(es Bòrdes / Vilamòs, Vall d’Aran)
Reserva natural parcial, que ocupa 389 ha entre els dos municipis.
Fou declarada espai natural de protecció especial el 1987, per tal de salvaguardar la fauna forestal pirinenca dels boscs atlàntics, on es poden trobar el cabirol, l’isard, el cérvol, la marta, la marmota, el picot negre, la becada, el mussol pirinenc, el gall fer i la perdiu blanca.
(Catalunya, 1947 – )
Associació fundada amb l’objectiu de protegir i conservar els jardins, parcs, zones verdes i espais naturals de Catalunya d’especial interès botànic i paisatgístic.
De caràcter no lucratiu, ha realitzat una important tasca de difusió a través de cursets, conferències, visites, campanyes, etc. També col·labora en exposicions i fires i edita o patrocina publicacions. Ha organitzat el concurs “Catalunya en Flor” (1987 i 1995).
El 1998, li fou atorgada la Creu de Sant Jordi.
(Amposta / Sant Carles de la Ràpita, Montsià)
Terra baixa, pantanosa. L’evolució del primer braç hi formà una albufera, que, amb noves aportacions, va configurar el port natural dels Alfacs situat en el sector SO del delta de l’Ebre, un dels més ben protegits del litoral català.
D’extensió força considerable (13 km. de llarg i 4 d’ample), conté poca aigua, car la seva profunditat mitjana no passa de 7 m. Fars a la punta de la Banya i a Sant Carles de la Ràpita, que és la població que explota comercialment el port.
Exporta sal, la qual s’extreu en gran quantitat de les veïnes salines de la Trinitat.
L’11 de juliol de 1978 va patir una greu tragèdia quan un camió carregat de propilé liquat va explotar a prop d’un càmping, causant més de 200 morts i 100 ferits de diferents nacionalitats europees.
(Alt Empordà / Vallespir)
Massís muntanyós de les dues comarques, que ressegueix la frontera franco-espanyola des del coll del Pertús fins a la Mediterrània. Constitueix el sector més oriental de la branca nord dels Pirineus Axials.
El relleu és suau als cims i abrupte als vessants i en la façana marítima rossellonesa. L’altitud mitjana és de 900 m i al puig Neulós arriba a 1.256 m. actua com a centre de condensació de pluja (700 mm).
La vegetació natural està molt degradada; apareixen petites fagedes en les parts altes (bosc de la Maçana) i alzines sureres en el contacte amb la plana empordanesa; en la resta del massís predominen els prats.
Des del 1986 és Paratge Natural d’Interès Nacional.
Enllaç web: Paratge Natural de l’Albera
Indret de l’antic municipi de Tredòs, a la ribera de l’Aiguamog, més amunt del salt d’Aigoestortes, situat sobre els banys de Tredòs.
És un parc natural d’aigües quietes, voltat de bosc de pins i d’avets (1.820 m alt).
(Garrotxa)
Regió volcànica dels Pirineus orientals, on hi ha una quarantena de cons volcànics, en bon estat de conservació i amb importants corrents de lava basàltica. El focus principal és al pla d’Olot i als seus vessants (el camp de lava ocupa una gran part del pla, uns 25 km2), on la lava afluí seguint la vall del Fluvià i arribà fins a Sant Jaume de Llierca.
Un altre sector important és a la vall tectònica del Ser, al peu de l’escarpament de falla de les serres del Corb i de Finestres, on hi ha els volcans més importants (Santa Margarida i el Croscat); la lava seguí aquí la vall del riu fins al molí de Gibert, passat el Sallent de Santa Pau.
Finalment un tercer grup es pot considerar constituït per una sèrie de volcans situats a la vall del Llémena i de la riera d’Adri.
Al sector d’Olot també hi hagué erupcions antigues, ja que hom troba còdols de basalt als materials pliocènics de la vall del Fluvià. En les erupcions modernes hom reconeix diferents fases que han estat situades totes dins el Quaternari mitjà.
