Arxiu d'etiquetes: professors/es

Martí i Camps, Ferran

(Barcelona, 1917 – Ciutadella, Menorca, 1993)

Escriptor. Sacerdot (1943), des de jove residí a Menorca, on ocupà els càrrecs d’arxiver diocesà i de professor al seminari de Ciutadella.

Col·laborà en les revistes “Monte Toro” i “Serra d’Or” i en el diari “Menorca”.

Autor de nombroses poesies i obres en prosa, la majoria inèdites, publicà novel·les breus d’ambient històric menorquí: Xilografies menorquines (1965), Un campaner (1965) i El rellotge de caixa (1967), i el llibre de narracions curtes de divulgació històrica Estampes mallorquines del segle XVII (1975).

Martí, Bru

(Barcelona, 1728 – Faenza, Itàlia, 1778)

Polemista religiós. Jesuïta des del 1747, ensenyà filosofia a Calataiud i a Saragossa.

Durant l’exili visqué a Faenza i intervingué en les polèmiques sobre la supressió de la Companyia de Jesús.

Fou autor de les Lettere di un francese all’autore italiano dell’indifferenza nel secolo XVIII (Venècia, 1776) i d’algunes tragèdies d’un valor molt desigual.

Marquina i Audouard, Rafael

(Madrid, 3 novembre 1921 – Galliners, Pla de l’Estany, 6 juny 2013)

Dissenyador industrial. Fill de Rafael Marquina i Angulo.

Soci fundador d’ADI-FAD, professor de l’Escola Elisava i col·laborador de “Cuadernos de Arquitectura”.

Guanyà el Delta ADI-FAD d’or del 1961 pel seu disseny del setrill antidegoteig.

Marineo Siculo, Lucio

(Vizzini, Sicília, Itàlia, vers 1460 – Valladolid, Castella, 15 octubre 1536)

(o Luca)  Humanista. Professor de la Universitat de Salamanca del 1486 al 1498. Historiador oficial de Ferran II de Catalunya (1500), en enviduar (1504) l’acompanyà quan es reclogué a la corona catalano-aragonesa.

Publicà De laudibus Hispaniae (v 1495), per encàrrec de la universitat de Salamanca, i De genealogia regum Aragonum (Saragossa, 1509), edició promoguda pel seu amic i mecenes, l’arquebisbe de Saragossa Alfons d’Aragó, obres que inclogué més tard en De rebus Hispaniae memorabilibus opus (Alcalà, 1530).

Aquesta obra, en la qual treballà des del 1500, se centra bàsicament en el regnat de Joan II de Catalunya i, més concretament, en l’episodi de la guerra civil. Seguí, en bona part, la versió castellana de la Vita de Joan II, del jurista i historiador saragossà Gonzalo García de Santa María, que hi treballà entre el 1501 i el 1515.

La dedicà a l’emperador Carles I de Catalunya, i representa una síntesi de la interpretació humanística (a l’estil de Beccadelli i de Bartolomeo Fazio) i providencial del regnat dels Reis Catòlics; no s’estigué d’elogiar extraordinàriament l’obra d’Erasme.

Preciosa font de notícies polítiques i culturals són també els seus Epistolarum familiarum libri XVII (Valladolid, 1514), que també dedicà a l’arquebisbe de Saragossa. N’hi ha publicada una selecció per P. Verrua (1940).

Marín i Morales, Valentí

(Lleida, 1860 – Catalunya ?, 1921)

Escriptor i frare dominicà. Féu estudis parcials de medicina i es llicencià en filosofia i lletres. Fou publicista actiu de la premsa catòlica.

El seu orde l’envià a les Filipines. Fou professor del Col·legi de Sant Tomàs, a Manila.

És autor de poesies diverses i d’obres teatrals en castellà, així com d’alguns llibres docents i d’uns Ensayos de una síntesis de los trabajos realizados por las corporaciones religiosas españolas en Filipinas.

