(Tolosa de Llenguadoc, França, 1771 – Choisy-le-Roi, França, 1862)
Orguener. Fill de Joan Pere.
Construí l’orgue de Puigcerdà (1788), el de la catedral de Vic i el de Santa Maria del Mar de Barcelona, entre d’altres.
El 1807 s’establí a Montpeller, i hi restaurà l’orgue de l’església de Sant Pere.
Fou el pare d’Arístides Cavaillé-Coll.
(Galhac, Llenguadoc, França, 1743 – Llançà, Alt Empordà, 1809)
Orguener. Nebot de Josep Cavaillé. Construí els orgues dels dominicans de Vinçà (Conflent) i de Santa Maria de la Real (Perpinyà).
El 1762 s’establí a Barcelona, i hi construí l’orgue del convent de Santa Caterina. Completà l’orgue de la catedral de Carcassona.
Fou el pare de Domènec Cavaillé i Coll.
(Sitges, Garraf, 21 novembre 1891 – 13 gener 1978)
Compositor. Estudià música amb el seu pare, organista de Sitges, a l’Escolania de Montserrat i amb els mestres Carles Pellicer i Enric Morera.
Fou crític musical al “Diario de Barcelona”. Actuà com a organista a Barcelona, on fundà l’Orfeó Pompeia i la Coral Barcelona.
Compongué música escènica, de cambra i 21 sardanes per a cobla i per a cor. Les més populars són La processó de sant Bartomeu (1919), Dalt dels cims (1964).
És autor d’una glossa del ballet de Déu i instrumentà per a cobla La moixiganga de Sitges (1928).
(Mataró, Maresme, 30 setembre 1867 – Barcelona, 25 maig 1926)
Compositor i organista. Deixeble de Manuel Blanch a Mataró.
Fou mestre de capella a l’església de la Mercè de Barcelona, ciutat on fundà i dirigí la Capella Catalana (1900).
A París, on residí del 1907 al 1915, formà un trio amb els seus dos fills, Agustí Cassadó i Moreu (violí) i Gaspar (violoncel).
Autor de nombroses obres d’església, de música de cambra, de música escènica, de tres sarsueles, de l’òpera El monjo negre (1920) i de la sardana Pàtria enyorada.
(Sabadell, Vallès Occidental, febrer 1747 – la Vinyavella, Esparreguera, Baix Llobregat, 1 abril 1799)
Compositor. Monjo benedictí, estudià a l’Escolania de Montserrat i professà en aquell monestir a 16 anys; on fou organista i un dels intèrprets més notables de la seva època.
Compongué música sacra, destinada principalment als oficis del monestir. El seu estil revela una influència italiana evident, pròpia de l’època, així com una devoció profunda.
En el Magnificat, per a cor i orquestra, uneix la salmòdia gregoriana, conductora del cor, amb les intervencions brillants del solista, que imita les improvisacions i corals del cant gregorià.
(Sants, Barcelona, 28 agost 1852 – Bonastre, Baix Penedès, 1908)
Organista. Fou organista al Vendrell fins al 1889.
Hi fundà la societat coral “La Lira Vendrellenca”. Fou un notable pedagog.
Donà els primers ensenyaments musicals als seus fills Pau i Enric Casals i Defilló.
(Barcelona, 2 juny 1850 – 22 novembre 1903)
Compositor. Fou bon organista i pianista.
Compongué música d’inspiració religiosa, de la qual destaca la inspirada en alguns poemes místics de Jacint Verdaguer.
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 4 febrer 1844 – Barcelona, 15 agost 1911)
Compositor. Organista a diferents esglésies barcelonines.
Va compondre música religiosa; destaquen els Càntics religiosos del poble, amb text de Jacint Verdaguer. També és autor de música per a piano, de cambra i de sardanes.
Pelagi Briz li edità les harmonitzacions de cançons tradicionals catalanes amb el títol Cançons de la terra (1866-84).
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 31 desembre 1772 – Barcelona, 1842)
Cantor i organista. Cantor de la capella reial a Madrid, mestre de capella a Vilafranca i a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona.
Compongué algunes obres de música d’església i l’obra teòrica Escuela elemental del noble arte de la música y canto… (1831), en la qual parla del cant pla reformat.
(Barcelona, 1742 – Santiago de Xile, Xile, 1802)
Organista i compositor.
S’instal·là a Xile el 1793, on es féu càrrec de la capella de música de la catedral de Santiago. Influí sobre la vida musical xilena dels darrers anys de la colònia (1793-1817).
Emprà la tècnica del baix xifrat en nombroses composicions litúrgiques, entre les quals sobresurten dues misses per a veus, orgue i conjunt d’instruments de cordes, motets, etc.
Dades dels Països Catalans 