(Catalunya, segle IX)
(o Guifre) Vescomte i comte de Girona. Consta com a vescomte en un judici sobre Terradelles, a Bàscara, el 841, i com a comte en un altre judici, a Fonteta, del 850.
Sembla que fou designat comte després de la temptativa, fracassada, d’ocupació de Guillem II de Tolosa, fill de Bernat de Septimània, del 848.
El seu govern no anà més enllà del 853.
(Catalunya, vers 970 – Sant Martí del Canigó, Conflent, 1050)
Comte de Cerdanya (988-1035) i de Berga. Fill d’Oliba Cabreta i d’Ermengarda. Es casà amb Guisla i, quan quedà vidu (1020), amb Elisabet.
També fou comte del Berguedà, el qual rebé del seu germà Oliba (1003) quan es féu monjo. Fou el fundador del monestir de Sant Martí del Canigó. Obtingué del papa Sergi IV un privilegi per a aquest monestir en una visita feta a la cort pontifícia l’any 1011.
El seu germà l’ajudà en certs moments de dificultats amb el comte Berenguer Ramon I de Barcelona.
L’any 1035 es retirà com a monjo a Sant Martí del Canigó.
(Catalunya, segle X – Besalú, Garrotxa, 957)
Comte de Besalú (927-57). Fill i successor de Miró I de Besalú i II de Cerdanya dit el Jove, i d’Ava.
Fou el fundador del monestir de Sant Pere de Camprodon. Prestà homenatge al rei de França Lluís IV, en donar-li aquest un precepte per al monestir abans esmentat, i sembla que fou el darrer comte català que prestà homenatge al rei francès.
Fou assassinat per un clergue, Adalbert, el qual portà a terme una revolta contra ell i ocupà el seu castell.
(Barcelona, vers 874 – 26 abril 911)
Comte de Barcelona, Girona (Guifré III) i Osona (897-911). Fill primogènit i successor de Guifré I el Pilós i Guinedilda.
És gairebé segur que el 899 es presentà al rei franc Carles el Ximple, a Tours-sur-Marne, i, després de jurar-li fidelitat i vassallatge, rebé un precepte que li adjudicava totes les terres que el seu pare havia ocupat en les comarques ermes d’Osona i Bages.
Aquesta fou la darrera vegada que un comte català prestà homenatge al monarca franc.
Continuà l’obra repobladora del seu pare a les comarques centrals i estengué els seus dominis a la dreta del Llobregat.
(Catalunya, vers 840 – 11 agost 897)
(el Pelós o Pilós) Comte de Cerdanya i Urgell (870-897), i de Barcelona i Girona–Besalú (878-897). Fill primogènit del comte Sunifred I (mort 848) i de la seva esposa Ermessenda.
Miró I el Vell (mort 894 o 895), germà de Guifré, col·laborà amb ell en la tasca de govern i s’encarregà especialment de la regència del Conflent, pagus annex a la Cerdanya.
Per la fidelitat de la casa de Cerdanya a la monarquia carolíngia, durant la revolta (877-878) del poderós marquès Bernat de Gòtia, Guifré va rebre els comtats de Barcelona i Girona-Besalú, i Miró, el de Rosselló. Posteriorment, Guifré va deixar a un altre germà, Radulf (mort 913), el govern del pagus de Besalú, annex al comtat de Girona.
Els honors de Guifré dibuixaven un gran cercle entorn d’una regió central, les comarques d’Osona i Bages, que eren terra de ningú d’ençà de la revolta (826-827) d’Aissó. Per la situació estratègica d’aquestes terres, calia ocupar-les, repoblar-les i establir-hi una nova frontera, la del Llobregat, Cardener i Segre; Guifré ho féu entre el 879 i el 890, aproximadament.
Guanyà la vall de Lord per al comtat d’Urgell, recuperà el pagus de Berga, dependència tradicional del comtat de Cerdanya, i establí el comtat nou i únic d’Osona en terres ausonenques i manresanes.
La repoblació es realitzà a base d’aprisions, la major part directament per Guifré, pels fidels de la seva cort i també per una gran massa de camperols. Guifré i la seva muller Guinedilda fundaren també els monestirs de Santa Maria de Ripoll (880) i de Sant Joan de les Abadesses (vers 885).
Al marge de l’empresa repobladora, entre el 885 i el 892, Guifré hagué d’afrontar els problemes derivats de la usurpació del bisbat d’Urgell pel clergue Esclua. Aconseguí que Esclua i el seu protegit Ermemir, bisbe de Girona, fossin deposats (concili d’Urgell, 892).
