(Encinacorba, Aragó, 4 octubre 1776 – Barcelona, 23 juny 1839)
Metge i botànic. Seguí cursos de medicina a Saragossa, Madrid i València, alhora que s’especialitzava en botànica.
Home d’idees liberals, s’exilià a Anglaterra, on exercí de professor.
A la mort de Ferran VII de Borbó retornà de l’exili i s’instal·là a Barcelona, on entre altres obres va escriure Flora española, Lista de las plantas útiles para los prados i Hortus siccus Lindinensis (1827).
(Barcelona, 4 abril 1852 – 29 desembre 1924)
Il·lustrador, pintor, dibuixant i figurinista. Pare de Francesc Labarta i Planas.
Estudià a l’Escola de Llotja, institució on, després, fou professor. També tingué el mestratge d’Eusebi Planas.
Féu litografies, decorà el Teatre Principal, juntament amb Antoni Fabrés, i el teatre Espanyol, de Barcelona.
Es dedicà també al figurisme de teatre i fou professor d’indumentària a l’Institut del Teatre.
(Barcelona, 18 desembre 1933 – 28 novembre 2007)
Historiador i assagista. Professor a les universitats de Barcelona i Màlaga, s’ha especialitzat en els segles XIX i XX.
És autor de L’era industrial a Espanya (1961), Federalismo y revolución. Las ideas sociales de Pi y Margall (1966), Ideología y clases en la España contemporánea (1969-70), Història crítica de la burgesia catalana (1972), segona edició, ampliada, d’Els burgesos catalans (1966), La España que no pudo ser (1971), Pi y Margall y el federalismo español (dos volums, 1975-76), De la Revolución de Septiembre a la Restauración (1976), Història de Catalunya (1979-83) i Història d’Espanya (1987).
(Masquefa, Anoia, 4 febrer 1955 – 3 setembre 2023)
Lingüista. Professora de lingüística a la Universitat de Barcelona. Amplià estudis a les universitats alemanyes de Marburg i Colònia i a la de Califòrnia, i s’especialitzà en lingüística africana; es doctorà amb un estudi sobre les llengües bantu a la Universitat de Barcelona.
En aquest àmbit ha publicat obres com Les llengües d’Àfrica (1986), Estudis africans (1996) i La expansión bantu (1999). També és autora de diverses publicacions sobre temes de sociolingüística, com Les llengües del món. Ecolingüística (1989), Vida i mort de les llengües (1992) i Contra la planificació (1998).
Membre fundador del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), com a membre del qual ha participat en l’elaboració dels materials didàctics La diversitat lingüística. Didàctica i recorregut de les llengües del món (1999) i Quadern ESO de la diversitat lingüística (2000), juntament amb M. Barrieras i S. Vilaró.
Fou membre del comitè científic de la Declaració Universal de Drets Lingüístics, aprovada el 1996.
(Barcelona, 3 novembre 1891 – Sitges, Garraf, 19 abril 1964)
Escultor. Deixeble de Venanci Vallmitjana i de Pau Gargallo.
Anà a viure a Sitges, on va fer gairebé tota la seva obra, en general treballada directament sobre pedra.
Decorà escultòricament el museu Maricel i creà un gran nombre d’escultures amb funció decorativa (l’Escut de la Casa de Correus, el Sant Francesc del Parc Zoològic, ambdós a Barcelona, etc).
Fou professor de l’Escola Massana durant vint anys.
(Barcelona, 3 desembre 1926 – 19 maig 2007)
Doctor en farmàcia. Membre de l’Acadèmia de Farmàcia i de la de Medicina de Catalunya, membre de diverses societats d’història de la farmàcia i professor d’història de la farmàcia a la Universitat de Barcelona.
És autor de nombrosos articles i estudis de la seva especialitat, entre d’altres Aproximación a la historia de la “Acadèmia de Farmàcia de Catalunya” (1972). La conspiració de les metzines. Barcelona 1818 (1974), Cien años de vida farmacéutica barcelonesa (1830-1939) (1982).
El 1997 va publicar Aportació a la història de la farmàcia catalana (1285-1997), que li va valdre que li atorguessin la medalla George Urdang 1999, prestigiós premi concedit per l’American Institute of the History of Pharmacy.
(Cervera de la Marenda, Rosselló, 20 maig 1886 – Barcelona, 3 desembre 1977)
Eclesiàstic i gramàtic. Estudià filosofia i lletres a Barcelona i magisteri a Madrid.
Fou professor de l’Escola Normal de Girona, on féu cursos especials de gramàtica i literatura catalanes.
Publicà una gramàtica castellana.
(Sant Esteve Sesrovires, Baix Llobregat, 9 maig 1942 – )
Historiador i erudit de la literatura catalana. Estudià filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i als Estudis Universitaris Catalans.
Professor de la Universitat Autònoma de Barcelona des del 1969 i doctor en filologia catalana.
Redactor de la revista “Els Marges”, ha publicat diferents treballs d’història de la llengua i de la literatura catalanes, dels quals sobresurt Manuel Milà i Fontanals i la seva època (1984).
(Granollers, Vallès Oriental, 1727 – Montserrat, Bages, 1770)
Músic. Deixeble de Benet Esteve a l’escolania de Montserrat. Ingressà al monestir el 1743.
Compongué obres notables, de les quals destaca la Tèrcia, a sis veus amb acompanyament instrumental.
Sembla que fou professor d’Antoni Soler.
(Alt Empordà ?, segle XVI)
(o Jaquí) Metge. Ensenyà a Pisa i probablement a Florència.
Escriví, entre altres obres mèdiques, en llatí, un tractat contra Avicenna, ibn Mäsawayh i, en general, la medicina aràgiba (Adversus Avicennam, Mesuen et vulgares medicos omnes, 1533) i un comentari a la part patològica del Kitäb al-mansürï, d’al-Räzï (In nonum librum Rasis ad Almansorem, 1564).
Dades dels Països Catalans 