de Barcelona (1896-99), en la qual creà la càtedra de dret civil català i de literatura catalana.

De la seva vasta producció, cal esmentar el recull d’articles Estudios políticos y económicos (1856), Memoria acerca de las Instituciones del Derecho civil de Cataluña (1883), Estudios jurídicos (1888), La Escuela jurídica catalana (1891) i Estudios morales, sociales y económicos (1895).

Fou el pare de Raimon, Manuel, Claudi i Lluís Duran i Ventosa.

Domingo i Sanjuán, Pere

1 Resposta

(Tarragona, 26 maig 1896 – Barcelona, 1 agost 1979)

Metge. Especialista en microbiologia, germà de Marcel·lí Domingo. Deixeble de Ramon Turró, treballà al Laboratori Municipal sobre qüestions de bacteriologia i anafilaxi. Fou professor adjunt d’higiene (1926) de la Facultat de Medicina, i el curs 1934-35 fou professor agregat de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Dirigí cursos de microbiologia i parasitologia al Laboratori Municipal i a la facultat. Fou tècnic de la Lluita Antipalúdica de la Mancomunitat, i el 1918 preparà la vacuna antituberculosa al Laboratori Municipal; col·laborà al servei d’Assistència Social dels Tuberculosos (1924). Fou cap dels Serveis Intercomarcals de Sanitat de la Generalitat.

El 1936 anà a Cuba, on fou director de la secció de febre tifoide del Laboratorio Nacional, professor de microbiologia a l’Instituto Finlay i creador de l’Instituto Nacional BCG, i fou designat expert en tuberculosi de l’OMS. Presidí la Societat Catalana de Biologia, l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.

Domènech i Casanova, Amand

Deixa un comentari

(Barcelona, 1920 – 2002)

Grafista, il·lustrador i cartellista. Format a l’Escola d’Arts i Oficis amb Domènec Soler i Gili, fou membre de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya (1946-63). Els anys 1960-62 féu una estada a Suïssa.

Ha participat en múltiples manifestacions internacionals de gràfica publicitària i ha obtingut diversos premis. S’ha identificat sobretot amb temes de grans manifestacions barcelonines.

Fou membre fundador de Grafistes Agrupació FAD (1961), la direcció de la qual assumí el 1967, i membre de l’Associació Tipogràfica Internacional i president del Col·legi de Dissenyadors Gràfics. Fou professor de plàstica publicitària a l’Escola Massana (1964-67) i a l’Escola Oficial de Publicitat (1968-70). Ha col·laborat amb articles a diverses publicacions professionals.

Cuatrecases i Arumí, Josep

1 Resposta

(Camprodon, Ripollès, 19 març 1903 – Washington DC, EUA, 24 maig 1996)

Botànic. Fou professor de botànica a la Universitat de Barcelona (1924-30), i catedràtic de botànica descriptiva a la Facultat de Farmàcia de Madrid, i director del Jardí Botànic de la mateixa ciutat.

El 1939 s’exilià i fou professor de l’Institut Botànic de Bogotà i director de l’Escuela Superior de Agricultura Tropical. Fou conservador del Field Museum of Natural History de Chicago. Posteriorment treballà al departament de Botànica de la Smithsonian Institution de Washington.

Entre les seves obres cal destacar: Vegetación y flora del macizo de Magina (1928), Prima flora colombiana I-II (1957-58) i Nota a la flora de Colombia (1934).

Des del 1954 fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.