(Gernica, País Basc, 25 setembre 1869 – Barcelona, 19 març 1948)
Orguener. Introduí a la península l’orgue pneumàtic i, alhora, mecànic. Fou operari i director de la casa Amezua, a Barcelona, i, finalment, n’arribà a ésser propietari (1896).
La casa Alberdi construí l’orgue de la Seu d’Urgell, el de la Basílica de Montserrat, el de la parròquia de la Concepció de Barcelona i el del Sant Esperit de Terrassa, entre els conservats.
Fou el pare Antoni Alberdi i Aguirrezábal.
(Durango, País Basc, 21 octubre 1893 – Bilbao, País Basc, 5 novembre 1986)
Compositor basc afincat a Barcelona. Fill de Lope Alberdi i Recalde. Deixeble a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.
Acabada la guerra civil, s’associà a Organería Española SA d’Azpeitia (Guipúscoa), i construí una bona part dels orgues a Catalunya en 1945-75.
És autor de Ballets catalans, Cançons de nois, Recitados de piano, etc, però, l’obra per la qual és conegut Alberdi és la seva Simfonia Basca, per a orgue, constituïda amb quatre temes populars; d’ells, un zortziko és tallat pels valents acords del cant Agur Jaunak.
(Vitòria, País Basc, 19 juny 1640 – Saragossa, 2 novembre 1702)
Lloctinent de Catalunya (1694-96). Fou nomenat en els moments culminants de l’ofensiva francesa.
D’antuvi encoratjà els camperols que durant la inhibició oficial constituïen milícies armades per a combatre l’invasor. Però canvia d’actitud quan a la cort s’imposà el partit pro francès i la defensa de Catalunya fou supeditada als interessos d’aquest, que féu tot el possible per dificultar-la.
El 1695, Gastañaga publicà un edicte que prohibia d’atacar els francesos en petites partides; negà a la gent del país l’artilleria que necessitaven per ocupar Hostalric i Castellfollit de la Roca.
Mantingué sempre, juntament amb els generals, una actitud passiva, malgrat l’arribada al Principat dels reforços imperials -manats pel príncep de Darmstadt, amb qui el lloctinent sostingué contínues picabaralles- i també de Castella i de Navarra.
El 1696, després de la desfeta de Tordera, fou destituït pel president del consell de Castella i de Navarra, comte d’Oropesa; el succeí Francisco de Velasco.
(Oñati, País Basc, 12 maig 1921 – Barcelona, 20 maig 2013)
Historiador de l’art. S’establí a Barcelona el 1944. Es centrà en la pintura hispànica del Renaixement ençà, especialment en Josep de Ribera, tema de la seva tesi doctoral, en Goya i en Picasso. Ha col·laborat en diverses obres col·lectives i enciclopèdiques, com també en el “Diario de Barcelona”.
Fou secretari de la facultat de lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona (1968-70) i director de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1975), en la qual ingressà com a professor el 1970. Quan aquesta esdevingué facultat de belles arts, passà a ésser-ne el cap del departament d’història de l’art.
(Salt, Gironès, 15 setembre 1860 – Sant Sebastià, País Basc, 11 abril 1939)
Enginyer forestal i polític. Era marquès de Camps. Defensà les seves idees regionalistes en una vocació política que el dugué a ocupar la presidència de la diputació de Girona, a representar repetidament al districte d’Olot com a diputat a les corts i a ser senador per l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Presidí també l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.
El 1898 formà part de la comissió especial traslladada a Madrid per presentar reivindicacions de caràcter regionalista. També signà els manifests de Solidaritat Catalana (1906) i Per Catalunya i l’Espanya Gran (1916). El 1924, a l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera, es retirà de la política. El 1936 s’exilià de Catalunya i morí abans d’acabar la guerra civil.
Publicà En el reino animal no existen individuos (1895), Influencia de la cuenca del Llobregat en el desarrollo de la agricultura e industria catalanas (1897), Política agraria (1915) i uns volums de narracions en català: Del meu sarró (1912), Cortal marí (1912), Toia virolada (1915) i Floren (1923).
Dades dels Països Catalans 