Quant a les formes de relleu, a més dels cons volcànics de tipus strombolià, dels quals n’hi ha amb cràter central (Montsacopa, Santa Margarida), amb cràters laterals (Garrinada), constituïts per escòries petites i uniformes (Montsacopa) o per materials grossers (Montolivet, Croscat), hi ha taules de lava, posades en relleu per l’erosió fluvial diferencial, com a Castellfollit de la Roca o a Sant Joan les Fonts, on es pot veure la constitució interna consolidada en prismes allargats.
Són abundants, al sector del Ser, les acumulacions de lapil·lis (dites al país grederes) i, prop d’Olot, les formacions de laves poroses, consolidades en sectors d’aiguamolls, com en el bosc de Tosca.
L’any 1982, la zona compresa entre les valls del Fluvià i del Ser i la capçalera de les valls d’Aiguabella i Sant Iscle fou declarada, per la Generalitat de Catalunya, Paratge Natural d’Interès Nacional de la zona volcànica de la Garrotxa. Per la mateixa llei foren declarades Reserves Integrals Geobotàniques la major part del cons volcànics i la fageda d’en Jordà. El 1986 fou aprovada la creació del parc natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.
Enllaç web: Parc natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa
(Osona / Selva / Vallès Oriental)
Massís muntanyós de la Serralada Pre-litoral Catalana, situat entre les depressions del Vallès i de la plana de Vic; és un horst vascular cap al nord, resta de l’antic massís hercinià aixecat per una sèrie de falles, com la que el separa de les Guilleries, i com la que (al sud-est) el separa del Vallès amb un salt de més de 1.000 m.
Els materials són principalment pissarres silurianes i, a la base del Matagalls, Sant Marçal, Santa Fe i Arbúcies, granit amb intrusions del carbonífer; hi ha també gresos triàsics (a la Calma), calcaries triàsiques (a Tagamanent i Aiguafreda) i eocèniques (a la serra de la Pineda, entre Seva i Aiguafreda), materials miocènics (a les planes) i dipòsits quaternaris (als rius i als peus de muntanya).
En el relleu contrasta la suavitat dels cims amb l’escabrositat dels barrancs que van excavant els rius, i que per la poca duresa dels materials fan una forta erosió regressiva; s’hi distingeixen tres unitats diferents: d’una banda el Turó de l’Home i les Agudes, amb 1.712 m alt i 1.706 m, respectivament; d’altra banda, el massís del Matagalls, amb 1.694 m, i finalment el conjunt de la Calma.
L’alçada conjunta del massís actua de barrera contra els vents humits del Mediterrani, cosa que provoca una pluviositat més elevada que la que li correspon per la seva posició; pel sector meridional passa la isohieta dels 700 mm de precipitació mitjana anual (1.217 mm a Santa Fe, 960 mm a Viladrau i 865 mm al Turó de l’Home); les precipitacions de neu hi són abundants.
El Montseny és un centre de dispersió d’aigües amb una xarxa hidrogràfica de tipus mediterrani de règim torrencial; la majoria de les rieres van a parar a la Tordera; les més importants són les rieres de Gualba, Breda i Arbúcies; les del nord del Matagalls van a la riera Major o al Gurri; el Congost recull les aigües de l’oest, i les del sud, les recull el Mogent.
La vegetació és boscosa i abundant: a les terres baixes, i fins als 900 o 950 m alt, hi ha pins pinyoners i pins bords, sobretot al vessant sud; a l’est hi ha sureres; a una alçada mitjana, no més amunt dels 1.200 o 1.300 m, hi ha alzines (el bosc més important i que guanya terreny), i s’hi troben rodals de castanyers i altres arbres; en alguns llocs, sobretot a la vall de Santa Fe i al Matagalls, dels 800 a 1.000 m en amunt, hi ha faigs, els més meridionals de Catalunya, i avets, els més meridionals de tot Europa occidental. L’assentament humà ja ve d’antic, dels temps prehistòrics, i diferents camins el travessaven per tal de comunicar les comarques veïnes.
