(Barbens, Pla d’Urgell, 20 desembre 1875 – Barcelona, 7 novembre 1920)
(Ramon Gener i Isant) Religiós caputxí (1891) i professor de filosofia i teologia.
Publicà una Introductio pathologica ad studium theologiae moralis pro confessoriis (1917) i unes altres obres sobre temes psicològico-morals, com també diversos articles a “Estudios Franciscanos”.
(Barcelona, desembre 1903 – 23 febrer 1937)
Aviador. Fou professor de l’Escola del Treball i periodista.
Impulsor del vol sense motor i a vela a Catalunya (grup Falziots, 1931), va participar en les Setmanes de Vol sense Motor (Puigcerdà, 1932; Montseny, 1933, i Sabadell, 1934).
Aquest darrer any féu un nou rècord d’Espanya de permanència a l’aire, i el 1936 esdevingué tècnic dels Serveis Aeronàutics de la Generalitat.
Morí a Barcelona, on va ésser traslladat urgentment quan fou ferit de mort a Belchite (Aragó) el 19 d’octubre de 1936).
Va escriure Resum d’aviació (1934), primer llibre sobre aquesta matèria publicat a Catalunya.
(Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 1888 – 1943)
Violinista i compositor. Estudià al Conservatori de Barcelona, d’on seria professor.
Fou primer violinista de l’Orquestra Pau Casals, així com de la del teatre del Liceu. dirigí l’Orfeó Canigó.
És autor d’un poema simfònic, d’obres per a piano i violí, de diverses cançons per a acompanyament al piano, i d’algunes de caràcter coral.
(Barcelona, 30 juny 1890 – 18 octubre 1967)
Soprano. Germana de Francesc. Estudià amb Antoni Nicolau i Lluís Millet a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, d’on fou professora a partir del 1915.
Destacà en el camp del lied i de l’oratori i fou solista de l’Orfeó Català.
Participà en l’estrena a Barcelona de la Passió segons Sant Mateu, de J.S. Bach, el 1921.
(Arenys de Mar, Maresme, 1813 – Roma, Itàlia, 1870)
Teòleg jesuïta (1832). Es doctorà a la Universitat Gregoriana, en la qual després fou professor.
Passà a ensenyar a Orvieto (Itàlia) i després a França (1848) i a Anglaterra, i tornà el 1854 a Roma, cridat per Congregació General al càrrec d’assistent per a Espanya i la recent creada província d’Anglaterra. En 1859-68 residí a Barcelona, on tingué una intensa activitat pastoral.
Expulsat en la Revolució de Setembre, passà a Londres, on fou rector de Westminster. Acompanyà, com a teòleg, el bisbe d’Urgell al concili Vaticà (1870), i hi defensà el primat del bisbe de Roma.
Publicà un tractat sobre la Immaculada Concepció i en deixà d’altres, inèdits.
(Barcelona, 1952 – 9 maig 2013)
Fotògraf. És llicencià en història de l’art. Inicià la seva activitat artística el 1969 i féu la primera exposició individual el 1973.
En les seves fotografies tracta críticament la realitat.
Exercí la docència. Fou membre de l’equip directiu del departament de fotografia de la Fundació Joan Miró.
(Barcelona, 1875 – Buenos Aires, Argentina, 1949)
Violinista i professor de música. Fill de Lleó Fontova i Mareca i germà de Caterina i de Conrad Abelard.
Junt amb aquest darrer fundà a Buenos Aires l’Instituto Musical Fontova (1904), i el 1911 creà la Sociedad Argentina de Música de Cámara i dirigí la primera orquestra de cambra argentina (1916).
Creà l’Asociación Filarmónica Argentina (1920) i escriví un Método de violín.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 14 octubre 1777 – Barcelona, 1827)
Pintor i gravador. Alumne destacat de l’Escola de Nobles Arts de Barcelona, fou pensionat per aquesta institució per estudiar a Madrid i a Florència.
Posteriorment anà a París i, tot seguit, s’establí durant una llarga temporada a Dijon, on influït pel seu mestre Rafael Morghen, tractà l’aiguafort i preferentment el burí a la planxa d’acer, amb la qual traduïa retrats i pintura religiosa.
Dedicà una Mater Christi, de Mignard, a la Junta de Comerç el 1802, i sobre un disseny d’Antoni Rodríguez gravà l’Heroisme de la ciutat de Barcelona el 9 d’abril de 1809.
Els darrers anys fou sots-director de dibuix a l’Escola de Llotja de Barcelona; la secció de gravat del Museu conserva una bona part de la seva producció.
(Barcelona, 28 octubre 1915 – 14 agost 2005)
Jesuïta i teòleg. Professor a la Facultat de Teologia de Catalunya i codirector de la revista “Estudios Eclesiásticos” i del diccionari internacional Sacramentum Mundi.
Ha publicat diverses obres sobre teologia.
(Barcelona, 25 març 1911 – Boston, EUA, 3 octubre 1979)
Metge i bioquímic. Fill de Rafael Folch i Capdevila.
Després de formar part, junt amb el seu germà Albert, de l’equip d’investigadors de l’Institut de Fisiologia de Barcelona, s’exilià el 1939.
Professor de neuroquímica a la Universitat de Harvard i cap d’investigacions al McLean Hospital (Belmont, Massachusetts).
Especialista en lipoides cerebrals (demostrà la presència d’aminoàcids a la molècula de lipoides), sobre tècniques microquímiques i sobre l’àcid làctic.
Dades dels Països Catalans 