(Catalunya, 2 febrer 1919 – 1922)
Organització política nacionalista i reformista catalana. Fundada per Francesc Macià.
Intentà ser una alternativa a la Lliga Regionalista, però la crisi social desencadenada per la vaga de La Canadenca frustrà l’èxit del grup.
Donà suport a la candidatura de Macià en les eleccions legislatives del 1919 i fou, tanmateix, l’antecedent immediat d’Estat Català.
(Catalunya, 1931 – 1939)
(FEJOC) Moviment juvenil catòlic i catalanista. Intentava de formar els joves en l’ideal evangèlic de la santedat i l’apostolat.
El bisbe de Barcelona, Manuel Irurita, creà (22 abril 1931) el Secretariat de Joventut i el confià a Albert Bonet i Marrugat, el qual promogué el moviment.
En incorporar (1934) les cinc sots-federacions -agrícola, escola, de dependents, obrera i universitària-, es pretenia de convertir-la en l’organització oficial de la joventut d’Acció Catòlica, que s’estava reestructurant a causa de les noves normes dictades pel papa Pius XI; però, malgrat la confiança que la Federació tenia del metropolità de Tarragona, no ho aconseguí, i únicament fou reconeguda com a tal a Girona (1934).
Les unitats locals, constituïdes pels grups d’una mateixa població, s’agrupaven en les unions diocesanes, que eren presidides pels consells diocesans, el conjunt dels quals formaven el Consell Federal de Barcelona, que fou presidit, des del 1932, per Fèlix Millet i Maristany i n’era consiliari Albert Bonet.
Es crearen agrupacions esportives, culturals i recreatives, que oferien oportunitats de captació.
La Federació no fou restablerta en acabar-se la guerra civil.
(Catalunya, 1924 – 1935)
Organització política. Secció catalana del Partit Comunista d’Espanya, organitzada pel grup de sindicalistes revolucionaris procedents de la CNT i aglutinats entorn del setmanari “La Batalla” des de la fi del 1922.
Dissident del PCE a partir del 1926, el 1930 es fusionà amb el Partit Comunista Català i formà el Bloc Obrer i Camperol (BOC).
Canvià el nom pel de Federació Comunista Ibèrica (1933) i desaparegué quan el BOC es constituí en el Partit Obrer de Unificació Marxista (POUM).
Joaquim Maurín en fou el secretari general durant tota aquesta etapa; uns altres dirigents destacats foren Hilari Arlandis, Jordi Arquer, Pere Bonet, Víctor Colomer i Daniel Rebull.
(Catalunya, 1932 – gener 1934)
Partit polític. Fundat pel sector més radical d’Estat Català, en negar-se a ingressar a Esquerra Republicana de Catalunya.
Dirigit per Jaume Compte, intentà la creació d’un partit obrer catalanista, i, el 1934, es convertí en el Partit Català Proletari, on feren un paper important Pere Aznar i Artur Cussó.
El seu òrgan de premsa fou “L’Insurgent” (1932).
(Catalunya, maig 1998 – )
(EUiA) Formació política. Sorgí a partir de diversos col·lectius escindits d’Iniciativa per Catalunya, com el PSUC-viu o el col·lectiu Roig-Verd-Violeta. També integrà el PCC i alguns grups alternatius, llibertaris i republicans.
Malgrat ser una formació política autònoma, és el referent polític a Catalunya d’Izquierda Unida, que en promogué la constitució.
En les eleccions municipals del 1999 aconseguí representació en alguns ajuntaments importants com el de Badalona o l’Hospitalet de Llobregat.
No obtingué representació parlamentària ni en les eleccions al Parlament de Catalunya (1999) ni en les del congrés dels diputats (2000).
(Catalunya, setembre 1975 – juny 1978)
(EDC) Grup polític, de centre reformista i liberal, fundat per R. Trias Fargas i M. Alavedra i conegut inicialment com a Partit Liberal Català.
Membre de la Internacional Liberal, nacionalista, federalista, arrelà en sectors vinculats a l’empresa mitjana i figurà en el Consell de Forces Polítiques.
Després de formar part del Pacte Democràtic per Catalunya (2 diputats en les eleccions del 1977) es fusionà amb Convergència Democràtica de Catalunya (1978).
(Catalunya, març 1932 – setembre 1935)
Partit polític espanyol, que tingué la major part dels militants a Catalunya. Format després de la proclamació de la II República. Era dirigit per Andreu Nin i Juan Andrade i publicava la revista “Comunismo”.
D’orientació trostkista, es proposava d’elevar el nivell de la lluita de la classe treballadora revolucionària.
Pel març de 1934, formà part de l’Aliança Obrera a Catalunya amb la UGT, l’USC i el BOC. El 1935 es fusionà amb el BOC per constituir el POUM.
(Catalunya, abril 1904 – desembre 1906)
Partit polític escindit de la Lliga Regionalista arran de l’entrevista de Francesc Cambó amb el rei Alfons XIII de Borbó a Barcelona.
El partit tingué com a portaveu “El Poble Català”, i les seves principals figures foren Jaume Carner, Ildefons Sunyol i Lluís Domènech i Montaner.
El 1906 es va fusionar amb elements federals i membres de la Unió Catalanista i la Unió Republicana en el Centre Nacionalista Republicà, que fou presidit per Jaume Carner.
Sigla d’Esquerra Republicana de Catalunya (federació de grups polític, 1931- ).
(Catalunya, desembre 1985 – 1987)
(ENE) Partit polític nacionalista català d’esquerra, favorable a l’autodeterminació.
Constituït per Nacionalistes d’Esquerra, Renovadors d’Esquerra Republicana i independents.
Amb el PSUC formà la coalició Unió de l’Esquerra Catalana, i es presentà a les eleccions generals del 1986.
Dades dels Països Catalans 