Margarit i Calvet, Arnau

(Rubí, Vallès Occidental, 14 abril 1882 – Barcelona, 1974)

Enginyer industrial. Fou professor de l’Escola d’Indústries de Terrassa (1907-09), de l’Escola del Treball (1918-24) i de la d’Agricultura (1930-32). El 1912 fundà el Gremi d’Electricitat de Barcelona.

Fou ajudant de Cèsar Molinas a l’Extensió d’Ensenyament Tècnic (EET) (1921-24), i posteriorment en fou director (1931-39). Dirigí també el Polytechnicum Postal (1924-31).

Publicà diversos texts de la col·lecció de l’EET, entre els quals cal destacar Instruments per a corrent continu, Motors de corrent continu, Transformadors estàtics i Línies electríques.

Marfany i Garcia, Joan Lluís

(Barcelona, 7 novembre 1943 – )

Historiador de la literatura, crític i professor. Deixeble de Joaquim Molas, es llicencià en llengües romàniques.

Ha publicat antologies de diversos escriptors i de la poesia catalana medieval i del segle XV.

El seu llibre més important és Aspectes del Modernisme (1975), replantejament crític d’aquest moviment, juntament amb La cultura del catalanisme (1996).

Marco i Revilla, Joaquim

(Barcelona, 7 gener 1935 – 2 juliol 2020)

Escriptor. Es llicencià en lletres a la Universitat de Barcelona (1958), d’on fou professor. Fou lector de castellà a Liverpool (1961-62).

Com a poeta –Fiesta en la calle (1961), Abrir una ventana a veces no es sencillo (1965), Algunos crímenes y otros poemas (1971), Aire sin voz (1974), Esta noche (1978), El significado de nuestro presente (1983) i El muro de Berlín (2003)-, combina el realisme amb una lírica imatjada.

Crític i historiador de la literatura, ha col·laborat a “Destino”, “Ínsula”, “Estudis Romànics”, etc, i ha publicat Poesia popular política del segle XIX (1967), Sobre literatura catalana i altres assaigs (1968), Ejercicios literarios (1969), La nova poesia catalana (1980) -en col·laboració amb Jaume Pont-, La literatura hispanoamericana (1983) i El modernisme literari (1984).

March i Batlles, Josep Maria

(Manresa, Bages, 20 novembre 1875 – Barcelona, 13 març 1952)

Historiador. Jesuïta (1893), fou ordenat de sacerdot el 1908.

Professor d’història de l’Església des del 1911 a les facultats de teologia de l’orde de Tortosa i Sarrià, i a la Universitat Gregoriana de Roma.

Bibliotecari i arxiver. S’especialitzà en la història de la Companyia: El Beato José Pignatelli y su tiempo (1935-36), El Comendador mayor de Castilla Don Luis de Requesens en el gobierno de Milán (1946), Niñez y juventud de Felipe II (1952) i La batalla de Lepanto y Don Luis de Requesens (1954).

Difongué l’autobiografia d’Ignasi de Loiola (1920).

Marcet i Juncosa, Alícia

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1931 – Perpinyà, 30 octubre 2016)

Historiadora. Especialista en història moderna de la Catalunya Nord.

L’any 1939 s’exilià a París amb la seva família, i posteriorment estudià a la Sorbona. Treballà com a professora a la Universitat de Perpinyà des del 1969 fins a la seva jubilació el 1993.

Les seves línies de recerca han estat centrades en la història de les terres del nord de Catalunya i en mentalitats i comportament, cosa que li ha permès copsar el manteniment del caràcter diferencial dels catalans del nord davant l’estat francès.

Autora d’una extensa producció bibliogràfica, destaquen Breu història de les terres del nord (1988) i Le Rattachement du Roussillon à la France (1995).

Ha estat també una activa defensora de la identitat catalana de la Catalunya Nord i el 1990 fundà i presidí la Fundació Comte Guifré, dedicada a la defensa de l’ensenyament secundari en llengua catalana.