La repoblació de les comarques centrals, amb la reconstrucció de la fortalesa de Cardona, obligà els serraïns a fortificar Lleida (882) i a atacar les terres del comte en una sèrie d’enfrontaments (883-884 i 897), en l’últim dels quals Guifré fou ferit greument i morí pocs dies després.
(Comillas, Cantàbria, 24 juny 1874 – Cala d’Or, Mallorca, 17 març 1958)
Polític. Fill d’Eusebi Güell i Bacigalupi. Segon comte de Güell, tercer marquès de Comillas i comte de San Pedro de Ruiseñada.
Llicenciat en dret, lluità en la guerra del Marroc (1912) i intervingué en les negociacions per a l’entrada dels espanyols a Tetuan. Durant la Dictadura de Primo de Rivera fou comissari reial de turisme, president de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1928), alcalde de Barcelona (1930-31) i president de la Companyia Transatlàntica.
La Lliga Regionalista el presentà com a candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya el 1932. Durant la guerra civil es negà a passar a la zona nacionalista i restà a l’exili fins que accedí a retirar-se a Mallorca, on morí.
Creà, en cèdula testamentària, la Fundació Güell per a la protecció d’artistes.
Entre les seves obres destaquen Ensayo sociológico sobre el código de la edad media (1901), Notes pedagògiques i projecte d’una escola moral de comerç (1903), Escultura policroma religiosa española (Una colección) (1925), Elogi de la cultura catalana (1935) i Journal d’un expatrié catalan, 1935-1945 (1946).
(Barcelona, 31 desembre 1877 – 3 juliol 1955)
Escriptor i artista. Segon comte de Güell. Fill d’Eusebi Güell i Bacigalupi. President de Conferentia Club i del Cercle Artístic de Barcelona.
Practicà el dibuix, viatjà per tot el món. És més conegut com a autor d’articles i assaigs, molts dels quals de caràcter científic, que com a artista.
Entre les seves obres cal citar New Basis for the Foundation of Geometry (1900), Considérations sur le concepte de la mode dans l’art (1903), Espacio, relación y posición; ensayo sobre los fundamentos de la geometría (1924), D’Alphonse XII à Tut-Ank-Ammon (1931), el poema dramàtic Cassius i Helena (1903) i una biografia del pintor Francesc Miralles.
(Barcelona, 19 gener 1904 – 28 juny 1990)
Tercer vescomte de Güell i marquès de Gelida. Fill d’Eusebi Güell i López.
Fou president del Cercle Artístic de Barcelona i d’Amics de Gaudí i Amics dels Museus i acadèmic de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.
Pare de Carles Güell i de Sentmenat.
(Barcelona, 13 abril 1905 – Tours, França, 23 abril 1958)
Financer i polític. Fill de Joan Antoni Güell i López i comte de San Pedro de Ruiseñada (1928).
Durant la guerra civil lluità amb els nacionalistes i fou ferit al Segre (1938). El 1939 exercí com a vicepresident de la diputació de Barcelona. Cap de la casa de la reina Victòria Eugènia.
Presidí la Companyia Transatlàntica, i el 1946 creà el Banc Atlàntic, després de l’adquisició de la Banca Nonell. Fou president de diverses importants empreses de l’estat.
Autor, entre altres obres de tema polític, de Lealtad, continuidad y configuración del futuro (1957).
(Barcelona, 1733 – 1789)
Comerciant il·lustrat i ciutadà honrat. Adquirí la noblesa el 1774. Fill del fabricant d’indianes Jaume Guàrdia i Morera, ciutadà honrat de Barcelona (1754) i tresorer de l’Audiència (1733).
Administrà la fàbrica d’indianes de Joan Pau Canals i Martí. Fundà la Conferència Fisico-Matemàtica Experimental (1764). Com a president de la secció d’agricultura (1776-77) investigà els procediments de preparació del cànem. Comprà els municipis de Marmellar i Almacelles.
Com a membre de la Junta Particular de Comerç organitzà l’Escola de Nobles Arts i proposà a Antoni de Capmany la redacció de les Memorias Históricas sobre la Marina….
Fou el pare de Melcior de Guàrdia i d’Ardèvol (Barcelona, segle XVIII – segle XIX) Noble. Fou magistrat de l’Audiència i maire de Barcelona (1812-13). Autor de la traducció al castellà d’Elementos de química, de Moneau (1788).
Dades dels Països Catalans 