(Corbins, Segrià, 1865 – Barcelona, 1 juliol 1950)
Organista i compositor. Estudià al conservatori de Brussel·les, on fou professor de contrapunt i d’orgue.
Compongué música religiosa i obres per a orgue.
L’any 1908 inaugurà l’orgue del Palau de la Música Catalana, a Barcelona.
(Gràcia, Barcelona, 16 desembre 1875 – Barcelona, 29 març 1940)
Compositor i organista. Estudià amb Enric Granados.
Compongué sarsueles amb text català (La torre, 1898; El recomanat, 1899, i Montserrat, 1907) i la música per a l’obra escènica de Juli Vallmitjana Muntanyes blanques (1911).
Harmonitzà nombroses cançons tradicionals i compongué obres corals, sardanes i peces per a instruments de teclat.
Fundà l’Orfeó Gracienc i l’Orfeó Montserrat.
(Benicarló, Baix Maestrat, 5 febrer 1813 – Tortosa, Baix Ebre, 1879)
Compositor. Estudià amb fra Jaume Ferrer i amb Joan Antoni Nin i Serra, mestres de capella d’El Escorial i de Tortosa, respectivament.
Fou organista de la catedral de Tortosa des del 1847, i compongué obres religioses notables.
(Barcelona, 1865 – 1938)
Compositor. Organista de Santa Maria del Mar, de Barcelona, i de Santa Eulàlia, de l’Hospitalet de Llobregat.
Fundà (1899) i dirigí l’orfeó Eco de Catalunya, a Sant Andreu de Palomar, i fou sots-director de l’Orfeó Català (1891-1938).
Compongué goigs i obres corals (originals i arranjaments de melodies tradicionals) i la sarsuela La rata sàvia (1896).
(Tolosa de Llenguadoc, França, 1771 – Choisy-le-Roi, França, 1862)
Orguener. Fill de Joan Pere.
Construí l’orgue de Puigcerdà (1788), el de la catedral de Vic i el de Santa Maria del Mar de Barcelona, entre d’altres.
El 1807 s’establí a Montpeller, i hi restaurà l’orgue de l’església de Sant Pere.
Fou el pare d’Arístides Cavaillé-Coll.
(Galhac, Llenguadoc, França, 1743 – Llançà, Alt Empordà, 1809)
Orguener. Nebot de Josep Cavaillé. Construí els orgues dels dominicans de Vinçà (Conflent) i de Santa Maria de la Real (Perpinyà).
El 1762 s’establí a Barcelona, i hi construí l’orgue del convent de Santa Caterina. Completà l’orgue de la catedral de Carcassona.
Fou el pare de Domènec Cavaillé i Coll.
(Sitges, Garraf, 21 novembre 1891 – 13 gener 1978)
Compositor. Estudià música amb el seu pare, organista de Sitges, a l’Escolania de Montserrat i amb els mestres Carles Pellicer i Enric Morera.
Fou crític musical al “Diario de Barcelona”. Actuà com a organista a Barcelona, on fundà l’Orfeó Pompeia i la Coral Barcelona.
Compongué música escènica, de cambra i 21 sardanes per a cobla i per a cor. Les més populars són La processó de sant Bartomeu (1919), Dalt dels cims (1964).
És autor d’una glossa del ballet de Déu i instrumentà per a cobla La moixiganga de Sitges (1928).
(Mataró, Maresme, 30 setembre 1867 – Barcelona, 25 maig 1926)
Compositor i organista. Deixeble de Manuel Blanch a Mataró.
Fou mestre de capella a l’església de la Mercè de Barcelona, ciutat on fundà i dirigí la Capella Catalana (1900).
A París, on residí del 1907 al 1915, formà un trio amb els seus dos fills, Agustí Cassadó i Moreu (violí) i Gaspar (violoncel).
Autor de nombroses obres d’església, de música de cambra, de música escènica, de tres sarsueles, de l’òpera El monjo negre (1920) i de la sardana Pàtria enyorada.
(Sabadell, Vallès Occidental, febrer 1747 – la Vinyavella, Esparreguera, Baix Llobregat, 1 abril 1799)
Compositor. Monjo benedictí, estudià a l’Escolania de Montserrat i professà en aquell monestir a 16 anys; on fou organista i un dels intèrprets més notables de la seva època.
Compongué música sacra, destinada principalment als oficis del monestir. El seu estil revela una influència italiana evident, pròpia de l’època, així com una devoció profunda.
En el Magnificat, per a cor i orquestra, uneix la salmòdia gregoriana, conductora del cor, amb les intervencions brillants del solista, que imita les improvisacions i corals del cant gregorià.
(Sants, Barcelona, 28 agost 1852 – Bonastre, Baix Penedès, 1908)
Organista. Fou organista al Vendrell fins al 1889.
Hi fundà la societat coral “La Lira Vendrellenca”. Fou un notable pedagog.
Donà els primers ensenyaments musicals als seus fills Pau i Enric Casals i Defilló.
Dades dels Països Catalans 