(Barcelona, 1882 – 1919)
Periodista. Milità en el moviment catalanista radical i en el grup Progrés. Dirigí “La Tralla del Carreter” i “Metralla”.
Exiliat a Mèxic (d’on retornà el 1907), presidí el Centre Català, on fundà l’Orfeó Català de Mèxic.
Pseudònim de l’escriptor i periodista català Agustí Calvet i Pascual (1887-1964).
(Reus, Baix Camp, 22 agost 1883 – Auish, Gascunya, França, 1970)
Periodista i polític. Col·laborà a la premsa humorística de Reus, participà en la reorganització de “Lo Somatent” (1901-03) i després va fundar i dirigir “Pàtria Nova” (1905).
El 1906 anà a Barcelona i passà a treballar com a redactor d’“El Poble Català” (1906-13) i dirigí “El Gall” (1912-13). Posteriorment, però, s’uní al lerrouxisme i treballà a “El Progreso”.
Fou elegit regidor de l’ajuntament de Barcelona (1919-22). Durant la II República milità en el partit de Manuel Azaña. El 1936 col·laborà a “Fructidor”, òrgan d’Izquierda Republicana a Catalunya.
Publicà la novel·la Ànimes Primitives (1910).
(Palafrugell, Baix Empordà, 1899 – Barcelona, 1980)
Escriptor, traductor i periodista.
A partir del 1918 col·laborà assíduament a la premsa de Barcelona.
Traduí al català Zweig i Conrad (Un tifó, 1930) i publicà el recull de contes Aquella tardor (1920) i la novel·la La jove de ca l’Arbejà (1922).
(Catalunya, juny 1959 – febrer 1960)
Campanya cívica en contra de Luis Martínez de Galinsoga, director de “La Vanguardia Española”, per la seva actitud; en protesta perquè es predicava en català a l’església de Sant Ildefons de Barcelona proferí la frase “Todos los catalanes son una mierda”, que s’escampà a cau d’orella per tot Barcelona.
Com a resposta, un grup de joves catòlics i catalanistes encapçalats per Jordi Pujol i Soley entrà en contacte amb gent d’acció d’ideologia semblant i organitzaren una campanya de boicot al diari, consistent en repartir fulls volants, estripar diaris al carrer, trencar vidres del seu local, trametre cartes als anunciants i als venedors, etc.
La campanya se’ls escapà de les mans i aparegueren grups espontanis que actuaven pel seu compte. Els partits polítics -aleshores clandestins- no hi col·laboraren, però sí que ho feren alguns dels seus militants a títol personal.
Al gener de l’any següent, Galinsoga escriví un article per tal de guanyar-se la simpatia dels catalans, negà els fets i s’autoqualificà d’amic de Cambó. La resposta fou espectacular: escampada de fulls volants al Liceu.
La campanya continuà ampliant-se fins que pel febrer Galinsoga fou cessat. El diari havia perdut uns 20.000 subscriptors, havia baixat el tiratge en 30.000 exemplars i s’havia vist obligat a reduir pàgines.
Aquesta victòria contribuí al progrés de l’oposició catalana al franquisme i dugué als fets del Palau.
(Reus, Baix Camp, 1895 – Barcelona, 1942)
Narrador, periodista i autor teatral.
Publicà les novel·les d’ambient local El príncep captiu (1923) i Perot i l’estel (1934); les obres teatrals Camp perdut (1915), La gran passió (1917), La bruixa (1918) i L’heroina (1918), i els reculls de glosses Evocacions (1921) i Moments (1923).
Dirigí la revista “Meridià” (1938).
(Peratallada, Baix Empordà, 7 març 1946 – )
Locutor i periodista. Exercí de mestre a Girona, on l’any 1962 inicià les tasques radiofòniques a Ràdio Girona. Col·laborà activament a la revista “Presència”.
L’any 1968, ja traslladat a Barcelona, ingressà a Ràdio Espanya de Barcelona, on realitzà els programes en català Cançons al pas de la tarda, La legió d’honor i Aquí, Catalunya. Passà a Ràdio 4 des de la seva creació, on des d’aleshores realitzà Temps obert, entre d’altres programes.
L’any 1979 el programa infantil de ràdio Mainada que ell dirigí rebé el premi Ondas. Els anys 1979-80 dirigí a Televisió en programa infantil Quitxalla i durant la temporada 1981-82 ha dirigit i presentat el programa juvenil Justa la fusta.
(Barcelona, 17 gener 1947 – 25 setembre 2021)
Periodista. Fou professor de disseny i composició de premsa a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Format a diverses publicacions catalanes, fou fundador i primer director d’“El Periódico de Catalunya” el 1978, després d’un parèntesi a “El País”, el 1988 el tornà a dirigir.
Fou un dels encarregats de redactar el codi deontològic del periodisme català.
El 1998 passà a dirigir també l’edició en català d'”El Periódico de Catalunya”.
(Lleida, 1891 – Mèxic, 1966)
Escriptor. De família de militars castellans, fou autodidacte i es dedicà al periodisme.
Col·laborà assíduament a la premsa catalana del seu temps. Dirigí durant alguns anys la pàgina literària del diari “La Humanitat”.
En 1943 anà a residir a Mèxic. D’allà estant col·laborà també a la premsa catalana a l’exili, principalment de Mèxic.
La seva producció en llibres comprèn tres novel·les, La rossa del mal pèl (1929), La guerra dels sants i Retorn al sol (sd), unes Memorias de un cero a la izquierda (1962), de caràcter autobiogràfic, i alguns reculls de contes o bé de petites biografies, traduïts sovint del català, com Trece cuentos y medio.
També és autor de la lletra de la sardana El saltiró de la cardina.
(Barcelona, desembre 1903 – 23 febrer 1937)
Aviador. Fou professor de l’Escola del Treball i periodista.
Impulsor del vol sense motor i a vela a Catalunya (grup Falziots, 1931), va participar en les Setmanes de Vol sense Motor (Puigcerdà, 1932; Montseny, 1933, i Sabadell, 1934).
Aquest darrer any féu un nou rècord d’Espanya de permanència a l’aire, i el 1936 esdevingué tècnic dels Serveis Aeronàutics de la Generalitat.
Morí a Barcelona, on va ésser traslladat urgentment quan fou ferit de mort a Belchite (Aragó) el 19 d’octubre de 1936).
Va escriure Resum d’aviació (1934), primer llibre sobre aquesta matèria publicat a Catalunya.
Dades dels Països Catalans 