(l’Espluga de Francolí, Conca de Barberà, 5 gener 1879 – Barcelona, 1937)
Botànic. Doctor en farmàcia i en ciències naturals. Inicià l’herbari del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i fou professor de botànica a l’Escola Superior d’Agricultura de la Mancomunitat de Catalunya.
Obres principals: Assaig d’una flora liquènica de Catalunya i Contribuciones al estudio de la flora del Pirineo catalán (Valle de Arán).
(Barcelona, 1817 – 1885)
Literat i filòleg. Fou professor de francès i d’italià a les Escoles Pies. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques.
Traduí novel·les i poemes, i dues obres didàctiques per a l’ensenyament del francès.
(Barcelona, 1903 – 1957)
Escultor. Féu el seu aprenentatge amb Joan Borrell i Joan Rebull.
Exposà per primera vegada, a Barcelona, el 1929. Obtingué diversos premis importants, com a l’exposició del Nu (1933), del Cercle Artístic de Barcelona, on presentà un important Nu femení, i a l’exposició nacional de Madrid del 1934, on guanyà una primera medalla. Obtingué, a la postguerra, altres premis importants a Sevilla, Madrid i Barcelona, i participà, per invitació, a dues biennals de Venècia.
Fou professor a l’Institut-Escola de la Generalitat. Conreà també el dibuix. Té obres al Museu d’Art Modern de Barcelona.
La seva obra s’inclou dins la tendència postnoucentista, encara que hi ha un interès ben clar per buscar un major realisme.
(Tarragona, 26 desembre 1829 – Barcelona, 5 desembre 1886)
Enginyer industrial i escriptor.
Professor de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona. Creà i dirigí el periòdic “El Porvenir de la Industria”.
Afiliat al partit liberal, fou diputat a les corts per Tarragona (1872). Es retirà de la política activa el 1878.
Conreà la literatura dramàtica i va escriure la sarsuela Cuerdo y sin luna, o Selenomanía (1876). També publicà Nociones de gimnasia higiénica (1876) i Aritmética (1885).
(Oviedo, Astúries, 2 juliol 1920 – Tarragona, 1999)
(Antoni Gonzalo i Lindín) Pintor. Format a Tarragona, fou deixeble d’Ignasi Mallol i de Joan Rebull.
Els seus paisatges tarragonins li han valgut diversos premis, entre els quals cal esmentar el Ciutat de Barcelona de Pintura del 1973.
Fou professor de l’Escola-taller d’Art de Tarragona.
(Barcelona, 1932 – )
Professora de català, filla de Domènec Latorre i Soler.
Es dedicà a l’ensenyament i exercí tasques de correcció per a editorials.
És autora del llibre didàctic Primer curso de catalán, editat el 1966.
(Barcelona, 1 agost 1892 – 6 gener 1960)
Enginyer. Fill de Josep Maria Lasarte i de Carme Karr .
Fou professor a l’Escola d’Enginyers Industrials, a la Universitat Nova de la Mancomunitat de Catalunya, a l’Escola del Treball i a la Superior d’Agricultura. Perdé els seus càrrecs el 1923, amb l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera.
S’especialitzà en electricitat i luminotècnia. Dirigí els serveis elèctrics de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
(Vinaròs, Baix Maestrat, 7 agost 1716 – Solsona, Solsonès, 17 juny 1792)
Eclesiàstic agustinià. Fou professor de filosofia i de matemàtiques a la universitat i prior i rector de diversos col·legis de València.
El 1767 fou designat bisbe auxiliar i governador de l’arquebisbat de València, i el 1773, bisbe de Solsona, càrrec que ocupà fins a la mort.
És autor d’alguns sermons, un Elogio histórico de san Luis, rey de Francia (1759), catecismes i altres treballs.
(Reus, Baix Camp, 18 març 1922 – Barcelona, 15 febrer 2005)
Metge. Professor a les universitats de Cadis, València i de l’Autònoma de Barcelona, de la qual fou rector (1976-80).
President de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears (1970-74), des de 1993, de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.
El 1980 fou nomenat conseller de Sanitat del govern de la Generalitat i el 1996 li fou concedida la Creu de Sant Jordi.
Codirector de “Progresos de terapéutica”, ha publicat Les drogues (1976).
(València, 22 abril 1866 – Barcelona, 4 desembre 1913)
Eclesiàstic. Bisbe d’Urgell (1902-07), de Jaén (1907-09) i de Barcelona (1909-13). Es doctorà en dret, civil i canònic, i en teologia a València.
Fou prefecte i professor del seminari a València i fiscal del tribunal eclesiàstic de l’arxidiòcesi, regida pel cardenal Sancha. Acompanyà aquest quan passà a Toledo, on fou nomenat vicari general i bisbe auxiliar el 1899.
Al bisbat d’Urgell es remarcà per les seves fundacions d’obres de caràcter social per als obrers.
Al bisbat de Barcelona promogué la reconstrucció dels temples destruïts durant la Setmana Tràgica, fomentà obres d’assistència social i patrocinà el tercer Congrés Nacional de Música Sacra (1912) i el primer Congrés d’Art Sacre Català.
Fou enterrat a l’església del Carme, que ell reedificà.
Dades dels Països Catalans 