(Castelló de la Plana, segle XVI – 1561)
Teòleg. Es doctorà a París i fou professor de teologia a Lovaina.
Publicà a París un extens estudi sobre els concilis generals i sobre els decrets pontificis (Sanctiones ecclesiasticae, 1555) i anotà l’exposició de Tomàs d’Aquino sobre el llibre de Job (Divi Thomae Aquinatis… longe difficillimum historia dilucidaque explicatio, 1557).
(Arles, Vallespir, 13 juny 1801 – 12 juny 1864)
Prevere i poeta. Fou rector de Montalbà de l’Església i un dels precedents de la Renaixença de la Catalunya Nord. Com a eclesiàstic fou professor de teologia i d’escriptura fora de la terra nadiua.
Fins al 1882 no foren publicades un recull de les seves poesies per Josep Bonafont (Arles, vila fortunada, La dona forta, etc).
(Perpinyà, 2 juliol 1731 – 14 desembre 1809)
Advocat i escriptor. Professor (1756-91) i rector (1770) a la Universitat de Perpinyà. Advocat del bisbat d’Elna i del Consell Sobirà del Rosselló i corresponsal del governador del Rosselló, la Revolució francesa estroncà la seva carrera.
A partir d’aquell moment va dedicar-se a l’estudi. Obres seves són: Recueil d’arrêts du Conseil Souverain (15 volums manuscrits), Mémoires (1894), i el manuscrit Recueil de Noëls, hymnes, proses et goigs ou éloges, en français, en catalan et en patois, on, a més de les peces tradicionals recollides o traduïdes, incorporà composicions pròpies (nadales i goigs), en català i en francès, i d’altres autors coetanis.
(Rosselló, 1731 – 1809)
Escriptor i jurista. Fou advocat del Consell Sobirà del Rosselló i professor de dret a la Universitat de Perpinyà.
És autor de diverses obres de caràcter jurídic, la majoria inèdites. També deixà manuscrites antologies de poesies populars religioses, especialment nadales, molt interessants del punt de vista folklòric, amb diverses composicions originals.
Una part d’aquests valuosos treballs ha estat impresa modernament, encara que de forma esparsa. Escriví en francès unes memòries notables, que foren publicades el 1894.
(València, 22 agost 1915 – 27 setembre 1987)
Liturgista. Metge cirurgià, es doctorà en teologia i es féu sacerdot. Estudià a València, Comillas i Roma, fou professor al seminari i a la Universitat de València.
Els seus treballs sobre antropologia i medicina en sant Gregori de Nissa, el dejuni en sant Jeroni i sobre litúrgia patrística, suscitaren polèmiques a nivell internacional. Posteriorment es dedicà a la publicació de còdexs i fragments de sacramentaris romans i de texts de litúrgia visigòtica, especialment del Liber misticus.
Com a fruit d’un Iter hispanicum a la moderna, publicà inventaris de manuscrits litúrgics de Poblet, Girona, Tarragona, Vic, Vallbona, Biblioteca Nacional de Madrid i Toledo i, com a complement, dos volums dels conservats a totes les altres biblioteques de l’estat espanyol (el segon dedicat a Aragó, Catalunya i País Valencià).
(Elx, Baix Vinalopó, 30 abril 1883 – Califòrnia, EUA, 26 març 1919)
Escriptor. Es doctorà en dret i en lletres. Des del 1915 ensenyà llengua i literatura castellanes a l’acadèmia militar de West Point, de la qual passà a la universitat de Califòrnia.
És autor de traduccions, contes, les novel·les L’Almanguenà i La oración del huerto (1908) i d’altres escrits menors.
(València, 28 novembre 1895 – Los Angeles, EUA, 28 juny 1980)
Pianista i director d’orquestra. Germà d’Empar. Estudià amb Joaquim Malats a Barcelona i fou pensionat per la diputació de València per estudiar al conservatori de París, on guanyà el primer premi el 1913.
Fou professor en el conservatori de Ginebra (1919-23), i a partir d’aquest darrer any inicià una carrera internacional com a pianista.
Dirigí la Rochester Philharmonic Orchestra (1936-44) i l’Orquestra Ciutat de València des del 1956. També actuà en pel·lícules musicals.
Compongué obres per a orquestra i piano i enregistrà nombrosos discs.
(Castelló de la Plana, 24 juliol 1848 – 26 novembre 1926)
Escriptor i polític. Estudià filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Cap al 1865 se n’anà a Sud-Amèrica, i fou professor de francès al Fort Edwards Institute (Nova York).
Retornat a Castelló fou propietari rural i cap al 1874 entrà al partit federal de Francesc Pi i Margall, i fou president de la Lliga de Contribuents, diputat provincial i regidor.
Escriví nombrosos articles en català, a la premsa valenciana, sobre temes econòmics, històrics i lingüístics. També és autor de l’opuscle Orientacions valencianes (1905).
Amb la seva fortuna personal, subvencionà diverses iniciatives culturals.
(Oriola, Baix Segura, 8 juny 1804 – París, França, 1875)
Guitarrista i tenor. Actuà de primer com a cantant i després com a guitarrista a Amèrica del Nord i a Europa.
S’establí a París, on es dedicà a l’ensenyament.
(Maó, Menorca, 27 octubre 1902 – Madrid, 15 octubre 1984)
Professor, advocat i historiador. Fill de Francesc Hernández i Sanz, i germà de Francesc. Fou un dels qui fundà, a Maó, el grup Nostra Parla, d’expansió de la llengua catalana.
Especialitzat en temes menorquins, en va publicar valuosos treballs erudits, especialment sobre la prehistòria i sobre la figura de Mateu Orfila.
