(Rosselló, segle XVII – segle XVIII)
Vice-governador de Catalunya (1698). Fill de Manuel de Llupià i de Ballaró, i germà de Josep.
Nomenat marquès per Felip V de Borbó (1702), féu costat al bàndol filipista durant la guerra de Successió.
Emigrà del Principat a l’arribada de Carles d’Àustria.
(Catalunya, segle XV – Barcelona, 1518)
Noble. Estigué al servei del duc de Borgonya per lluitar contra França.
El 1477 el duc el trameté com a ambaixador a Joan II de Catalunya, tractant que aquest l’ajudés contra França a la defensa de Borgonya i de Flandes.
Es casà amb Constança de Gualbes i foren pares de:
Margarida de Llupià i de Gualbes (Rosselló, segle XVI – Barcelona, 1568) Muller de Joan (II) de Llupià i de Vallgonera, foren fills seus: Tomàs, Lluïsa, Pere (I) i Carles (I) de Llupià i de Llupià.
Joan (I) de Llupià i de Gualbes (Rosselló, segle XVI) Senyor de Llupià i de Vilarmilà. Lluís XI de França li confiscà els béns. Fou el pare de:
(Barcelona, segle XVI – vers 1595)
Donzell. Nét de Joan Llull i Llull.
Es casà (1580) amb Elisabet de Cabrera i Satorres, hereva dels Cabrera, senyors de la Torre de Marats.
Només tingueren dues filles, que moriren sense fills, i la successió passà a la descendència de llur bes-tia Jerònima Llull i de Sentmenat.
(Catalunya, segle X – segle XIII)
Llinatge de magnats feudals. Senyors dels termes dels castells de Lluçà i de Merlès des de la fi del segle X.
Pel castell de Lluçà eren feudataris del casal de Barcelona, i pel de Merlès, dels comtes de Besalú, com a senyors de part del Berguedà.
El primer membre sembla ésser un Eissó de Lluçà (977); la genealogia es pot seguir a partir del seu possible fill:
Sunifred (I) de Lluçà (Catalunya, segle X – 988) Es casà amb Engúncia. Foren fills seus:
Guisla de Lluçà (Catalunya, segle X – 1026) Muller de Bernat I, vescomte de Conflent.
Guissad de Lluçà (Catalunya, segle X – 1006) Era casat amb Oda de Besora. Inicià una època d’enaltiment del llinatge, que continuà el seu possible nét:
Sunifred (II) de Lluçà (Catalunya, segle XI – 1063) Marit d’Ermessenda de Balsareny; foren pares de Berenguer Sunifred. Usurpà béns de l’església. Aquest fet l’enfrontà amb el famós abat i bisbe Oliba, oncle natural de la seva muller.
(Calàbria, Itàlia, segle XIII – Catalunya, segle XVIII)
(o Llúria) Llinatge. El cavaller Roger de Lauria fou amic i servidor del rei Manfred I de Sicília, i sembla que morí a la batalla de Benevent (1266). La seva muller, Bella d’Amichi, dama de la infanta Constança d’Aragó, fou senyora de la vall de Seta, al Regne de València.
Llur fill fou l’almirall Roger de Lauria, dit en català Roger de Lloria, que heretà les possessions valencianes i italianes.
La línia dels Lloria de Grècia, que habitaren els ducats d’Atenes i Neopàtria, fou sens dubte relacionada amb el llinatge de l’almirall Roger de Lloria, però la seva genealogia és molt confusa. El més famós de tots fou Roger de Lloria, mariscal de la Companyia Catalana.
Hi ha branques d’aquest llinatge, cognomenades Lloria o Roger de Lloria; una d’elles, establerta a Esterri d’Àneu, passà a Anglesola, a Lleida i a Barcelona, on encara subsisteix.
Una altra fou la dels castlans de Granyena, senyors de Biure de Gaià i castlans de Sidamon, que s’extingí el 1714, i l’herència passà als Borràs, marquesos de la Bárcena, que es cognomenaren Borràs de Lloria.
(Solivella, Conca de Barberà, 1681 – Viena, Àustria, 1762)
Militar. Fill dels barons de Solivella.
L’emperador Carles III de Catalunya li concedí el comtat de Llorac, que vengué durant la Guerra de Successió a la corona d’Espanya.
Fou el pare de Manuel de Llorac i Bertran (Catalunya, segle XVII – Viena, Àustria, 1791) Tresorer imperial (1765-91) i comte de Llorac.
(Catalunya ?, vers 870 – 908)
Senyor de Lleida (890-908). Membre de la família dels Banú Qasï, fill de Muhammad ibn Llop.
Després d’uns quants anys de govern pacífic, fortificà el castell de Montsó (896), cosa que provocà topades amb Muhammad ibn Abd al-Malik al-Tawil d’Osca.
L’any següent fortificà el castell de Balaguer i la regió de Lleida, féu una ràtzia contra Barcelona i ferí de mort Guifré I el Pilós en un encontre (juliol 897).
Succeí al seu pare en el govern de Tudela-Tarassona (898), i inicià campanyes contra Astúries, Toledo (903), Saragossa, Pallars (904) i Navarra (905). El seu bel·licisme originà un coalició entre Astúries, Navarra i Pallars; fou derrotat i mort.
(Catalunya, segle X – 947)
Comte de Pallars. Germà d’Isarn I de Pallars.
Estigué casat amb Goldregot de Cerdanya, enllaç que contribuí a estrènyer els contactes de la casa comtal de Pallars amb la de Barcelona, i tingueren quatre fills –Ramon III, Borrell I, Sunyer I i Sunifred- i una filla -Riquilda-.
Hom pensa que en morir Llop els seus fills devien ésser menors d’edat i que aleshores Goldregot, com a usufructuaria dels béns i honors del marit difunt, devia exercir la funció comtal i la regència del patrimoni fins a la seva mort (953/63).
(Catalunya, 1602 – 1713)
Llibre de matrícula del braç militar de Catalunya.
S’hi troben les ordinacions i modificacions dels estatuts del braç i les signatures de tots els membres, així com les anotacions de nous privilegis i títols nobiliaris.
És a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
(Catalunya, segle XII)
Magnat. Tenia els castells d’Avinyó i de Llers, en terres de l’antic comtat de Besalú, pertanyent llavors al de Barcelona.
El 1128 fou desposseït pel violent comte Ponç II d’Empúries, que envaí els territoris barcelonins per aquella zona.
La ràpida reacció de Ramon Berenguer III de Barcelona restablí la situació al cap d’unes setmanes.
Dades dels Països Catalans 