(Girona, segle X)
Vescomte de Girona en temps de Borrell II de Barcelona.
L’any 985, amenaçada Barcelona per al-Mansur, acudí a la ciutat, amb tres germans seus, al front d’un reforç. Tots caigueren presoners en ésser expugnada la ciutat.
Sembla que ell tornà aviat del seu captiveri. Els seus germans foren menys sortosos, ja que continuaven retinguts el 993.
(Catalunya, segle XV – després 1532)
Noble. Fill de Joan de Gualbes, regent de la cancelleria d’Aragó.
L’any 1518 fou cessat, però fou nomenat regent del Consell d’Aragó (1518-23), i després nomenat vice-canceller de Catalunya (1523-29) i regent de la cancelleria de Mallorca.
Intentà negociar la llibertat comercial de Barcelona amb Amèrica.
(Barcelona, segle XIV – segle XV)
Noble i polític. Conseller cinquè de Barcelona (1385), segon (1396 i 1399) i conseller en cap (1402, 1406, 1409, 1412 i 1422).
És dubtós que s’entrevistés, al capdavant d’una comissió de les Corts, amb el rei Martí I l’Humà moribund (30 i 31 maig 1410), per tal d’obtenir del monarca una decisió que paralitzés les probables maniobres polítiques de Jaume II d’Urgell cap a la sobirania.
Fou un dels partidaris més incondicionals de Ferran I d’Antequera, el qual, un cop elegit, li demanà consell sobre l’actitud que havia de prendre contra el revoltat comte d’Urgell.
(Barcelona, segle XIV – segle XVIII)
Llinatge patrici. D’origen incert, habitava a Barcelona des del primer terç del segle XIV.
Inicià el camí de l’alta burgesia amb activitats comercials com la draperia i la mercaderia, la marineria i la banca molt potent, que perdurà fins al 1406. La banca Gualbes tenia també interessos comercials a les Balears, Saragossa i Perpinyà.
Uns altres membres exerciren aquest ofici alhora que el govern de la ciutat, procurant d’obtenir càrrecs que els afavorissin econòmicament, com els de clavari, mostassaf, tauler de la taula de canvi, cònsol de mar i, principalment, el de conseller.
Les aliances matrimonials amb membres de l’oligarquia ciutadana donaren com a fruit una elevació dins l’escala social. Al segle XVI ja començaren a enllaçar-se amb els grans llinatges nobles.
Els hereus Gualbes habitaren fins al segle XVIII en un casal prop del Regomir i gairebé tots els membres foren soterrats a Santa Maria del Mar.
(Barcelona ?, segle XVII)
Polític (òlim d’Amat i de Grevalosa). Baró de Castellar.
El 1640 anà a París juntament amb Llorenç de Barutell i amb Jaume de Bru com a ambaixador de la generalitat de Catalunya.
Foren rebuts per Richelieu el 3 de gener de 1641; aquest els prometé la protecció francesa a una república catalana independent; més tard, però, fou decidida la submissió del Principat a l’autoritat de Lluís XIII de França.
(Catalunya, segle XII – segle XIII)
Noble. Fou actiu conseller del rei Alfons I el Cast, a la mort del qual (1194), fou un dels signants de la convalidació del seu testament sacramental.
Ja durant el regnat de Pere I el Catòlic, essent vell, continuà com a conseller reial. Adquirí aleshores un ascendent encara més gran.
(Lleida ?, segle XV – Catalunya, després 1531)
Alt funcionari reial. Provinent d’una família de mercaders de Lleida.
Fou mestre-sala reial, diputat de la Generalitat i mestre racional de Catalunya. Intervingué en qüestions polítiques, tant internacionals com internes, prop del rei.
Fou enviat el 1488 al ducat de Bretanya per tal d’ajudar el duc contra les pretensions annexionistes del rei francès Carles VIII. Així mateix, intervingué com a ambaixador en els problemes del repartiment del regne de Nàpols.
Tornà de nou a França a causa del casament d’Anna de Bretanya amb Lluís XII de França. Fou nomenat cavaller a Brussel·les i noble a Bolonya (1530).
En qüestions internes, intervingué en les reformes municipals i de la Generalitat.
Fou el pare de Francesc de Gralla i Desplà (Catalunya, segle XVI) Mestre racional, igual com el seu pare, al qual ajudà (1520) i que després el succeí. El casà el 1527 amb Guiomar d’Hostalric-Sabastida. Obtingué privilegi de noblesa a Bolonya el 1530.
(Pamplona, Navarra, 1726 – Carabanchel, Madrid, 19 agost 1793)
Militar, comte d’El Asalto i marquès de Grigny.
Després de lluitar a l’Havana per Carles III de Borbó, passà a Catalunya, on fou nomenat protector i president (1776) de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Fou capità general de Catalunya (1778-84 i 1784-89), es preocupà de la urbanització del Raval, entre la Rambla i la muralla de la banda de Montjuïc, i hi féu obrir l’anomenat carrer Nou de la Rambla, d’una amplada excepcional, dit del comte d’El Asalto en honor seu.
Féu reconstruir el Teatre de la Santa Creu, incendiat (1787), inaugurat el 1788 amb el sainet al·lusiu al fet El café de Barcelona, de Ramón de la Cruz.
La seva imprevisió davant els Rebomboris del pa, que l’obligaren a refugiar-se a la Ciutadella, i el fet de reprimir-los d’una manera vacil·lant, en motivaren la destitució.
(Bilbao, País Basc, 11 maig 1864 – Barcelona, 20 setembre 1931)
Industrial i polític. Fou diputat per Igualada (1864-1905).
Fundà la Paperera Godó per a subministrar paper al diari “La Vanguardia”, creat pel seu pare, Carles Godó i Pié, el 1881. Donà un gran impuls empresarial al periòdic, que es convertí en el primer diari de Barcelona i en un dels primers de l’estat espanyol.
Fou nomenat comte de Godó el 1916.
Fou el pare de Carles de Godó i Valls.
(Barcelona, 25 juliol 1826 – Madrid, 3 octubre 1907)
Financer. Fill d’Ignasi Girona i Targa i germà de Manuel, Casimir i Ignasi, juntament amb els quals crearen nombroses empreses i la construcció del canal d’Urgell.
Fou també un dels fundadors del Banco de Castilla (1871).
Fou el pare de Jaume Girona i Canaleta (Barcelona, 1856 – 1896) Banquer. Li fou concedit el comtat d’Eleta.
Dades dels Països Catalans 