El 1977 fou declarat parc natural.
(Priorat)
Massís muntanyós (1.116 m alt) del sistema Mediterrani, situat a l’oest de les muntanyes de Prades i al sud de la serra la Llena, que s’estén entre el Siurana i el Montsant, formant un arc amb la concavitat cap a la costa. Limita la depressió de Móra pel sector meridional, i la Depressió Central pel sector nord-occidental.
Està constituïda pels dipòsits marginals de la depressió de l’Ebre, que cobreixen els materials triàsics i assenyalen el límit de l’antic mar eocènic. El relleu és de tipus alpí, afectat al vessant septentrional per una flexió, falla per la qual s’enfonsa cap a la depressió de l’Ebre.
Presenta un perfil escalonat a causa de l’alternança de capes dels diversos materials que la formen. Assoleix la màxima altitud al cim de roca Corbatera. Hi abunda el pi roig. L’any 2002 va ser declarat parc natural per la Generalitat de Catalunya .
Enllaç web: Parc Natural de la serra de Montsant
Municipi d’Osona (Catalunya): 4,94 km2, 577 m alt, 960 hab (2017)
(o Montesquiu de Besora) Situat a la conca del Ter, a l’extrem septentrional de la comarca, al límit amb el Ripollès. El relleu és muntanyós, amb pinedes i rouredes.
Les bases de l’economia local són l’agricultura de secà (cereals d’hivern i blat de moro) i la indústria, sobretot tèxtil (que aprofita el desnivell del riu en un meandre) i química. Àrea comercial de Vic.
El poble és a la dreta del riu, a l’altra banda del qual s’aixeca el castell de Montesquiu, del segle XIII, centre d’activitats culturals i turístiques. L’església parroquial és dedicada a santa Maria.
Dins el terme hi ha el parc natural del Castell de Montesquiu. El 1940 se segregà del municipi de Sant Quirze de Besora.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques
(Torroella de Montgrí, Baix Empordà)
Espai natural protegit. Comprèn els ecosistemes marins adjacents a les illes Medes, inclosos en l’àrea delimitada entre la punta de les Salines i la punta del Molinet (o la costa del Montgrí) i tres punts situats en les aigües que envolten l’arxipèlag.
A l’interior de l’àrea delimitada es declara una zona estrictament protegida que s’estén 200 m cap endins a partir dels límits de la reserva.
L’any 1983, el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca va prohibir la pesca i l’extracció dels recursos marins vius del litoral de les illes Medes. L’objectiu d’aquesta disposició era evitar l’acció degradadora de les activitats de l’home i salvaguardar les espècies que es mouen en aquell entorn, així com l’ecosistema que els és propi.
No obstant això, l’afluència de visitants a les illes va augmentar considerablement a final de la dècada de 1980, i va ser aleshores quan, tenint en compte el grau de massificació que estaven adquirint les immersions (de l’ordre de 800 a 1.000 diàries), es va considerar necessari elaborar una llei de protecció d’aquest espai natural.
Aquesta llei no s’elaborà fins al 1990, promoguda per la Direcció General de Pesca Marítima, sota el nom de “Conservació de la flora i la fauna del fons marí de les illes Medes”.
L’objecte de la definitiva protecció és establir un règim específic per conservar i protegir el medi marí de les illes i del seu entorn i per evitar-ne la destrucció, el deteriorament o la desfiguració de l’hàbitat natural.
Posteriorment s’han anat aprovant diverses normatives i plans de regulació de les activitats aquàtiques que es realitzen a les Medes.
Enllaç web: Parc Natural de les Illes Medes
Dades dels Països Catalans 