(Illa, Rosselló, 8 febrer 1891 – 11 agost 1967)
Lingüista. Fou professor universitari a Grenoble (1923-26), Estrasburg (1926-31) i París (1931-63), i membre corresponent de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.
Deixà obres importants, com Phonétique historique du Roussillonnais (1924), Morphologie historique du Roussillonnais (1924), La diphtongaison en Catalan (1925), Études de phonétique générale (1927) i Traité de prononciation française (1956).
(Palma de Mallorca, 13 maig 1838 – 21 maig 1898)
Poeta, folklorista i filòleg. De família benestant, va estudiar humanitats al seminari de Mallorca i va exercir durant anys la docència. Des del 1883 fou secretari de la junta provincial d’instrucció pública de les Balears.
Es va iniciar en les lletres escrivint poesies en castellà, però estimulat pel seu cosí i gran amic Marià Aguiló i Fuster, des del 1869 va concórrer als Jocs Florals, on el 1873 va ésser nomenat mestre en gai saber. El 1881 aconseguí el primer premi del Certamen del Mil·lenari de Montserrat, amb una oda A la Verge de Montserrat.
Va escriure Gramàtica mallorquina (1889), la primera gramàtica històrica de la llengua catalana estructurada sobre bases científiques. Es va dedicar amb entusiasme a la recuperació de paraules, refranys i cançons populars mallorquines (n’aplegà unes vuit mil).
Col·laborà en publicacions literàries i defensà amb ardor l’ús literari del català i la identitat entre el català de Mallorca i el del Principat i del Païs Valencià.
Les seves poesies es basen en poemes històrics. El seu recull de Poesies, en català, en castellà i en llatí, amb un pròleg de Miquel Costa i Llobera, fou publicat a Palma de Mallorca el 1902.
(València, 1893 – 1978)
Enginyer agrònom. Estudià a Madrid. Fou professor de l’Escola de Perits Agrícoles de Burjassot. Dirigí, fins al 1934, l’Estació Arrossera de Sueca, i fundà el Consorci Nacional Arrosser (1927), dissolt el 1932, i la Federació Sindical d’Agricultors Arrossers (1933).
El 1934, dins el ministeri de comerç, creà el Servei Oficial d’Inspecció, Vigilància i Regulació de les Exportacions (SOIVRE) de la zona del País Valencià, del qual fou cap i inspector general.
Ha estat magistrat del Tribunal de Defensa de la Competència, i és autor de nombroses obres tècniques: El naranjo, su cultivo, explotación y comercio, Viaje a Italia y su producción arrocera, El arroz, su cultivo y comercio, etc.
Antoni Font (la Seu d’Urgell, Alt Urgell, segle XVII) Jesuïta. Fou professor d’humanitats i teologia i rector del col·legi de la Seu d’Urgell. Publicà Fons verborum et phrasium (1637), diccionari català-llatí erudit i poc extens.
Antoni Font (Esporles, Mallorca, 1710 – Illes Balears, 1768) Religiós. És autor d’un Tractatus theologicus de sensibus sacra ad divinae scripturae i d’un novenari a sant Bonaventura.
Antoni Font (Illes Balears, segle XIX) Astròleg. Autor d’una Lectura de astrología.
(Palma de Mallorca, 1725 – 1790)
Jurista. Fou professor de la Universitat Literària de Mallorca i un dels fundadors del Col·legi d’Advocats de Palma de Mallorca (1779).
És autor d’un extens dietari en català, publicat per Antoni Pons, del qual només és conserva la part referent als anys 1782-88, interessant per a conèixer la vida mallorquina d’aquella època.
(la Font d’En Carrós, Safor, 13 desembre 1918 – València, 11 juliol 2000)
Lexicògraf. Quan l’entitat cultural Lo Rat Penat, a València, organitzà uns cursets de català, en fou professor.
