(Barcelona, 1901 – 1906)
Organització política federalista. Fundada com a resultat d’una escissió de la Federació Republicana, que dirigia Alejandro Lerroux.
Dirigida per Miquel Laporta, seguí la línia de l’antic Partit Federal, però era partidària de l’aproximació al catalanisme polític.
Subsistí fins a la creació del Centre Nacionalista Republicà.
(Barcelona, 1975 – 1978)
Entitat política. Creada com a societat d’estudis, i transformada el 1977 en Catalònia, Partit Polític Català.
Inspirat per Joan A. Maragall, Josep A. Linati, R. Guardans, H. Torras i altres membres de la burgesia industrial i financera tradicional, es definí com a monàrquic, conservador, regionalista i europeista.
El 1976 s’escindí S. Millet i Bel, per a crear la Lliga Liberal Catalana, i també J.A. Linati, que organitzà un efímer Partit Democràtic Català coaligat amb Alianza Popular.
No participà en les eleccions legislatives espanyoles del 1977, encara que alguns dels seus homes –Carles Sentís– passaren a UCD.
Sigla del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (entitat social i política catalana, 1903-39).
(Barcelona, vers 1450 – 1462)
Partit contra l’oligarquia urbana, enfrontat a la Biga, partit de l’alta burgesia. Davant la crisi de mitjan segle XV i contrària a les opinions i als interessos de la Biga, propugnava la devaluació de la moneda, el proteccionisme i la reforma i sanejament del govern municipal. Agrupà principalment mercaders, artistes i menestrals.
Cercà i trobà el suport reial, gràcies al governador Galceran Lluís de Requesens, aconseguiren l’accés al govern municipal monopolitzat per la Biga, contrària a aquestes mesures. Aconseguí la primera victòria amb l’aprovació oficial, per part de la reina Maria de Castella (1452), del Sindicat dels Tres Estaments i Poble de Barcelona, en el qual la Busca tingué un paper predominant.
Amb el nomenament de Requesens com a lloctinent reial a Catalunya en lloc de la reina, aquest donà el poder a la Busca el 30 de novembre de 1453, i començà un curt període de redreç de la crisi i suscitaren l’entusiasme popular.
Les divisions internes de la Busca entre moderats i radicals i la popularitat de la Biga, que capitalitzà la defensa del príncep Carles de Viana i l’oposició a Joan II el Sense Fe, tornà el poder a la Biga, la qual desféu el sindicat (1462) i executà els principals dirigents de la Busca moderada, i començà una llarga guerra contra Joan II (1462-72), que acabà, però, sense aconseguir l’objectiu d’afermar-se en el poder.
Sigla del moviment polític català Bloc Obrer i Camperol (1930-36).
(Barcelona, maig 1915 – 1917)
(BRA) Organització política. Sorgida de l’escissió d’un grup de militants de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) descontents de la seva aliança amb els radicals de Lerroux (1914). Fou fundat per Marcel·lí Domingo, Francesc Layret, Gabriel Alomar i Àngel Samblancat.
En el seu programa electoral, al costat d’una declaració de principis netament republicana i catalanista, defensà una posició social progressista. Adoptà una línia més extrema que la del grup d’on havia sortit.
Per això va allunyar-se de les capes mitjanes i de la petita burgesia i, en canvi, no pogué atreure la classe obrera, que ja tenia les seves pròpies organitzacions. En conseqüència, va fracassar en les eleccions generals del 1916 i en les provincials de 1917.
Posteriorment, la majoria dels seus efectius formaren en el Partit Republicà Català.
(Barcelona, 1934 – 1939)
(BEN) Organització universitària de la Joventut d’Esquerra Republicana (JER), actuà a Catalunya durant la II República espanyola.
De caràcter nacionalista i d’esquerres, lluitava per una universitat autònoma i catalana, el reconeixement de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC) com l’única entitat representativa dels estudiants catalans i l’establiment de cursos oficials per a obrers. L’òrgan de premsa del BEN fou “Redreçament”.
Actuà clandestinament en 1946-50.
(Barcelona, segle XV)
Nom donat a la classe superior de la ciutat (mà major), la dels ciutadans honrats, rendistes i terratinents, que posseïen el govern de Barcelona des de feia dos segles en oposició a la Busca, o partit popular.
Comprenia gairebé les mateixes famílies des de l’organització definitiva del municipi durant el regnat de Jaume I el Conqueridor.
Cada cop es restringia més l’entrada de nova gent dins aquest estament, gelós dels seus privilegis i desitjós d’ascendir a la petita noblesa dels donzells i cavallers, per mitjà d’enllaços matrimonials o per l’adquisició de terres senyorials.
Davant la crisi de mitjan segle XV s’oposaren fermament a la devaluació, al proteccionisme i a l’entrada al govern de les classes populars i menestrals tal com demanava la Busca, als quals atacaren i venceren, i un cop recuperat el poder a Barcelona, emprengueren la lluita contra la monarquia (Joan II el Sense Fe) que havia intentat de sotmetre’ls.
(Manresa, Bages, 27 març 1892)
Document formulat i aprovat per la Unió Catalanista, d’acord amb una iniciativa d’Enric Prat de la Riba i Lluís Domènech i Montaner. Es nomenà una comissió encarregada de redactar unes bases on es fixaren els principis polítics, socials i econòmics del nacionalisme català.
Comprenien tres parts: la relativa al poder central, al poder regional i la formada per disposicions transitòries. L’esperit de les Bases combinava la solució federalista amb reminiscències de caràcter històric i amb un vot corporatiu.
Estipulava el català com a única llengua oficial de Catalunya i que tots els càrrecs polítics havien d’ésser ocupats per catalans.
El 1992 se’n celebrà el centenari amb diversos actes i una gran exposició monogràfica.
(Barcelona, 1925 – novembre 1926)
Organització secreta d’acció directa. Dependent d’Estat Català, partit que era dirigit per Francesc Macià i Daniel Cardona des de l’exili.
Entre els fundadors hi havia diversos dels complicats en el “complot de Garraf” (Marcel·lí Perelló, Ramon Xammar, Enric Granier-Barrera i Jaume Balius).
Es dissolgué arran dels fets de Prats de Molló.
Dades dels Països Catalans 