(Barcelona, 1894 – 1968)
Pintor-decorador i dibuixant.
Excel·lí en la decoració d’interiors i de jardins i com a retratista al carbó i a la sanguina. Practicà el cartell i fou president de l’Associació de Cartellistes de Catalunya.
Fins al 1966 féu de professor de dibuix i de procediments pictòrics a l’Escola d’Arts i Oficis de Llotja, de Barcelona.
(Sarrià, Barcelona, 1854 – Barcelona, 1927)
Escultor. Havia estat deixeble de l’Escola de Llotja barcelonina, i en fou posteriorment professor en la disciplina d’anatomia artística.
Entre les seves obres: una estàtua que representa Catalunya (en el monument a Colom, a Barcelona, 1887) i la de Joan Lluís Vives (1895).
Premiat amb una segona medalla a l’Exposició Universal del 1888 i amb una de plata a la de París del 1900.
(Barcelona, 1946 – 18 agost 2025)
Historiador de l’art. Dedicat a la investigació i la docència, ha estat professor a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Doctor en història de l’art i catedràtic d’art medieval, fou director del Patrimoni Cultural de la Generalitat (1988-94) i, a partir de 1994, director general del Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona.
Ha publicat diversos llibres i articles sobre art medieval, en especial art romànic.
(Barcelona, 2 juny 1904 – 25 desembre 1991)
Metge. Llicenciat a Barcelona el 1925 i doctorat a Madrid el 1936, fou professor (1926-28) d’anatomia.
Cap del departament de cirurgia toràcica a l’Hospital de Sant Pau, l’any 1972 ingressà a l’Acadèmia de Medicina.
Ha fet remarcables treballs sobre el tractament quirúrgic de la tuberculosi, els tumors intratoràcics i els cists hidatídics del pulmó, i també, els transplantaments d’òrgans amb caràcter experimental.
(Barcelona, 3 agost 1897 – Suzzara, Llombardia, Itàlia, 13 març 1969)
Soprano.
Debutà al teatre del Liceu de Barcelona, amb Rigoletto (1914), i el 1934 hi cantà, en versió catalana, El cavaller de la Rosa, de Strauss. Actuà amb gran èxit als millors teatres europeus i americans, especialment al Teatro alla Scala, de Milà.
Fou professora de cant al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, i compongué algunes melodies, entre les quals sobresurt Transcripció per a cant d’unes variacions, sobre un tema de Mozart.
(Sabadell, Vallès Occidental, 6 març 1920 – Madrid, 20 abril 1995)
Eclesiàstic. Bisbe auxilliar de Barcelona (1968). Fou professor de teologia del seminari de Barcelona.
És autor de “Miles Christi” en la espiritualidad de san Cipriano (1956), tesi doctoral a la universitat gregoriana de Roma, i Espiritualitat del sacerdot diocesà (1962).
(València, 1529 – Sanaüja, Segarra, 22 setembre 1609)
Bisbe d’Urgell (1588-1609). Entrat a la Companyia de Jesús (1545), es doctorà en teologia a Alcalá de Henares i fou rector del col·legi de València. El 1570, tanmateix, professà a la cartoixa de Scala Dei.
Fou successivament prior de Portaceli (1574), d’Escaladei (1575 i 1584-86), on introduí una impremta, d’El Paular (1576), de la cartoixa de Nàpols (1579) i de la de Milà (1571-84). Fou visitador apostòlic per a la reforma de la congregació claustral benedictina (1587) i dels canonges regulars de sant Agustí a Catalunya-Aragó.
En recompensa Felip II el proposà per a bisbe d’Urgell a la primeria de 1587, però no prengué possessió fins al desembre de 1588 per trobar-se ocupat als treballs de reforma de l’orde benedictí.
Tingué a Josep de Calassanç com secretari del capítol urgellenc. Hagué d’ocupar-se de contenir la penetració d’hugonots per les fronteres de la seva diòcesi i fundà a la Seu d’Urgell un col·legi de la Companyia i un seminari.
Les seves obres Libro de oración (1577) i el Manual de consideraciones y exercicios espirituales (1575), tingueren una gran difusió i foren traduïdes al llatí, al francès, a l’alemany i a l’italià, i reeditades nombroses vegades.
Publicà en català Sermons dels diumenges i festes (1593-94).
(Barcelona, 5 abril 1721 – 4 març 1797)
Metge cirurgià. Fou professor i director del Colegio de Cirugía de Cadis, vicepresident de l’Academia de Cirugía de Cadis, cirurgià honorari reial i cirurgià major de l’Armada (1771).
Esdevingué famós per les seves operacions de litotomia.
Publicà Tratado de vendajes i apósitos (Barcelona, 1763) i Tratado de las heridas de arma de fuego (Cadis, 1789).
(València ?, 1352 – 1419)
Escriptor, traductor i humanista. De jove ingressà a l’orde dominicà i estudià gramàtica a València i a Girona, lògica a Mallorca, Manresa i Lleida, i filosofia a Barcelona, sota el mestratge de Vicent Ferrer. Continuà els estudis de teologia a València, a Tolosa i a París. El 1387 era professor a Lleida, on assolí un gran prestigi.
Amb la seva obra representa la figura més important del pre-Renaixement a Catalunya, i supedita a la seva tasca apologètica els dots d’orador i de literat.
De la seva obra conservada, tota en català, cal esmentar dues obres originals, l’Scala de contemplació (1399-1400) i el Tractat de confessió (1413).
D’entre les seves traduccions de clàssics sobresurten el Llibre anomenat Valeri Màxim, versió dels Dictorum factorumque memorabilium (1396), la traducció de De arra animae d’Hug de Sant Víctor, i De providentia de Sèneca (1396-1404).
És posterior la versió en prosa i comentari del setè llibre de l’Àfrica de Petrarca, que titulà Raonament fet entre Scipió e Aníbal.
(Magallón, Aragó, 1886 – Molins de Rei, Baix Llobregat, 1934)
Poetessa, de pares catalans. Exercí el magisteri a Barcelona, Osca, Segòvia i Girona.
Publicà els reculls poètics Líriques, Natura. Sonets erudits i Poesies, evocació de mons medievals i orientals.