Amb Josep Giner féu un Diccionari de la rima (1956). Altres obres seves són Vocabulari castellà-valencià (1967), Vocabulari castellà-valencià i valencià-castellà (1966 i 1973) i Lliçons d’ortografia (1973).
(Palma de Mallorca, 1942 – )
Novel·lista. Estudià lletres a Barcelona i entrà de professor (1970) a la Universitat d’Aix de Provença.
Especialitzat en la literatura mallorquina dels segles XVIII i XIX, col·laborà com a crític en revistes erudites, sobretot a “Randa”, i ha publicat les novel·les Dies d’ira a l’illa (1977), Adéu turons, adéu (1982, premi Sant Joan 1981) i Perfum romanial (1991, Premi Andròmina de Narrativa 1990).
Vicent Ferrer (Gandia, Safor, segle XVII – País Valencià, segle XVII) Religiós jesuïta. Abandonà la companyia per raons de salut, però continuà en estat eclesiàstic. Fou canonge del capítol de València. Ocupà la càtedra de retòrica a la universitat. Excel·lí com a predicador. És autor d’una obra docent.
Vicent Ferrer (Traiguera, Baix Maestrat, 1676 – Albalat dels Sorells, Horta, 1738) Religiós dominicà. Estudià a València i Salamanca i exercí el càrrec de professor de filosofia i teologia a la Universitat de València. Fou qualificador del Sant Ofici. Autor, entre altres obres, d’un petit manual de teologia tomista.
(València, 1350 – Valldecrist, Alt Palància, 1417)
Jurista i eclesiàstic. Fou prior general de l’orde cartoixà, germà de sant Vicent Ferrer. Estudià a Lleida i a Perusa i es doctorà en dret civil i eclesiàstic i en teologia a Lleida.
Fou professor de dret canònic a València a partir del 1376; assessor del justícia criminal a València el 1386 i jurat en representació de l’estament dels ciutadans durant el bienni 1387-89.
El 1389 representà la ciutat de València a les corts de Montsó, i, caigut en desgràcia, fou empresonat (1389-96). El 1396 ingressà a la cartoixa de Portaceli, de la qual fou prior (1400). En aquesta època, Benet XIII li encarregà diverses missions diplomàtiques: davant el duc d’Orleans (1400), i a la cort de França (1401).
El 1402 fou elegit prior de la Grande Chartreuse i general de l’orde, i el 1408 Benet XIII l’envià com a legat al concili de Pisa; les seves gestions no foren, però, reeixides. Instal·lat a la cartoixa de Valldecrist, prop de Sogorb, hi celebrà cada any capítol general fins al 1416.
S’ocupà novament de problemes públics: sentència sobre la successió al Maestrat de l’orde de Montesa (1409) i fou compromissari a Casp (1412), on es col·locà, com tot el grup d’incondicionals del papa Luna, a favor de Ferran d’Antequera. El 1416 se sostragué a l’obediència de Benet XIII i s’adherí al concili de Constança.
Escriví obres de tema jurídic valencià (Notae super foris Regni Valentiae) o cartoixà (Tractatus de coeremoniis monachorum cartusiensium), però la seva obra més famosa és la traducció literal en català de la Bíblia. Impresa a València el 1478 i perseguida, posteriorment, per la inquisició, s’ha perdut gairebé totalment.
(Vilallonga ?, Rosselló, segle XIII – França, segle XIII)
Dominicà. El 1252 era prior del convent de Carcassona, i el 1272 i el 1278 ensenyà teologia a París, a la mateixa càtedra en què poc abans ho havia fet Tomàs d’Aquino, de qui rebé una marcada influència.
Participà en una disputa quodlibetal, de la qual es conserva el manuscrit; també es conserven alguns sermons que li han estat atribuïts.
El seu pensament assenyala l’evolució de l’augustinisme cap a l’aristotelisme en la seva forma tomista, la qual acabà essent general dins l’orde dominicà.
Dades dels Països Catalans 