(Irun, País Basc, 1868 – Barcelona, 17 abril 1945)
Editor i bibliòfil. Fundador de l’Editorial Gustavo Gili, fou un dels promotors més importants de la indústria del llibre a Catalunya.
Fou succeït pel seu fill Gustau Gili i Esteve (Barcelona, 1906 – 24 gener 1992) Editor. Succeí al seu pare al davant de l’Editorial Gustavo Gili. Fou succeït per seu fill:
Gustau Gili i Torra (Barcelona, 1935 – 26 setembre 2008) Editor. Succeí al seu pare al capdavant de l’Editorial Gustavo Gili.
(Barcelona, 14 abril 1920 – Pasaia, Guipúscoa, País Basc, 22 abril 1947)
“Amador Franco” Polític anarquista. El 1933 ingressà a les Joventuts Llibertàries, i participà activament en els fets revolucionaris del 19 de juliol de 1936; partí cap al front d’Aragó amb la columna Roig i Negre.
Col·laborà a “Acracia”, diari confederal de Lleida, i a “Frente y Retaguardia”, de Barbastre.
Pel maig de 1937, arran de la seva participació en el congrés de les Joventuts Llibertàries de Barcelona, passà a formar part del comitè del Principat i les Illes, com a responsable de cultura i de propaganda.
Acabada la guerra civil, passà pels camps de concentració francesos. Morí afusellat a la presó d’Ondarreta.
(El Escorial, Madrid, 14 setembre 1873 – Foronda, Vitòria, País Basc, 17 juliol 1961)
Empresari. Segon marquès de Foronda.
Director de la companyia de tramvies elèctrics de Barcelona (1902-31) i de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
Fou processat i absolt durant la II República.
(Vitòria, País Basc, 14 febrer 1823 – Barcelona, 13 juliol 1855)
Militar. Protagonista d’un fet sagnant que apassionà l’opinió pública catalana.
Enamorat de la baronessa de Senellers, que no li corresponia, la féu objecte d’un crim passional, el 1855. Li clavà tretze punyalades quan ella sortia de casa seva, al carrer de la Unió de Barcelona, tot i que anava acompanyada dels seus germans.
Fou condemnat a morir a garrot. Duran sol·licità en va l’afusellament. Aconseguí emmetzinar-se i el trobaren mort en anar a executar-lo. La pena es complí tanmateix sobre el cadàver.
La truculència del drama n’assegurà, a l’època, un amplíssim ressò.
(Alkiza, Guipúscoa, País Basc, vers 1500 – Barcelona, 8 agost 1583)
Escultor i tallista. Documentat des del 1521, li fou atorgada la consideració de ciutadà de Barcelona el 1531.
Autor del grup de marbre del Sant Enterrament de Sant Pere de Terrassa (1539-40) i de la Mare de Déu de la Victòria de la capella del Palau de Barcelona (1556).
Li ha estat atribuït, bé que sense certesa, el grup de la Dormició conservat (molt restaurat) al Museu Nacional d’Art de Catalunya, procedent de l’església de la Mercè.
(Oñati, País Basc, 3 juliol 1899 – Barcelona, 26 març 1976)
Arqueòleg i historiador. Llicenciat a Barcelona (1919) i doctorat a Bolonya (1923), fou catedràtic i secretari de la Universitat Autònoma de Barcelona, i, des del 1942, de la Universitat de Barcelona.
Fundador i director del Museu de Tossa (1935), conservador del Museu Arqueològic de Barcelona (1931-50) i director del Museu Romàntic de Vilanova i la Geltrú i del de Sitges (1951).
Els darrers anys de la seva vida inicià a la Península els estudis d’arqueologia medieval.
És autor de La cultura del vaso campaniforme (1928), La Costa Brava en la antigüedad (1939), Cronología del vaso campaniforme en la Península Ibèrica (1943), La Barcelona de Menéndez y Pelayo (1956), i d’altres obres en col·laboració.
(Portugalete, Biscaia, 24 juny 1715 – Valls, Alt Camp, 24 agost 1778)
Polític i militar. Fou nomenat intendent de Catalunya i com a tal fou president de la Junta de Comerç de Barcelona (1763-76), la qual afavorí.
Lliurat a la junta l’antic edifici de la Llotja, durant la seva presidència, Castaños n’emprengué la reconstrucció contractant tècnics estrangers per a les obres i fent portar d’Itàlia quadres, marbres i reixes metàl·liques.
El 1776 va retirar-se al monestir de Poblet.
(Bilbao, País Basc, 1807 – Barcelona, 1873)
Pedagog. Doctor en ciències.
El 1836 fundà a Barcelona el Col·legi Carreras, instal·lat el 1846 a Sant Gervasi de Cassoles i que renovà l’ensenyament de la burgesia barcelonina. Fundador i president de la Societat Barcelonesa d’Amics de la Instrucció (1844).
Va escriure algunes obres didàctiques, especialment de gramàtica i de cal·ligrafia: Reflexiones sobre la enseñanza de la gramática castellana.
(Eibar, País Basc, 30 novembre 1893 – Barcelona, 21 setembre 1973)
Torero (dit Pedrucho). Prengué l’alternativa a Sant Sebastià el 2 de setembre de 1923. Residí gairebé sempre a Barcelona, on fou una figura popular.
Es caracteritzà pel seu valor i per la seva decisió a l’hora de matar.
(Bergara, País Basc, 4 gener 1860 – Barcelona, 12 febrer 1945)
Antropòleg i naturalista. Doctor en farmàcia i ciències naturals. Fou professor de botànica descriptiva a la facultat de farmàcia de Barcelona, de la qual fou degà; des del 1920, catedràtic d’antropologia a Barcelona.
Els seus estudis antropològics són interessants per l’enfocament biomètric i la metodologia científica que hi desenvolupà.
Entre les seves nombroses obres cal citar El pueblo Euskalduna (1891), Etnología (1899) i Problemas de la etnografía de los vascos (1907).
Dades dels Països Catalans 